La Nit dels Bandolers de la Cultura

Aquesta setmana de gener s'ha presentat el projecte de "La nit dels bandolers" a Sant Boi de Llobregat, amb la col.laboració de la Diputació de Barcelona, i de la Fundació Societat i Cultura-FUSIC. Es vol presentar un espectacle sobre el bandolerisme al Baix Llobregat a mitjans d'abril, combinant història i modernitat. Encara està en fase d'esborrany, i és una sort, ja que es poden redreçar algunes coses per no convertir-lo en una representació del teatre de l'absurd.

El projecte que es va presentar dimarts, 16 de gener a Cal Ninyo, sembla que tindrà recursos tècnics, professionals i monetaris a cabassos. Però de recursos culturals em sembla que no gaires. L'argument gira al voltant dels bandolers al Baix Llobregat, tanmateix, ens situen al 1630 agafant la llegenda de Joan Sala, Serrallonga, i la traslladen del Montseny i les Guilleries cap al Baix Llobregat. Poca feina han tingut. Els despropòsits s'amunteguen: surt una guàrdia reial, quan aquí hi havia el "so metent", un baró quan estem a l'època dels veguers, la presència d'un poeta per justificar les poesies de Sagarra sobre Serrallonga al segle XX, etc... S'han agafat uns elements actuals, que sembla que a falta de Mossos d'Esquadra vulguin exorcitzar els bandolers moderns, i s'han barrejat en un poti poti sense criteri. En fi, molt de teatre i poca cultura.

Almenys podrien preguntar a l'historiador Jaume Codina del Baix Llobregat. O sense tant d'esforç, si necessiten un escriptor per a l'obra, potser Cervantes els hi aniria millor. Es podrien mirar el Quixot, del qual l'any passat es va celebrar l'aniversari, i llegir els capítols que parlen de la trobada del Quixot amb el famós bandoler Roca Guinarda precisament al Baix Llobregat. No volien un nom per al protagonista?. Unes escenes impactants, i amb força?. Presentar un projecte és una bona oportunitat per il.lusionar i engrescar la gent. Però que surti després de fer un "brain storming" o "pluja d'idees" com es diu, sense tenir una mica de sentit, et deixa una mica parat. O pot ser que d'allà on no n'hi ha, no en raja? En tot cas, esperem que a la nit no ens assaltin "els bandolers de la cultura".

Aniversari del Decret de Nova Planta per al Principat de Catalunya

Avui, 16 de gener, es compleixen els 291 anys des del 1716, en que es va proclamar el Decret de Nova Planta per al Principat de Catalunya. Perduda la Guerra de Successió, i perdut el nostre poble, el comte de Barcelona, Felip IV, va establir el nou règim legal. Faltant al jurament que va fer de defensar les Constitucions i Drets de Catalunya al 1705, s'arrogava la sobirania absoluta. Una sobirania que a Catalunya pertanyia només al Príncep, Jesucrist, tal com ens recorda la cançó Catalunya Comtat Gran.

Els catalans van passar de tenir un dret civil, que fonamentava els seus drets i llibertats i era fonament de totes les institucions, a ser considerats súbdits d'un rei que era qui dictava la llei. Fos que s'anomenava de nova planta referint-se a un arbre o a un edifici, el Decret esquarterava el dret dels catalans, tal com havia esquarterat els seus cossos. En aquest cas, parts del dret català van subsistir com empelts en l'arbre del dret castellà. Es va dividir el dret civil en dret privat i públic, quan això no era possible, igual que passa amb el dret anglosaxó. I aleshores el rei , com a Felip V de Castella, va assumir tot el dret públic, desnaturalitzant també el dret privat.
Cal ser conscients que el dret civil català que va ser el cim del nostre poble, estava en decadència igual que aquest. Però això no vol dir que sigui un dret històric per poder-lo enterrar com el Rafael de Casanova, i posar-hi flors cada Onze de Setembre a Sant Boi. Els drets són vius o no ho són, i els catalans encara tenim molt camí a fer per ser vius. Si algú vol fer comparacions, pot donar un cop d'ull al sistema jurídic nord-americà, amb "common law" , envers allò que a Catalunya avui dia s'anomena dret civil i que vol significar el dret privat. Ells van recollir l'esperit que es va ensorrar a Europa seixanta anys després del 1714. És més, afirmo que els catalans estem més aprop d'Amèrica que d'Europa.

Accidents amb Deu Anys de Diferència

Aquesta setmana passada s'ha produït la mort d'una nena santboiana de deu anys, sembla ser que per problemes en una operació d'apendicitis. Els pares i la família eren coneguts a la nostra ciutat, i molta gent els va acompanyar en el dia de l'enterrament. Com sabem del cert en aquesta vida, és que algun dia ens n'anirem.
Però normalment no l'afrontem de cara. I la nostra prepotent societat viu d'esquenes a ella.

Casualment, el mateix dia es va conèixer la notícia de la troballa d'un cotxe estimbat a prop del pantà de Boadella. Allà van trobar les restes d'una noia que va desaparèixer feia deu anys igualment. El fet que coincideixin els deu anys de la desaparició d'aquesta noia, i de l'edat d'aquesta nena, ens ha sobtat una mica. No sabem per quina casualitat s'ha esdevingut això. I encara fa més incomprensibles la seva mort. Acceptar aquesta llei de la vida és molt dur, però també ens hauria de permetre viure com cal, i aprofitar els moments que tenim. I això no vol dir còrrer més, com potser va passar amb un motorista que va sortir de la carretera BV-2002 aquest cap de setmana, morint a conseqüències de les ferides. I no val tampoc que vagis en BMW, Kawasaki o tinguem un nivell de vida alt. Aquest dilluns se celebrava la missa en record d'en Lauro Clariana, santboià de primera fila. La mort se'ns emportarà a tots per igual.
Precisament, el mes de desembre passat Cal Ninyo es va omplir per sorpresa amb la projecció del documental d'Elisabeth Kuebler-Ross: Per què la vida costa?-"Lliçons de Vida", que parla al voltant de la mort. En tot cas, ens queda el record dels éssers estimats, i dels moments que vam compartir aquí. Així sia.

In MeMoriaM, Maria-Mercè Marçal

Aquest mes de desembre es va presentar la Fundació Maria-Mercè Marçal a Sabadell. Aquesta escriptora va estar vinculada a Sant Boi, i potser ha arribat el moment d'acostar-nos a la seva figura. En certa manera desconeguda per a mi, de tant en tant em trobava algun senyal del seu pas per la vida. Senyals sense sentit, amb un significat per descobrir.

Com aquell poema "Cavall Sense Brida" musicat per Celdoni Fonoll, retrobat en el llibre "Bruixa de Dol" editat per Edicions62. Un llibre de lectura prescriptiva per al batxillerat avui dia. Bona pensada per a la professora Maria-Mercè Marçal que va ensenyar a Sant Boi de Llobregat. Una escriptora amb la denominació d'origen lleidatana, marca que compartia amb Manuel de Pedrolo. Escriptors de combat enmig de l'ambient barceloní de la transició. Una escriptora que va aplegar una colla, i van fundar l'Editorial El Mall al carrer Llibertat de la nostra ciutat. Una trajectòria vital per entre la literatura, l'ensenyament, la política nacional i feminista, la sexualitat, etc... 

 
In MeMoriaM de Maria-Mercè Marçal, que va morir fa anys, com deia ella mateixa a la seva divisa: "tres voltes rebel". D'aquells rebels que diuen que van fracassar. Però aquella flor amb espines va donar els seus fruits: fos amb la literatura, amb les filles que porten el nom d'Heura, amb uns llibres d'el Mall que tothom busca ara. Com el gra de blat que cau i mor, perquè pugui donar fruit el dia de demà que és avui.