Els Americans d'Europa

Preparant el camí de les properes eleccions de juny per escollir els parlamentaris de la Unió Europea, els partits oficials s'han afanyat a presentar els candidats. Com sempre, tot es barreja en les reivindicacions i tothom ofereix el mostrari dels productes per veure si els votants el trien. Com passa en altres estats de la Unió, els catalans haurem de votar en funció de l'estat que ens governa: sigui espanyol, francès, etc... Aleshores es veurà si els escollits defensaran els interessos d'Espanya, o de què. Com que la Unió és una agrupació d'estats, no deixaran gaires escletxes per a models socials, o polítics diferents. Ho tenen força clar: mana el concepte "territorial", i el concepte "personal", que rau en els pobles, queda força amagat. I encara hi ha molts catalans que confien en Europa: però de quina Europa en parlem?

Els Catalans sabem que som europeus, ja que estem al continent europeu. El nom d'una realitat geogràfica, i que hauria d'implicar una realitat social i política determinada. Però això no és així. Confondre Europa amb la Unió Europea és una visió reduccionista, precisament "eurocèntrica"?. Seria confondre l'estat amb els ciutadans, per exemple? Rússia també és europea, almenys fins al Urals, per exemple. O Suïssa. I no estan a la Unió Europea. Però el model estatalista tampoc no és l'únic possible. L'estat-nació neix de les monarquies absolutes, però l'estat-poble neix de l'home lliure. Un va de dalt cap avall, i l'altre d'avall cap amunt.
Si els Catalans ens considerem un poble sobirà, no podem acceptar la imposició del mateix tipus d'estat que trobem a la Unió Europea. Més aviat, hauríem de buscar el tipus o model americà. Quan un president de la República Txeca parla d'estat totalitari referint-se a la UE, molts s'escandalitzen sense entendre el que vol dir, ni els problemes que honradament està denunciant. De la mateixa manera, es convoca una manifestació dels Deu Mil a Brusel.les per denunciar la ideologia estatal imperant: es vol un estat propi, i això vol dir per als catalans, que no pot ser un estat com el francès o l'espanyol. Volem ser iguals però no de la mateixa manera. Tot això, pica, i força, a moltes bandes. A fora de Catalunya, però també a dins, no ho oblidem. Per què Colom assenyala sempre Amèrica? Per què ens caldrà triar entre una Unió Europea i uns Estats Units d'Europa? Si voleu encara allargo més el títol: Unió Europea d'Estats o Estats Units dels Pobles d'Europa. Per això, vull recordar-vos com comença la Declaració d'Independència Nord-Americana: "Nós, el Poble...". Els catalans encara ens hem de descolonitzar d'Europa, en molts sentits.

El Pepe Rubianes se n'ha anat a votar a Galícia

Avui, fent honor a la seva ascendència gallega, en Pepe Rubianes se n'ha anat d'aquest món. L'ha reclamat la seva "retranca" en el dia de les eleccions autonòmiques. I demà l'enterraran, quan ja sàpiguem el resultat de tot el recompte. Segur que guanyarà l'acta de "deputat".
A més, ha tingut el gran detall de deixar-nos passat el Carnaval perquè en gaudim a plaer, ja que la Quaresma se l'ha emportat. En aquest món l'hauríem coronat rei del Carnestoltes, i podríem sentir l'amenitat i seducció del seu parlar. Unes paraules rogalloses, però amb un sentiment que no ofenia si no es tenia la pell molt fina. Gracinhas, Pepe!

Història Natural dels Catalans-IV

Ja hem arribat al moment del naixement d'un poble. Gairebé ja tenen un nom, Gotland, però encara passaran segles perquè sigui oficial. El paisatge històric d'aleshores es caracteritza per la progressiva "desaparició" de l'Imperi Romà a Occident. Però no és una cosa de la nit al dia. En el segle V, Roma és saquejada pels gods d'Alaric, i aquest últim es retira. Quan marxen, Roma ja no és la seu d'un emperador civil, però sí d'un emperador religiós, el Papa, anomenat l'Apóstol. I Bizanci ocuparà el seu lloc com a seu de l'Emperador Romà, i per tant, capital de l'Imperi Romà. Malgrat els canvis, l'imperi no ha desaparegut, s'ha traslladat. I el paper de les legions romanes a Occident ha estat posat en mans de les tropes dels diferents pobles bàrbars. Els gods van fer això, i van signar el tractat de "foedus" de fidelitat a l'imperi, el qual els atorgava un territori o residència. Això no implicava que fossin ciutadans romans, sinó que mantenien el seu dret civil propi. I per això, el dret civil romà i el god s'aplicaven en funció del dret personal.

Els gods, menys nombrosos, van anar convivint amb la població romanitzada, aportant costums i llengua. La llengua goda de la família germànica ha traspassat nombroses paraules al català: blau, per exemple. El fet que el català sigui una llengua llatina amb poca comprensió per part dels altres parlants de llengua romanç rau en el fet de tenir aquest "accent germànic". També la religió que professaven no era la mateixa: mentre els romans passaven del politeisme o paganisme al cristianisme de tipus greco-romà, els gods passaven del politeisme germànic cap a un cristinisme de tipus arrià. Encara avui dia, aquesta influència germànica queda arraconada per la majoria d'intel.lectuals orgànics. La reivindicació d'un eix mediterrani, igualat a llatí quan no és només així, no hauria d'amagar aquesta connexió amb l'eix nòrdic, o germànic.
La forja del temps anava donant pas a una nova realitat humana: convergència religiosa, cultural, legal i política: cristianisme oficial romà, el naixement d'un romànic propi, el Liber Judiciorum o Llibre dels Judicis, i la formació de la Gòtia, de la Septimània, dels comtats i del nou ordre feudal. La Gal.lia Narbonesa esdevenia la Catalunya Vella, entre la frontera del Llobregat i del Ròdan. La decadència de l'imperi romà d'Occident permet el naixement d'una nova albada històrica: el feudalisme neix de la crisi de la ciutat romana centralitzada, i es fonamenta en el camp, i en una nova societat més horitzontal i autònoma. Com el món dels monestirs, o dels castells. El signe espiritual d'aquells temps seran les Mares de Déu Trobades: Núria, Meritxell, Montserrat, etc... com a retrobament de l'harmonia entre l'Home i Déu. Un home que honora el Fill de Déu i la seva Mare.

Un Hivern que arrosseguem des de fa 70 Anys

A finals de gener del 1939 les tropes del Caudillo arribaven a la capital catalana de Barcelona. Abans ja havien entrat a la Catalunya Occidental, ocupat el Pirineu, i destrossat l'exèrcit republicà espanyol a l'Ebre. El dia 13 de febrer, l'àguila imperial espanyola onejava a la frontera del Coll d'Ares. Van ser els últims dies d'una Segona República espanyola que va enfonsar amb ella Catalunya, un dels seus pilars. Si la batalla ideològica ja es va perdre, ni la revolució feixista ni la anarquista ni comunista van triomfar, no es pot dir que no hi haguès una victòria de l'imperi espanyol. Una victòria pírrica, és cert, però que ha marcat el destí dels catalans durant moltes dècades. Encara ara, la majoria som "fills de Franco".
Per recordar-ho, i per poder arribar al final de túnel, fem aquestes ratlles d'homenatge a tots els que lluiten per la llibertat dels homes i de cada poble, ja que és la llibertat de tot el món.

A Sant Boi les tropes "nacionales" acompanyades per moros, italians, alemanys, etc.. van entrar el 25 de gener. L'acte de record es va haver de suspendre per la ventada de ponent mortal a la nostra ciutat el dia 24 de gener del 2009. Com diu la dita catalan: "de ponent, ni vent ni gent". Alguns se n'havien oblidat, però la natura ens va fer un cruel recordatori d'allò que va succeir feia 70 anys. Un recordatori simbòlic, davant dels nostres ulls. El vent rabent va desfer el túnel de bateig del béisbol, i va matar a tres nanos al moment, i un quart al cap de poca estona. I un cinquè amb ferides greus ingressat a la Vall d'Hebron, el qual s'està recuperant de les ferides físiques. De les ferides psicològiques, tots ens hem ressentit.
És sorprenent el paral.lelisme entre els fets d'avui i els de fa 70 anys: quan va caure la República representada per la tricolor, al darrera va caure Catalunya, representada per la quadribarrada. I encara més, podeu imaginar-vos els pins i arbres caiguts a tot el Baix Llobregat com totes aquelles vides que la dalla va segar durant la guerra. I el cinquè nen representaria a tots aquells que vam patir les conseqüències traumàtiques d'una post-guerra de 40 anys. I els arbres inclinats per tots aquells que ja no es van poder redreçar durant la resta de la seva vida.