ACTES DE FE A SANT BOI

Aquesta setmana de Sant Jordi va estar plena d'activitats a Sant Boi i a tot el nostre país. Era difícil destriar una de l'altre, i en tot cas, cadascú va buscar quina més l'abellís. Dintre dels actes que organitzaven les Esglésies Evangèliques se celebrava la presentació del llibre "Història del Protestantisme als Països Catalans" escrit per Josep-Lluís Carod Rovira, i editat per 3i4 . L'antic polític d'ERC va aconseguir omplir gairebé la sala d'actes de la Biblioteca Jordi Rubió i Balaguer, sobretot per part dels creients d'aquesta confessió. Acompanyat pel president del consell d'Esglésies Evangelistes de Sant Boi, en Carord-Rovira va trobar el caliu necessari per explicar el contingut del llibre, amb les troballes que ha anat fent i recopilant. Per començar la conferència va fer una declaració d'agnosticisme per descartar apriorismes a favor o en contra. Després va anar salpebrant la seva intervenció amb anècdotes que captaven l'interès de l'audiència. Ja n'ha fet una cinquantena de xerrades sobre el llibre amb ocasió dels 500 aniversari de l'acte de Luter a Wittenberg, quan va penjar les seves tesis a les portes de l'església.

Al món protestant el 2017 s'hi faran moltes celebracions, especialment, a Alemanya. Penseu que el país que comanda avui el continent europeu s'articula al voltant dels seus rius, el Rin, a l'oest, i l'Elba, a l'est. I des de la muntanyes al sud fins al mar al nord, es divideix entremig per catòlics i protestants bàsicament. Recordem el llibre de Martí Anglada sobre aquesta Alemanya més aviat puritana, i amb força influències de la Suïssa calvinista. Ho esmento per la força dels corrents històrics subjacents dins la mar que, un dia o l'altre, arriben en forma d'onada imparable a la platja assolellada. Aquells corrents que venen de les revoltes protestants al segle XVII i l'exili dels hugonots del regne francès, reculant fins a aquella tradició càtara estesa per Occitània i Catalunya des de segles anteriors. Càtar és una paraula grega que vol dir "qui protesta, o es queixa".

La presentació es va desenvolupar en un to distès, on les amargors polítiques del ponent quedaven enrera per donar pas a un professor que vol fer-se explicar a la gent que l'escolta amb atenció. Les intervencions finals del públic així ens ho van fer notar. Un acte molt adient per a la festa de Sant Jordi, quan de vegades, el drac no sembla qui ens pensem que és. On la princesa a salvar s'acosta més a un símbol religiós. Ara que hi ha pau, podeu anar per Alemanya on trobareu normalment dos campanars. Un de catòlic i l'altre de protestant, podreu entrar en els edificis sense problemes. També si aneu fins a Barcelona, al barri de Sant Gervasi trobareu les dues esglésies alemanyes ben aprop, tant que quan l'orgue d'una toca gairebé se sent a l'altra. Fins i tot, si us animeu, han organitzat una ruta cicloturista pel país de Luther, fins a Wittenberg. Ja ho sabeu, tots els camins porten a Roma, o com diu el poeta: "i molts noms convindran a un sol Amor".

EL TRIOMF DELS SADUCEUS

Aquesta setmana s'han acomplert els primers cent dies del nou president dels Estats Units d'Amèrica, Donald Trump. L'empenta que porta l'ha fet accedir al càrrec de l'home més poderós del món actual. Les circumstàncies que l'han envoltat han permès el seu triomf. Però després d'aquestos dies, s'acompleix aquella dita castellana: "De las aguas mansas me libre Dios, que de la bravas me libro yo." Acabat el govern de Barack Obama, la gent n'estava farta i havia perdut l'esperança que s'havia generat en aquells primers anys. Aleshores volien treure els Bush amb el famós lema: "Yes, We Can" (Sí, Podem). Ara s'esdevenia una cosa semblant, tenint en compte que Obama nedava molt bé en aigües manses. El partit demòcrata s'ha comportat com el partit dels fariseus, tal com altres venen l'avenç, la modernor i la progressia, i a l'hora de la veritat no fan lo que prediquen.

El nou president s'ha presentat com el Capità Amèrica, però aquest superheroi neix de l'inconscient dels nordamericans. Tots aquells que fan d'aquest país una potència mundial, i que veuen com els mites i somnis dels seus pares ja no s'acompleixen. Estan en un moment de decadència a molts nivells, i això ha fet que busquin un home providencial que els representi i encarni els seus valors. Malgrat l'oposició de molta gent a qui no li agrada el populisme actual, jo no el veig gaire diferent del que practicava la candidatura alternativa. Diferents en les formes, però no en el fons. Els problemes dels nordamericans ens afecten, el seu imperi ens abasta, però els hauran de resoldre ells mateixos. Per sort, el sistema jurídic que tenen permet l'elecció del millor, i també és la garantia de que les llibertats i constitucions estiguin salvaguardades.

Ja veurem com gestiona el triomf el president Trump. Si sabrà ser el Capità Amèrica, o es quedarà com una personificació del Donald Duck. Més enllà del partit republicà, i per sobre seu, s'enlaira un home poderós, amant de la victòria i de la força en aquest món. És el triomf dels saduceus als Estats Units. Què més podem dir des d'aquesta perspectiva? . Tots els homes vivim enmig d'aquestes polaritats, de vegades fariseus, de vegades saduceus. I en tot cas, donem gràcies que, amb una sabata i una espardenya, podem anar fent camí per la nostra vida.

LES PEDRES D'AIGUA

El llac de Banyoles i la seva comarca, el Pla de l'Estany, no es poden entendre com una illa isolada enmig del mar, malgrat les aparences. Sí com un ample esgraó que des de la comarca de la Garrotxa aboca les seves aigües a la conca del Terri i del Fluvià. Aquestos rius són els camins que connecten amb altres pobles i gents. Si la serra del Rocacorba encercla per un costat l'estany, per sota seu brolla l'aigua travessant la roca per camins invisibles. L'estany assoleix una aparent estabilitat, que la mà de l'home ha anat modelant. De tant en tant, la força de la natura es mostra en fenòmens esporàdics, com per exemple, la platja d'Espolla. Estant a més alçada que el nivell de Banyoles, i en determinades condicions, una zona del pla de Martís s'omple d'aigua, i aquesta ha estat canalitzada cap al famós saltant que aboca les aigües cap al Fluvià. Aquest 2017 molta gent va anar a veure aquest espectacle de la natura, els que ho coneixien deia que feia sis anys que no havia pujat tant, com la darrera vegada que s'havia esdevingut dos anys abans.

Aprofitant l'avinentesa vam anar cap a Banyoles, i ens vam allotjar a l'excel.lent hostal Can Xabanet. Ja era la segona vegada que sojornàvem a la ciutat, la primera va ser amb motiu de la fira de l'Aloja que ens va permetre descobrir no només el valors naturals de la regió, sinó també els seus valors culturals. El seu casc antic, per exemple, o el magnífic espai artístic de Can Ginebreda. Aquell cap de setmana vam ensopegar amb la presentació del nou disc de Vic Moliner, titulat Ara, a l'auditori de música. Una vetllada musical per descobrir sonoritats molt personals. 

La comarca de Banyoles ens recorda en petit la del llac de Constança, als peus dels Alps. Transmet una calma misteriosa, una abundor d'aigua que de vegades es converteix en una cruel sequera, tal com ens mostra el bon llibre de "Llegendes del Pla de l'Estany" d'Àngel Vergès, publicat per l'Editorial Farell el 2008. Llegint-lo trobarem aquella simbiosi que l'home ha establert amb el seu espai geogràfic, creant una cosmovisió que l'acompanya durant tota la seva vida. Una manera d'explicar i entendre les coses inexplicables, com una manera d'entendre els antics pobladors prehistòrics, com acostar-nos a la gent que va viure a les seves coves, als palafits del parc de la Draga, semblants als que trobem al museu de Baden. Esperem que la propera exposició itinerant ens permeti conèixer millor aquestos avantpassats i els testimonis que ens han deixat.

Més propers ja se'ns presenten els celtes, els romans i els gots. La llegenda del drac de Banyoles ens porta a l'època dels francs, amb Carlemany.  Però sobretot a la de Sant Mer, o Emeri, nascut a Narbona, fill de Baldiri i de Càndida. Hi ha una ermita dedicada a Sant Boi al terme de Galliners. És també el nostre Sant Boi de Llobregat, o de Lluçanès, patró de Nimes. I a la fundació del monestir per part de Sant Martirià, dominant el turó fins que van poder baixar al pla. Una geografia rica, plena de topònims que el pas del temps ha esborrat un significat més acostat als gots que no pas als romans. Per exemple, tenim el topònim de Melianta, que s'escriu actualment amb e perquè es fa derivar del llatí "mel", quan s'havia escrit sempre amb a. I és que amb Mal ianta ens adonem que "mahl" en germànic vol dir fita. Igual que Malavella, o Malhivern. També podem veure que el Matamors es refereix a més a una prada, de "matte", i mors a "moors", que vol dir aiguamoll. Un altre topònim seria el de les Estunes ens remeten a la paraula "ton", com a la població de Tona, que ens parlen d'argiles.

Per acabar, més que d'argiles, m'agrada contemplar i tocar aquelles pedres tant belles fetes per l'aigua. Com pot ser que l'aigua faci pedres, us preguntareu? Només cal que visiteu el Museu Darder, on trobareu l'explicació. Als soterranis trobareu la col.lecció Darder, on us adonareu de com tot el concepte de la biologia ha anat canviant i millorant. A les plantes superiors del museu us ensenyaran com la força de l'aigua i el pas del temps han anat treballant per formar la pedra que coneixem com a travertí. I amb la qual els homes han pogut construir la major part de les cases de la comarca.

ELS RIUS CELTES DE CATALUNYA

L'Onyar a Girona, abans de desembocar al riu Ter

Aquesta setmana llegint un article en un diari català em va arribar una gran notícia. Parlant del riu Ter, un amic bretó explicava a un amic gironí que en la seva llengua, la paraula "ter" vol dir precisament riu. Aquest comentari va alegrar al nostre amic, però a mi m'ha fet descobrir l'origen etimològic de molts dels nostres rius catalans. Buscant per internet, encara s'ha engrandit més la troballa amb el fet que els bretons escriuen "ster". Com podeu entendre, el bretó és una llengua cèltica del costat continental d'Europa, i que si busquem la paraula equivalent a riu en les altres llengües cèltiques de les illes britàniques, es correspon a "afon".o "afhainn". Aleshores ens enrecordem del conegut poble d'Stratford upon Avon, on se suposa que hi va néixer el famós escriptor William Shakespeare. El lloc vol dir que es refereix al poble del riu Avon, on Avon vol dir precisament riu. És com allò de la redundància de la Vall d'Aran, on Aran vol dir vall en eusquera.

Més enllà del fet literari al voltant de la paraula "avon", ens dedicarem amb gran joia a parlar de la família al voltant de la paraula "ster" bretona. D'ella, nom femení, podem trobar diferents variacions i combinacions que ens fan adonar de les denominacions de molts rius catalans. Per una banda tenim totes les paraules que romandrien amb el "ter": des de la Tet, la Tec, fins al Ter. Ben properes, entre elles, no només geogràficament sinó en aquest cas, etimològicament. També trobarem, és clar, totes les combinacions amb la paraula "ser": Tenim des del "ser", o el "set", per exemple. També noms de rius catalans. El fet que trobem aquestos noms a la zona indi-geta, a l'est del Llobregat, ens pot fer pensar en el costat oest del Llobregat, a la zona iler-geta. I aquí quin riu ens trobem? El riu Segre. La presència de les lletres se-r, i la permanència de l'accentuació tònica, ens permet mantenir l'origen celta, o gal, del nom del riu. Tenint en compte que la seva llatinització per "Sicoris" s'allunya del nom fonètic. Podem parlar de la Segarra, com a terres sense riu ?

Aquesta gran troballa referma la tesi que la Gàl.lia Narbonesa arribava al Llobregat, fent l'arc de volta que es dreça fins a la serralada del Montsec. Cap al sud, desembocadura del Segre amb l'Ebre, ja s'estendrien les terres dels íbers, que el romans anomenarien Hispània. Cal al nord, els pobles celtes o gals, que s'estenien per tots els Pirineus, arribant fins a Galícia, a l'oest de tota la serralada. Allò que ha estat explicat com una cosa entre amics ens ha fet adonar de l'extraordinari significat que amagaven els noms d'uns quants rius catalans. L'equivalència entre "ster" i "ter" o "ser", ens connecta amb els significats d'aquestos rius des de Catalunya fins a la Bretanya. D'una punta a una altra d'uns territoris que al seu dia van estar poblats per gent que els grecs van anomenar "keltes" i que ells mateixos s'anomenaven "gals".