Fins a Tots Sants, no anem als Jutjats

Aquest diumenge, 21 d'octubre, molts catalans aniran al Palau Sant Jordi convocats per la Comissió de la Dignitat. Es vol reclamar la devolució dels papers que van ser confiscats pel franquisme als seus amos fa més de seixanta anys. Aquests documents estan a la ciutat de Salamanca, i fa uns mesos es van tornar gairebé tots els que pertanyien a la Generalitat. Tal com es va aprovar en una Ley de las Cortes Españolas, que establia la devolució dels papers als seus amos. Però ara, cal tornar a trobar-se per reclamar una cosa que no s'està complint per motius clarament electorals.
Han passat més de seixanta anys des que les victorioses tropes feixistes espanyoles van ocupar Catalunya, i van començar a recollir tota mena de documentació pública i privada al país. El motiu era el control polític i l'aplicació de mesures repressives de tota mena, incloent la pena capital. Una repressió que va més enllà del període de guerra, es va perllongar amb l'estat d'excepció fins ben entrats els anys quaranta. I que es va mantenir en menor grau durant la dictadura. Després de 35 anys de "pau", es va pactar una transició i el 1977 es votava una Constitución Española. El pacte va incloure un silenci tàcit sobre moltes qüestions, ja que afectava a molta gent que encara era viva. Però després de 30 anys més, ja no tenia sentit per als catalans. I per això, alguns es van adonar que volien recuperar aquella documentació públic i privada que es van emportar.
De fet, la legalitat instaurada pel cop d'estat no havia estat qüestionada. Ni tampoc s'havien fet "tribunals de la veritat" per posar les cartes sobre la taula, i que cadascú assumís els seus errors. Per desgràcia, res d'això s'ha fet, i encara en paguem les conseqüències. El cas, és que sobre la transició es va pactar una determinada legalitat. Un ordenament jurídic fonamentat en una Constitución. Però aquesta, i tot això, està en crisis. Ja que la Constitución era només el reconeixement d'un "status quo" que l'evolució del món ha canviat. En aquest cas, no només existeixen factors interns sinó també externs. I els símptomes més evidents és el frau de la llei.
Això vol dir que si hi ha una llei d'un parlament, el poder executiu l'ha de fer complir amb diligència i bona fe. Si no és el cas, vol dir que s'està vulnerant la llei, s'està cometent un frau, i per tant, prevaricació. Entrem en el terreny de que hi ha drets i lleis per sobre d'altres, i això només ho pot decidir un parlament. Sinó la decisió es pren segons la conveniència i l'arbitrarietat del poder executiu. Però si s'esdevé això, la Llei es devalua, es perd legitimitat, i per tant, les lleis no poden ser aplicades en els tribunals de Justícia. La conseqüència més evident és la manca de la base fonamental dels drets civils i personals, de manera que regna l'arbitrarietat i no l'imperi de la llei. Vol dir que anar a demanar justícia als tribunals espanyols es converteix en una quimera. Per això, proposaria que tots els catalans que hagin d'anar als tribunals, abans busquin de posar-se d'acord entre ells. Llevat dels casos penals, caldria fer vaga als tribunals espanyols, i que fins a Tots Sants, ningú anès als Jutjats.

Una Breu Història del Món

Aquest mes d'octubre he acabat de llegir-me el llibre escrit per Ernst H. Gombrich titulat en català "Breu Història del Món", editada per Empúries i traduïda de l'alemany austríac de l'autor. En el títol original del 1999 consta "Una curta història del món per als joves lectors". Un llibre ben escrit des del punt de vista d'aquest autor austríac, que va fer la seva carrera a Anglaterra per l'ascensió del nazisme. De manera amena i didàctica explica els fets històrics, d'una manera "natural" i "universal". I si ho poso entre cometes, és per aclarir què ens diu l'autor.

I allò que ens diu, malgrat els intents de neutralitat i objectivisme pedagògic, no deixa de tenir un punt de vista personal. En aquest cas, parlem del punt de vista d'un austríac, centrat en el desenvolupament dels estats-nació europeus, i de l'enfoc cap a una Europa Centreuropea, la Mittel Europa. Seguint un cànon del Renaixement clàssic, oposat al Gòtic medieval. És a dir, som persones, i tenim un centre a partir del qual vivim, i veiem el món. Allò que els filòsofs alemanys van batejar amb la Weltanschaung, la cosmovisió. Perquè hem de tenir en compte que l'univers l'hem d'explicar des d'algun lloc, i tenint en compte qui som. Un bon científic ha de tenir en compte aquestes qüestions, que no són ni bones ni dolentes, senzillament hi són.
Per això, em sorpren quan la didàctica recorre als tòpics històrics per descriure alguns fets. Per exemple, la descripció de Colom, com a cobdiciós, segons els càrrecs pels quals fou jutjat i fet empresonar pels Reis Catòlics en el capítol dedicat al Nou Món. La Guerra de Successió a Espanya queda entesa dins d'una discussió dinàstica, on la futura protagonista serà l'emperadriu Maria Teresa d'Austria, hereva de l'Imperi de Carles III, conegut per nosaltres com l'Arxiduc. O que la revolució americana sigui considerada una revolta de les colònies, sense entendre el seu profund sentit antiimperialista, comparada amb la revolució francesa, que té un sentit antijeràrquic.
En fi, el llibre m'ha servit per veure que tota història "universal" neix d'un punt de vista determinat. I allò "natural" és que això sigui evident, malgrat els títols oficials i el renom professional de l'historiador. Així doncs, cal que els catalans escrivim la "nostra" història universal, i que sigui també una història "natural", és a dir, que mitjançant la "nostra" història es descobreix la nostra naturalesa personal. D'aquesta manera, nosaltres també podrem explicant qui som, i què podem aportar al món.

No perdre el Nord

Durant el Pont del Pilar, vam fer una escapada a Prada de Conflent. Malgrat algunes vicissituds del viatge, vam arribar-hi el dissabte a la tarda. Vam agafar el tren, i vam poder veure els fulletons que anunciaven la vaga de transports d'aquesta setmana a França. Als peus del Canigó contemplàvem en un cel clar les primeres neus que cobrien el seu cim. Per als catalans, marca el nord, i és una de les nostres muntanyes "sagrades". Tanmateix, més enllà de l'espai físic o geogràfic, cal tenir en compte que és més important l'espai personal o psíquic. I de vegades, no coincideixen tots dos.

De tant en tant, cal anar a la recerca del nord per no perdre el sentit de la nostra existència. I més enmig de la desorientació i del caos en el qual ens estem acostumant a viure a Catalunya. Però aquest nord geogràfic, no sempre coincideix amb el personal o d'un mateix. De la mateixa manera que no és el mateix el pol nord geogràfic que el magnètic.

Sobre la consciència catalana, es sobreposa el nacionalisme francès. I aquest a la Catalunya Nord és majoritari, no ens enganyem. Ja que pocs catalans queden, i els que hi ha són feliços de contestar-nos amb un "avall" contundent i clar. Aquella nit, se celebrava un partit del campionat mundial de rugbi entre Anglaterra i França. El bar-restaurant acollia la seva parròquia enfervorida, pintada amb els colors de la "Republique", que seguia amb emoció la final. França anava al davant, però al final la victòria se'ls hi va escapar de les mans. Els diaris de l'endemà reflexaven el desencís d'uns i l'alegria dels altres. Per mi, ja m'estava bé que guanyès Anglaterra. De fet, no es tractava pas de la Gran Bretanya. No vaig fer cap comentari a favor, tot i que vaig pensar que de fet, a la Catalunya Nord també van guanyar-hi. Doncs no s'enrecorden pas que la creu de Sant Jordi apareix en la bandera d'Anglaterra. Sant Jordi és el nostre patró comú, i per tant, ells també havien guanyat en la seva derrota.
Aquesta paradoxa, em va retornar cap al nostre país, i sobretot, la nostra gent. És aquí mateix, on som, on ens jugarem el nostre futur i el de Catalunya. Perquè si el Sud no ofereix un projecte vàlid, una República Catalana, amb la qual tothom s'hi pot identificar, no ho faran pas la gent de la Catalunya Nord. El nostre futur és a Sant Boi mateix. I aquest projecte no passa per aconseguir ocupar el poder com és l'objectiu dels partits polítics. És un projecte social i cívic.

La Distinció Alemanya entre Land i Region

El tractament i repercussió de la Fira de Frankfurt enfora serà de moment discreta. A nivell cultural tenim un cert reconeixement que aquest esdeveniment ampliarà. Tanmateix, a nivell polític o social alemany encara continuarem estant arraconats davant dels espanyols. Mentre s'estava celebrant l'acte d'inauguració a Frankfurt, les televisions alemanyes destacaven altres temes. I quan la Primera cadena, la Erste, en va parlar, feia plorar: tòpics i folklore a dojo.
En els informatius alemanys predomina la concissió i un bon tractament dels punts que toquen. Amb serietat i professionalitat demostren quin tema els interessa realment o no. Si ho fan per cobrir l'expedient, ja sabem que els som una mica indiferents. I per als alemanys, la indiferència seria un insult. Com vaig poder comprovar al noticiari de la Primera Cadena alemanya, la Erste, en el seu Tagesthemen.
Els titulars giraven al voltant d'altres temes: vaga de trens, premi nobel per a un alemany, les subvencions per a les mestresses de casa, etc..., i quan va tocar el torn a la cultura, es van referir aleshores a la Fira del Llibre de Frankfurt. Van parlar de la cultura convidada: la catalana. El tractament va ser depriment: folclore amb el correfoc, dracs i dimonis corrent, o Gaudí i el modernisme. El lligam entre Balears i Barcelona es va fer amb l'escriptora Carme Riera, que per més inri, anava parlant en castellà mentres la traduien. Si cal, els hi puc donar l'adreça d'una intèrpret catalana, traductora jurada, que viu a Alemanya?. Després va sortir un escriptor barceloní, Jaime Mateo, em sembla, queixant-se que no l'havien convidat perquè escrivia en castellà. I és clar, no serà que els escriptors en castellà es guanyen millor la vida que no els que escriuen en català. Només faltaria que a sobre els hi cedíssim la tanda, quan no ho van fer pas quan va ser el torn de la literatura "espanyola" a Frankfurt, amb ocasió dels centenaris de Cervantes i el Quixot. En fi, per a la televisió alemanya, encara som una "region" i no pas un "land". L'abisme entre les dues paraules és molt profund.
Encara faltava que escoltèssim el discurs del president de la Generalitat, el Molt Honorable José Montilla, parlant de què no hi ha problemes de llengua a la "region": enguany, 2007, ja m'he trobat dues vegades que m'han demanat de parlar en castellà, amb un "por favor" de vaselina. Oi més, que m'ho deien un policia nacional i un guarda de seguretat! Per reblar el clau de la nostra creu, el Consejo General del Poder Judicial no pren en consideració la denúncia de l'actuació de la jutgessa pel cas de la mort d'Isanta.

Frankfurt amb molta mostassa i poca salsitxa

Aquesta setmana s'ha inaugurat oficialment la Fira del Llibre de Frankfurt. Un esdeveniment molt esperat per als catalans, ja que som la cultura convidada el 2007. Durant les vacances d'estiu vaig passar per algun país germànic, i les traduccions a l'alemany d'autors catalans es posaven en un lloc destacat dels aparadors. Alguns articles i anuncis en la premsa vam cridar-me l'atenció.
Per exemple, podem comentar els anuncis de la Generalitat sobre el calendari d'actes catalans a Alemanya enguany. Aquestos estaven arraconats a les pàgines de publicitat de negocis i empreses. Això contrastava amb un gran article del mateix diari explicant la intervenció de Ferran Adrià a Kassel i les excel.lències de la seva cuina. Poc art i literatura fora dels fogons. La genialitat del cuiner Ferran Adrià rau en l'efectivitat comunicativa de la seva cuina, de manera semblant a allò que va fer Dalí.
Per això, no crec que la Fira doni gaire de sí per al nostre poble. La mentalitat nacionalista majoritària dels alemanys no reconeix el desig de llibertat i independència dels catalans. I sense manifestar d'una manera clara aquesta voluntat, no comptem per a ells més enllà de la nostra cuina. Com que la majoria d'ells s'han de conformar a menjar salsitxes de frankfurt, potser a nosaltres ens donaran molta mostassa, que pica molt i l'efecte se'n va ràpidament, i poca salsitxa per omplir la gana que portem endarrerida. És clar, que amb la sordina que posa la mateixa TV3, i ens passa l'acte que costa una fortuna pel Canal 33, encara gràcies. Més aviat un espectacle onanista. Quan caldria seduir i portar la iniciativa davant dels alemanys. Com sempre passa, el principal responsable de les nostres desgràcies som nosaltres. Cal dir que Alemanya és el país d'Europa amb més càtedres i universitats on s'ensenya el català. Moltes més que no pas a la resta de l'estat espanyol. I sort en tenim.

La Monarquia Catalana

Aquestos dies encara es debat allò de si els catalans tenim rei o no. En fi, que no hi ha manera de que la gent es molesti una mica a mirar el per què de les coses. Ni a parlar amb propietat. Primer, els catalans no tenim rei, i això és la veritat. L'altra veritat és que sí teníem monarquia, i ara m'explicaré, no fos cas que alguns s'enredessin més en la troca de les opinions.
Els catalans no hem tingut mai rei, de fet, el títol del nostre governant era el de comte de Barcelona. I per ser-ho, havia de jurar les Constitucions de Catalunya. Per exemple, el darrer que va fer-ho va ser Felip V rei de Castella, Felip IV rei d'Aragó no ho oblidem. Però tampoc oblidem que va ser comte de Barcelona. I només com a comte de Barcelona podia governar als catalans.
Això no vol dir que els catalans no tinguèssim govern. Teníem un govern semblant al que avui dia tenen els nordamericans. El comte era una mena de president, amb un vice-president, digue'm-ne. I havien de retre comptes a les Corts Catalanes. Per tant, eren i són, un govern monàrquic en el sentit estricte del terme que vol dir govern d'un sol, encara que sigui sota la forma republicana com és el cas. De fet, cal recordar que els Estats Units són una República.
Una altra qüestió que cal tenir present és la legitimitat de la monarquia catalana. Com us he dit, calia jurar les Constitucions Catalanes abans de ser nomenat comte de Barcelona. Per tant, amb el Decreto de Nueva Planta, els Borbons van cometre perjuri, ja que havien jurat complir i defensar les llibertats i drets dels catalans. Només desitjaria que un Borbó esmenés el tort que se'ns va fer aleshores als catalans.

Cremem les Nostres Fotografies

Més enllà del cumpliment de la llei, i més enllà de les provocacions sobre la crema de les fotografies dels actuals monarques espanyols, crec que hauríem de sortir fora d'aquesta espiral que amarga a uns i altres. La Declaració dels Drets Humans de les Nacions Unides està per sobre del Còdigo Penal d'Espanya, ja que l'estat la va assumir. Per tant, si com deia un conegut "el santo se le adora por la peana", jo li responc que "qui té cua de palla" ...
No entraré gaire en la campanya de sentiments contraposats, i en part irracionals, que s'han despertat d'un costat a l'altre per la crema de fotografies dels monarques espanyols. Si el Código Penal recull això com un delicte, cal tenir en compte, que de la mateixa manera que la Monarquia Espanyola gaudeix d'immunitat plena, també caldria deixar sense efecte la possibilitat de considerar la crema de les fotografies com a tal. De fet, s'incumpliria el principi de que tots els espanyols són iguals davant la llei. També crec que la millor sortida, seria que a partir d'ara cada català busqués una fotografia seva i la cremès, ja que aleshores cumpliríem la dita que diu: "els catalans portem un rei al cos".
D'aquesta manera, crec que ningú es sentiria ultratjat. Ja que cada part obtindria allò que vol i desitja: llibertat i respecte.