Toc de Queda a la Carretera

Davant del cap de setmana tràgic a les carreteres catalanes, amb uns set morts, que ja s'afegeixen a la llarga llista d'enguany, que superarà la de l'any passat, invertint la tendència d'anys anteriors, només se m'ha acudit una cosa. Que els governs competents estableixin un toc de queda a les carreteres, entre les 12h de la nit i les 8 del matí.

Potser només per a motos i cotxes particulars, potser incloent furgonetes, i deixant els camions. Potser deixant les autovies i les autopistes obertes, però la resta tancades.

D'aquesta manera evitaríem els banys de sang, amb morts i ferits, que van acumulant-se. D'homicidis involuntaris, de suicidis no declarats, de conductes criminals, etc... No són els nombres, sinó els noms que hi ha darrera de tot això. Després podrem discutir si es va a 80 km/h o més, podrem parlar de política, de gestió de la mobilitat, de la seguretat, de la contaminació, de no sé que més... podrem parlar, mentres els catalans anem morint a les carreteres.

Els Camins Tardorencs de la Carme Raich

Ara que ens arriba de ple la tardor, al bell mig d'aquesta estació quan ja el fred de la nit ens fa posar la màniga llarga,  i el dia s'ha escurçat ben bé fent-nos sentir els records de les calors d'estiu. Temps per al record d'aquelles coses que tenim desades al calaix, i que volem exposar. Tot i que sigui el darrer llibre de poesia de Carme Raichs, i que es tituli "Atura't" editat per Abadia Editors l'abril del 2009. Un llibre editat entremig de les nombroses activitats culturals i educatives que realitza la nostra santboiana d'orígen agramuntí.

Des de fa anys desenvolupa una tasca cultural destacada en aquest jardí santboià, tant necessitat de cura i atenció, de tant erm i secà. Cosa que ja s'adiu amb els orígens lleidatans, on la terra dura es marida amb un cel blau intens, i que forja el caràcter de la seva gent i el prepara per a missions que requereixen molt d'esforç i ànims. I això es nota en el parlar de la Carme Raichs, amb la seva tonalitat de català occidental i una cantarella animosa, la qual es troba enmig de la seva poesia. I aquesta ens fa recordar aquell blau del cel de la Segarra, intens com aquell d'En Guinovart, el famós pintor d'Agramunt. O el blau simbòlic del poema "Capdellant Mirades", i altres poemes que m'han copsat com "Presó de Laberint", "El Tast Exacte", "Mots per a Pintar", o el que dóna nom a aquest escrit.

La presentació d'aquest llibre va aplegar força gent, i va omplir la platea del teatre de Cal Ninyo. Com ja ha passat en altres presentacions, com la del Taller de Poesia de Gent Gran, d'altres llibres, amb altres personalitats santboianes, i que reforcen el paper de la Carme Raichs dins de la nostra ciutat. Potser no serà una literatura de primera fila, ni de gran èxit, però segur que forma part d'una segona tanda d'escriptors, que donen cos i gruix a la nostra cultura, i que pouen i beuen de la tradició per continuar caminant en la vida del país. Potser el cos estigui paralitzat, però de ben segur que el nostre esperit no para, lluitant enmig de la selva de les nostres emocions i sentiments. Cal obrir els ulls per poder albirar un futur de fe i prosperitat per a Catalunya. I sabent com s'acosten els freds, gaudir de les coses bones d'aquesta "prima vera" d'hivern, ja que com diu una cançó de la Maria Roanet, "sota el glaç l'aigua camina" per recomençar una nova primavera d'estiu.

El viatge de Carles I: des de la Borgonya fins a l'Extremadura

Camí de Vezelay

Entre la Borgonya i Extremadura no existeixen gaires coincidències geogràfiques, tant per la distància com per l'orografia o el clima. Tanmateix algunes persones si han passat per aquestos dos països. Entre ells, l'emperador Carles I, nascut a Gent, a Flandes, i que formava part dels dominis dels Ducs de Borgonya i de la família de la casa de Valois. Els seus dies van acabar al monestir de Yuste, a l'Extremadura, i aprofitant de la festivitat de la Mare de Déu de Guadalupe, parlarem d'aquestos extranys lligams. Podem afegir alguna altra coincidència: des de la Borgonya i des d'Extremadura neixen dos camins que convergeixen a Sant Jaume de Galícia: des de Vezelay surt el camí borgonyó, i des d'Extremadura el que coneixem com la Via de la Plata.

Enguany se celebra una any Jacobeu, i molts han aprofitat per anar a veure l'Apòstol Sant Jaume. Uns quants fan el darrer tram, altres surten de la frontera, i els més fidels i agosarats surten dels punts d'orígen. Aquestos serien els que van de casa seva fins a Arles de Provença, que era el primer i anava de mar a mar, d'est a oest. Però em referiré a Vezelay, el punt de partida del camí que des de Borgonya anava fins a Santiago. La basílica va ser consagrada a Santa Magdalena, i es troba damunt d'un pujol que domina un paisatge verd i espaiós, semblant al de Galícia. En aquesta part de la Borgonya es fa patent la influència cultural celta. El passat 22 de juliol es va celebrar la festa de la Santa a l'esglèsia, i tot i tenir una bona assistència, incloent el bisbe, el clergat i els feligresos, no assoleix el mateix nombre de pelegrins que a la destinació. Crec que té molt més mèrit fer el camí des d'aquestos llocs d'orígen, perquè si no sabem d'on venim, com sabrem on arribem?
Això va ser una de les coses que sí que tenia en compte l'emperador Carles I, i per aquesta paradoxa, se'n va anar a retirar a Extremadura. Carles I, com a sobirà de molts països i estats, va veure que amb tot el seu enorme poder no va ser capaç de solucionar i donar resposta a tots els problemes que se li van plantejar. Entre ells, la defensa del Ducat de Borgonya i els drets d'herència, arrabassats pel seu cosí Francesc I, de França. Uns drets d'herència per part de l'àvia materna, Maria, que no van poder ser mantinguts pel seu net, ja que es va dividir la Borgonya històrica entre el Ducat i el Franc Comtat. El Ducat va passar a Francesc, i el Franc Comtat va passar a Carles. La partició de la Borgonya, amb els drets sobre els Països Baixos, va comportar un dels grans fracasos de l'emperador. Per això, quan podia haver estat a qualsevol lloc del seu imperi, va buscar un lloc que no s'assemblava gaire a les seves terres natals: Flandes i Borgonya. Més enllà dels problemes de salut, pensem en el fet que va escollir un lloc ben llunyà de tot allò que va estimar.
Aquest final vital ens fa evident que no podem oblidar el lloc d'on vam sortir ni on vam nèixer, i aquesta és la nostra vida. I si és un pelegrinatge a la terra, cal tenir en compte que per fer un llarg viatge hem de tenir un punt de partida. El nostre trosset del camí de Sant Jaume el vam fer des de Vezelay, per casualitat, de manera semblant al que va fer un vell emperador. Ell també tenia present que "qui perd els orígens perd la identitat", fos com a català o com a Comte de Barcelona. Lluny de molts polítics, i de les grans multituds.

La Tomba, l'Efígie i la Figura de Pere el Gran

Aquesta setmana han acabat els treballs de restauració de les tombes comtals del monestir de Santes Creus. Entre elles es troba la de Pere el Gran, rei d'Aragó i comte de Barcelona, entre altres títols de sobirania. Per casualitat, o feliç coincidència, els treballs van començar mentre es feia l'exposició commemorativa Convidats d'Honor  en el Museu Nacional d'Art de Catalunya, una magnífica antologia de l'art català, amb un bon recull de peces d'art gòtic. Entre elles destacava una peça d'alabastre del segle XIII, la qual s'anomenava de Sant Carlemany. El motiu del nom es diu que prové de fa dos o tres segles, dient que es va fer per la requesta del monarca carolingi. Tanmateix, la peça d'alabastre, testimoni mut, parla per ella mateixa, ja que llueix sense cap dissumul les armes del Casal de Barcelona. Aquesta contradicció flagrant correspon a tantes que han volgut amagar i desfer la nostra història. Per això, crec sense dubte que aquesta imatge correspondria al mateix monarca català Pere el Gran, o a un dels membres de la nissaga a partir de Jaume I. Però encara n'hi ha més proves que avalen a Pere el Gran.

En la mateixa exposició es troba una pintura magnífica del gòtic que mostra la crucifixió de Sant Pere. La pintura s'explica com un encàrrec del comte Pere el Gran en lloança del seu sant i patró. Si la mirem atentament trobarem més coses, doncs la pintura sempre ha representat el món contemporani mitjançant diferents personatges vius. En l'escena es troba dret un personatge senyorial, cobert d'una capa negra, que no sembla ben bé l'original, i la seva figura i faccions s'adiuen amb les de l'estàtua d'alabastre. En aquest cas, podríem suposar que són fetes a partir d'un model semblant, però jo diria que és el mateix. Aquest personatge mira als ulls de Sant Pere, clavat de cap per avall, i sobre el cap del nostre personatge,  sosté una tiara que representa el Papa. En aquest cas, la inclinació del cap sembla més un motiu de càrrega i de compassió, com demanant clemència al mateix Sant Pere. Si repassem la biografia de Pere El Gran, veurem quin gran destret va haver d'enfrontar degut a la Croada decretada contra ell i els catalans. Acompanyada d'una excomunió, i de la invasió dels francesos, pensant a repetir l'èxit de la Croada contra els Albigesos.
La victòria de Pere el Gran va comportar la llibertat dels catalans i el cim del poder de la nissaga del comtes del Conflent. I per això, en honor i glòria, o més aviat com a ex-vot, va dedicar aquesta pintura al primer Papa de l'Esglèsia, el qual va protegir al comte català. Si algun resultat s'obté de totes les recerques genètiques i antropològiques, no crec que facin sinó confirmar tot allò que es fa evident als nostres ulls. Per altra banda, podem anar a veure la restauració de les tombes aprofitant que el monestir de Santes Creus ja torna a estar obert al públic.