Tots Sants a Llançà

Vam poder estar a Llançà pel cap de setmana llarg de Tots Sants a l'apartament d'una amiga. Després que la llevantada del Pilar ens ho va impedir, la ponentada sí que ens va deixar passar els tres dies, tot i el temps una mica rúfol. A estones ennuvolat, però sobretot acompanyats de l'escalf del sol i d'un vent net i temperat, la qual cosa provocava uns jocs de llum i color entre el mar blau i el terra rocallós d'aquesta banda de l'Empordà. Vam arribar amb el tren que va a Portbou, amb els nous Catalunya Exprés que són més comfortables. Tot i que l'espai per a bicicletes és minso i reduït.

Vam trobar Llançà força tranquil, en temporada baixa. Més aviat, famílies amb nens per celebrar Castanyades i Halloweens, i gent gran. El motiu eren les Fires de Girona, plenes de gom a gom, que havien segrestat força jovent. Vam gaudir igualment d'aquesta calma, mentre el món girava al voltant d'unes Fires que coincidien cruelment amb la fi de la Caixa de Girona. I ens afegim a una pau reclosa per recordar també els estimats, coneguts i recordats de la nostra vida que ja no hi són.

Tenir present del familiar que ha mort recentment, i amb qui estàvem barallats, perquè descansi en pau, i nosaltres també ho conseguim. Per al Lirio, l'advocat més combatiu dels Camps Blancs de Sant Boi, i pels quals va lliurar més batalles que Tirant lo Blanc. Per a la meva amiga Paquita, que porto al cor, i a qui tant li agradava Llançà. A tots aquells que ens han acompanyat i que el seu record ens escalfa el cor, igual que la castanya calenta ens omple el cos.

Fos com fos, nosaltres continuem caminant. Vam estar aprop de la platgeta de les Tonyines, i la nostra vista abastava el Port de la Selva i la punta nord del Cap de Creus. Al voltant la mar i les muntanyes que agombolen Llançà, i que ens recorden una fantàstica Setmana Santa aprop de Garriguella feta amb la bicicleta. Enguany vam optar per recòrrer els camins de ronda, aprofitant que els havien acabat d'arranjar aquest estiu. Prou ben fets per anar a peu, fins i tot amb bicicleta llevat de les escales, i on cal anar amb compte per respectar a la gent que passeja. El diumenge vam agafar el camí cap a Port de la Selva, amb un bon solet per companyia. A la dreta s'entrellucava el monestir de Sant Pere de Roda assegut al replà de la muntanya, vigilat pel castell de Sant Salvador que corona el mirador de la contrada. Gairebé unes dues hores, o més, depenent de les parades que fem per contemplar el paisatge o fer fotografies. I donar un tomb pel recollit i bonic Port de la Selva, a més de donar un cop d'ull a les rutes fins al Cap de Creus.

El dilluns, vam anar fins a Colera, un camí també força bonic, però més costerut. Magnífic el ventós Cap Ras i les seves vistes. Vam coincidir un bon tros  amb  una colla excursionista,  que carregats amb les motxilles seguien el GR de la costa. A Colera vam esguardar el pont de tren d'Eiffel i la bonica platja. I poca cosa més, ja que calia agafar el tren de tornada. Entre altres coses destacables de Llançà podríem esmentar la part antiga: amb l'esglèsia de Sant Vicenç, la plaça Major i l'arbre de la Llibertat. El bonic edifici conegut com la Residència. El Castellar i la zona del passeig marítim, i el seguit de cales i platges de la seva costa.
Com a anècdota, la tanca enfonsada d'un solar a causa d'un cotxe que va perdre el control, vés a saber perquè?, però més aviat sospitós en aquestes dates. Ho sento, però més valdria que aquestos conductors no s'acostessin a cap vehicle durant molt de temps.  A veure si els ajuntament gironins amplien les voreres de vianants, i redueixen l'espai per als cotxes, ja que no gairebé no pot ni passar una persona sola.  Doneu un cop d'ull a les fotos, però també us recomano que aprofiteu aquestos mesos de tranquilitat per visitar aquesta població de l'Alt Empordà.

Toc de Queda a la Carretera

Davant del cap de setmana tràgic a les carreteres catalanes, amb uns set morts, que ja s'afegeixen a la llarga llista d'enguany, que superarà la de l'any passat, invertint la tendència d'anys anteriors, només se m'ha acudit una cosa. Que els governs competents estableixin un toc de queda a les carreteres, entre les 12h de la nit i les 8 del matí.

Potser només per a motos i cotxes particulars, potser incloent furgonetes, i deixant els camions. Potser deixant les autovies i les autopistes obertes, però la resta tancades.

D'aquesta manera evitaríem els banys de sang, amb morts i ferits, que van acumulant-se. D'homicidis involuntaris, de suicidis no declarats, de conductes criminals, etc... No són els nombres, sinó els noms que hi ha darrera de tot això. Després podrem discutir si es va a 80 km/h o més, podrem parlar de política, de gestió de la mobilitat, de la seguretat, de la contaminació, de no sé que més... podrem parlar, mentres els catalans anem morint a les carreteres.

Els Camins Tardorencs de la Carme Raich

Ara que ens arriba de ple la tardor, al bell mig d'aquesta estació quan ja el fred de la nit ens fa posar la màniga llarga,  i el dia s'ha escurçat ben bé fent-nos sentir els records de les calors d'estiu. Temps per al record d'aquelles coses que tenim desades al calaix, i que volem exposar. Tot i que sigui el darrer llibre de poesia de Carme Raichs, i que es tituli "Atura't" editat per Abadia Editors l'abril del 2009. Un llibre editat entremig de les nombroses activitats culturals i educatives que realitza la nostra santboiana d'orígen agramuntí.

Des de fa anys desenvolupa una tasca cultural destacada en aquest jardí santboià, tant necessitat de cura i atenció, de tant erm i secà. Cosa que ja s'adiu amb els orígens lleidatans, on la terra dura es marida amb un cel blau intens, i que forja el caràcter de la seva gent i el prepara per a missions que requereixen molt d'esforç i ànims. I això es nota en el parlar de la Carme Raichs, amb la seva tonalitat de català occidental i una cantarella animosa, la qual es troba enmig de la seva poesia. I aquesta ens fa recordar aquell blau del cel de la Segarra, intens com aquell d'En Guinovart, el famós pintor d'Agramunt. O el blau simbòlic del poema "Capdellant Mirades", i altres poemes que m'han copsat com "Presó de Laberint", "El Tast Exacte", "Mots per a Pintar", o el que dóna nom a aquest escrit.

La presentació d'aquest llibre va aplegar força gent, i va omplir la platea del teatre de Cal Ninyo. Com ja ha passat en altres presentacions, com la del Taller de Poesia de Gent Gran, d'altres llibres, amb altres personalitats santboianes, i que reforcen el paper de la Carme Raichs dins de la nostra ciutat. Potser no serà una literatura de primera fila, ni de gran èxit, però segur que forma part d'una segona tanda d'escriptors, que donen cos i gruix a la nostra cultura, i que pouen i beuen de la tradició per continuar caminant en la vida del país. Potser el cos estigui paralitzat, però de ben segur que el nostre esperit no para, lluitant enmig de la selva de les nostres emocions i sentiments. Cal obrir els ulls per poder albirar un futur de fe i prosperitat per a Catalunya. I sabent com s'acosten els freds, gaudir de les coses bones d'aquesta "prima vera" d'hivern, ja que com diu una cançó de la Maria Roanet, "sota el glaç l'aigua camina" per recomençar una nova primavera d'estiu.

El viatge de Carles I: des de la Borgonya fins a l'Extremadura

Camí de Vezelay

Entre la Borgonya i Extremadura no existeixen gaires coincidències geogràfiques, tant per la distància com per l'orografia o el clima. Tanmateix algunes persones si han passat per aquestos dos països. Entre ells, l'emperador Carles I, nascut a Gent, a Flandes, i que formava part dels dominis dels Ducs de Borgonya i de la família de la casa de Valois. Els seus dies van acabar al monestir de Yuste, a l'Extremadura, i aprofitant de la festivitat de la Mare de Déu de Guadalupe, parlarem d'aquestos extranys lligams. Podem afegir alguna altra coincidència: des de la Borgonya i des d'Extremadura neixen dos camins que convergeixen a Sant Jaume de Galícia: des de Vezelay surt el camí borgonyó, i des d'Extremadura el que coneixem com la Via de la Plata.

Enguany se celebra una any Jacobeu, i molts han aprofitat per anar a veure l'Apòstol Sant Jaume. Uns quants fan el darrer tram, altres surten de la frontera, i els més fidels i agosarats surten dels punts d'orígen. Aquestos serien els que van de casa seva fins a Arles de Provença, que era el primer i anava de mar a mar, d'est a oest. Però em referiré a Vezelay, el punt de partida del camí que des de Borgonya anava fins a Santiago. La basílica va ser consagrada a Santa Magdalena, i es troba damunt d'un pujol que domina un paisatge verd i espaiós, semblant al de Galícia. En aquesta part de la Borgonya es fa patent la influència cultural celta. El passat 22 de juliol es va celebrar la festa de la Santa a l'esglèsia, i tot i tenir una bona assistència, incloent el bisbe, el clergat i els feligresos, no assoleix el mateix nombre de pelegrins que a la destinació. Crec que té molt més mèrit fer el camí des d'aquestos llocs d'orígen, perquè si no sabem d'on venim, com sabrem on arribem?
Això va ser una de les coses que sí que tenia en compte l'emperador Carles I, i per aquesta paradoxa, se'n va anar a retirar a Extremadura. Carles I, com a sobirà de molts països i estats, va veure que amb tot el seu enorme poder no va ser capaç de solucionar i donar resposta a tots els problemes que se li van plantejar. Entre ells, la defensa del Ducat de Borgonya i els drets d'herència, arrabassats pel seu cosí Francesc I, de França. Uns drets d'herència per part de l'àvia materna, Maria, que no van poder ser mantinguts pel seu net, ja que es va dividir la Borgonya històrica entre el Ducat i el Franc Comtat. El Ducat va passar a Francesc, i el Franc Comtat va passar a Carles. La partició de la Borgonya, amb els drets sobre els Països Baixos, va comportar un dels grans fracasos de l'emperador. Per això, quan podia haver estat a qualsevol lloc del seu imperi, va buscar un lloc que no s'assemblava gaire a les seves terres natals: Flandes i Borgonya. Més enllà dels problemes de salut, pensem en el fet que va escollir un lloc ben llunyà de tot allò que va estimar.
Aquest final vital ens fa evident que no podem oblidar el lloc d'on vam sortir ni on vam nèixer, i aquesta és la nostra vida. I si és un pelegrinatge a la terra, cal tenir en compte que per fer un llarg viatge hem de tenir un punt de partida. El nostre trosset del camí de Sant Jaume el vam fer des de Vezelay, per casualitat, de manera semblant al que va fer un vell emperador. Ell també tenia present que "qui perd els orígens perd la identitat", fos com a català o com a Comte de Barcelona. Lluny de molts polítics, i de les grans multituds.