EL NOSTRE SANT JORDI ALEMANY

En aquesta diada de Sant Jordi del 2016, entre els diferents escriptors que signaven llibres, es trobava Til Stegmann. L'editorial Pagès Editors de Lleida ha tingut l'encert de publicar-li el llibre titulat "Ambaixador de Catalunya a Alemanya". Bàsicament explica la trajectòria vital i cultural del professor de lingüística de Frankfurt que tant ha fet per difondre la nostra llengua i cultura al seu país, i per tot Europa, per tot arreu per on ha anat passant, diria jo.

Nascut a Barcelona en plena post-guerra, de pares alemanys, va aprendre castellà i alemany aleshores. La seva educació cultural va ser cuidada gràcies a l'ambient familiar que hi respirava. Però el pas de la infantesa a la maduresa va fer que amb el temps descobrís un tresor. Aquest tresor amagat i enterrat era Catalunya. Aquest descobriment que se li va anar desvetllant ha fet que aquest home de camins, fent honor al seu cognom, hagi portat la nostra llengua i cultura al centre de la lingüística llatina i europea. Li ha retornat el lloc principal que sempre ha tingut i ha estat. Aquesta tasca titànica és un exemple per a tots els catalans que sovint hem menyspreat i oblidat la nostra llengua. La repressió que patim per part d'altres cultures i gent, d'altres estats i nacions, ens ha volgut convertir d'adults a infants, de savis a ignorants... Com en el conte de Hansel i Gretel, caldrà aprendre a sortir de la gàbia per esdevenir lliures i persones. Com deia Frederic Mistral: "Se ten sa lenga, ten sa clau..." que ell mateix esmenta.

Cal honorar Til Stegmann i valorar-lo com l'acompliment de la llegenda de Sant Jordi, que venint de fora, d'Alemanya, tot i néixer a Barcelona, ha lluitat per rescatar la princesa catalana dels dracs que se la volen menjar. Només de tradicions es pot viure pas de renda, de fet, la seva tasca cultural ha permès enriquir tot el panorama cultural europeu, permetent veure la seva continuïtat personal i territorial, millorant-la des d'una perspectiva global, des de la Weltanschaunng, o Cosmovisió que diríem nosaltres. Si per una banda tenim el projecte Kat, per l'altra tenim el desenvolupament de l'Eurocom. Projectes col.lectius en els quals el professor Stegmann ha tingut un gran protagonisme. Això va permetre que la presentació l'any passat d'aquest llibre fos a la seu d'Òmnium Cultural, amb un gran èxit per part del públic que omplia la sala d'actes.

En la seva trajectòria vital ha pogut aixecar fites culturals molt importants, gràcies al compromís personal i sobretot al suport que ha tingut a nivell familiar. Esmentar els diccionaris Alemany-Català, o la Biblioteca Catalana de Frankfurt, són de les més destacades. Entre molts altres savis, el Dr. Stegmann ha recuperat el lligam que existeix entre Catalunya i el món germànic, tenint en compte que els catalans som els més gòtics del món llatí. Per això, som els més capacitats per fer de pont entre el nord i el sud d'Europa, o més aviat entre el món llatí i el germànic. La meva recomanació editorial per al 2016, i per a tots els anys que vindran, és qualsevol dels llibres escrits pel Til Stegmann, tant en català com en alemany. Tots ells es mereixen la nostra consideració, i el seu autor el nostre reconeixement i el més sincer homenatge.

ÀLVAREZ EL VENCEDOR O ELS MIRALLS DE POLÒNIA

Aquestos dies podríem parlar del senyor Àlvarez, com l'executiu que esdevindrà el cap de la companyia Telefònica, però m'estimo més parlar del nomenament del nou secretari general estatal del sindicat de la UGT, en Josep Maria Àlvarez, d'origen asturià i naturalitzat català. Suposo que per ell deu ser un triomf aconseguir aquest lloc de comandament. Realment la responsabilitat que comporta el càrrec, enmig de les circumstàncies econòmiques i polítiques, és gran. Pel que fa a Catalunya, deixarà una direcció compartida entre els dos corrents majoritaris, per si cal fer de mitjancer.
Sentir-se vencedor és una cosa semblant a la que va experimentar el protagonista polonès de l'obra escrita per Enric Sienkiewicz, "Bartek el Vencedor". Forma part d'un llibre editat per l'Editorial Catalana, al voltant de la segona dècada del segle XX, titulat "Bartek el vencedor i altres contes". La traducció catalana va anar a càrrec de Carles Riba, ben feta i de manera entenedora. Aquesta miscel.lània recull contes tràgics i còmics, tractats amb cruesa però també amb sensibilitat. La narració de la qual parlarem explica les vivències a la fi del segle dinou de Bartek, un pagès polonès que participa en la guerra franco-prussiana, i torna com un heroi. Al final, es revela que el seu triomf ha comportat la derrota per a la seva família, per al seu poble, i la dels seus camarades polonesos davant de la colonització prussiana.
Ja ens imaginem que Carles Riba, que no va arribar a veure un episodi de l'actual programa de televisió "Polònia", podia adonar-se de la semblança entre la situació de Catalunya i la del país eslau. És clara la seva intenció pedagògica envers els lectors, i més per fer-los entendre el destí tràgic dels voluntaris catalans a la Primera Guerra Mundial al costat dels francesos i els seus aliats. Curt i ras, quan anem a lluitar pels interessos dels altres ho tenim molt malament. Fins i tot, algun refrany gallec vindria al cas " Fun á casa allea e avergonceime, volvín á miña e goberneime"  si el Senhor Raxoy tingués res més al cap. Faula i moral, parlen de polonesos, però es refereix als catalans...Els miralls tràgics de la Polònia d'aleshores no enganyaven, com tampoc ho fan els miralls televisius d'ara, encara que sigui de manera còmica.
Desitgem sort al senyor Àlvarez, té molta experiència i capacitat de la qual no dubtem pas. Però també la tenia el general Prim, i els seus esforços van ser recompensats amb l'atemptat al carrer del Turco, mort a mans dels mamelucos, vés per on. Pel que fa al nostre escriptor Carles Riba, podem dir que el seu nét Pau Riba continua fent pedagogia artística i vital entre els catalans, amb un rar talent, que potser li ve del món polonès.

LA TIETA LOLA

Dolores Gómez Saurina, pubilla de casa Jaumet, de Tremp, filla d'Encarnació i Mariano, de mare pallaresa i pare de Jabalí Viejo, a tocar de la ciutat de Múrcia, ens ha deixat aquest 28 de gener proppassat.  Els pares li devien posar aquest nom per la gran devoció a la Mare de Déu dels Dolors que tenen en aquesta regió. Per això, tota la família  l'anomenàvem Lola, però amb accent obert. Ha marxat una mica abans de saber-se que la talla de la Mare de Déu de Conques tornaria a la seva església, després d'anys que els veïns guardessin la imatge per evitar robatoris. Ja ho veieu, algunes se'n van i altres tornen. O potser és que en el fons, la nostra vida sempre torna cap algun lloc on ens estan esperant. Malgrat que potser com a primogènita hauria portat el nom de Flors per la Mare de Déu de Valldeflors, no per això va deixar de ser més catalana que alguns altres que se'n vanten tant. Aquestes paradoxes, que a voltes, que des de fora no es veuen perquè no se saben d'on venen, i per raó que cada casa és un món.
Sent la més gran, li va tocar salvaguardar l'herència familiar, tot allò que més bé o malament va saber defensar, a la seva manera, és clar. El fet d'estar sola no la va ajudar gaire, però també va ser una soledat volguda.  Amb una certa resignació pel seu destí, però amb aquell caràcter que prou sovint treia sense tenir gaires pèls a la llengua. Podríem escoltar la cançó tant maca del Serrat de "La Tieta", però també hauríem de posar-hi el "My Way" del Frank Sinatra a la seva llista preferida. A més a més, tenia el do, com a bona "saurina" per saber el pit de la gent, de cadascú de nosaltres, i precisament per això, podia veure les debilitats humanes, i alhora, saber perdonar-les i ser indulgent. La seva vida tant austera amb ella mateixa, fins a la gasiveria, que tenia per finalitat defensar el patrimoni familiar i allunyar la fam i la misèria que van viure en altres èpoques, de tant en tant fruïa amb la nata muntada dels diumenges, amb una mica de sucre per poder fer festa grossa. Tant com en feia quan amb un parell de copes de xampany, les bombolles anaven enlairant-se pel vidre, com el riure franc s'escampava per la seva boca, gairebé plorant d'alegria.
Sempre que podia anava a la missa del dissabte al vespre, malgrat que la seva creença no li deixava cega davant dels pecats i misèries de la institució eclesial, conscient que també són homes de carn i ossos. Obedient sí, però d'aquella manera que no acceptava la imposició de cap tirania que vingués de fora, ni de la pròpia família. D'aquesta manera feia honor al sant familiar, Sant Antoni de Pàdua, que malgrat que se'l representi amb un lliri a la mà, tenia un geni que el feia topar contra les injustícies dels poderosos.
Potser tot això li ve d'haver nascut un 8 de març, dia de la dona treballadora, l'any 1932. Ella que era ama, i n'era conscient, també ho era de la seva responsabilitat, per la qual no va parar de treballar tota la seva vida per tirar endavant. La seva dedicació principal era la botiga de sota casa, fent cantonada al Mercadal, que era de "plats i olles", és a dir, de tot allò que una casa pogués necessitar de parament.  I la resta es complementava amb els productes de l'hort, que ella mateixa conreava, i lo que donessin alguns trossos escampats pel terme, portats per masovers. Anava a visitar-los quan podia, i normalment, fent el passeig els diumenges a la tarda, després de la pel.lícula de la tele, que era la seva distracció principal. El món del cine li encantava, actors que representaven personatges forts. Potser hagués estat un bona actriu. Però per als nebots era més aviat la directora de la funció, que es desenvolupava durant l'estiu alegre i mogut al poble, de gairebé tres mesos de vacances, amunt i avall. També ajudant en lo que podíem, portant el cartró al Txoni, que feia de drapaire, a fer algun encàrrec o a buscar amb la garrafa aigua fresca a la font de la Creu o a la dels tres Caps.
En el tracte social era de pocs amics, anava a la recerca del talent personal que pogués descobrir en algun conegut, o en qualsevol comprador passavolant. No suportava els "llepons". Igualment era molt crítica amb la gent que, com polls ressuscitats, venint de baix vinguessin amb exigències i molts fums, a viure a les esquenes dels altres.  Per a ella representava "l'acabose", quan passava de taca d'oli. També era exigent amb els que no tenien prou caràcter per defensar els seus drets. No li agradava que li fessin el paper de "víctim".  Ella que sabia la història de la família, d'una nissaga de la qual sabia que hi havia una partida de bateig a Sant Salvador de Toló, aprop de Conques, arrel de la guerra de Successió, d'una parella emigrada per la guerra al Pallars. S'admirava del General Moragues, i de la tenacitat i fidelitat per defensar la seva causa, malgrat que li costés el cap. La tieta tenia en ment la dita de "O Cèsar o res" de Cèsar Borja. Aquestos serien els dos pols entre els quals es va desenvolupar la seva vida, entre un cantó i altre del voler i del poder. Com nes manava, no va ser cap "litri", i es va menjar tot allò que hi havia posat al plat de la seva vida.

LA DARRERA CATEDRAL CATALANA

Aquesta setmana s'ha tornat a passar per la TV3 el documental sobre la trajectòria arquitectònica i vital d'Antoni Gaudí. Existeixen uns quants que s'afegeixen a tota la llista de publicacions en diferents formats, sigui paper, o d'altres, al voltant d'aquest geni català. Tots tenen en compte la seva repercussió universal, parella a la de Ramon Llull, destinada a perdurar durant segles en la història de la humanitat.  L'exemple més destacat de les seves obres és la basílica de la Sagrada Família. És la joia de la corona, on hi va abocar els seus darrers esforços, sabent que no la veuria acabada en vida, però sí posant a prova la seva fe, dècades després. Tal com va ser la seva obra, va lligar la natura, l'home i la seva vida, per ensenyar que l'home forma part de la natura. I que des de la cripta de la Colònia Güell fins a la darrera edificació, fos el Palau Güell, el Parc, etc... és una manifestació de la natura com a obra de Déu, i que el llibre de la natura es pot expressar amb les lletres dels maons per aixecar les parets de l'església que conformen tot un sol temple. Igual que per entendre la Sagrada Família s'ha de saber la llengua catalana, com deia Gaudí.

De la mateixa manera, Gaudí és conscient que les seves edificacions seran algun dia destruïdes, sigui pel pas del temps, de la mà dels homes, o de la mateixa natura, les seves meravelles retornaran a la pols. Prova d'això, és que la Sagrada Família seria el testimoni de la darrera catedral edificada a Europa Occidental, precisament al bressol de l'art romànic i gòtic, nascuts a Catalunya com ens ensenya Alexandre Deulofeu. Però si els enemics dels catalans es pensen que destruint les pedres i les parets aixecades per la nostra civilització en tindran prou, van molt equivocats. Tal com va dir Jesús, als evangelis, que al tercer dia ressuscitaria i que el seu temple es tornaria aixecar, referint-se al temple de Salomó, així ho podem dir de la Sagrada Família. Aterrar les parets és com sepultar el cos, perquè s'allibera l'esperit per arribar a la vida nova. Tal com expressava Francesc Pujols, la llum dels catalans il.luminarà la humanitat els segles que vindran. Així, quan el temple de pedra caigui, s'aixecarà el temple viu dels catalans com a profecia. Es restablirà el dret natural, on natura i dret aniran lligats de la mà dels homes, lloant a Déu Nostre Senyor.