Poder: Autoritat i Potestat

Quan els romans, que ja en sabien molt, van viure com una república, ja tenien molt clar els conceptes d'autoritat i potestat. Ambdos formen part del concepte general que els engloba: el poder. D'això ja en parlaven a les Institucions de Gai, un text jurídic fonamental del dret romà. I malgrat que Roma va esdevenir un imperi, mai van deixar de ser una república. Podeu comparar-los amb els actuals Estats Units d'Amèrica, una república esdevinguda imperi. I que malgrat les seves crisis, la seva fase expansiva encara durarà molt anys. I és que els nordamericans són un poble jove, com tota Amèrica.

Una altra característica del poder és el fet que pot ser gran o petit, però no deixa de ser poder. Catalunya té poder, i potser és petit comparat amb altres pobles, com la mateixa Rússia o França. En aquest cas és un poder relatiu ja que es veu des de la perspectiva de la seva grandària, o mida. Però encara hi ha una característica del poder: per existir ha d'haver una part d'autoritat i una part de potestat. Si falta alguna d'elles, el poder es destrueix ell mateix. Suposem que tenim tota la raó del món, com diem els catalans, però no fem res per actuar. Aleshores veurem que tota la nostra autoritat (raó) no troba cap sortida real (potestat) a la vida nostra. Un altre exemple a la inversa, el tenim quan tenim un govern despòtic, el qual acapara tota la potestat, té tots els mitjans i recursos, però el seu fonament és arbitrari i fals, és a dir, no té cap autoritat on fonamentar la seva força, i per tant, es deslegitima en les seves actuacions.
Per això, els savis que coneixen el perill del poder absolut en mans dels homes, van fer que estigués fragmentat. En el món medieval van dividir les autoritats: noblesa, esglèsia i poble; i en el món modern, van dividir les tres potestats: legislatiu, executiu i judicial. En el moment que qualsevol home o govern aconsegueix tenir tot això sota el seu domini, la societat està en greu perill. Un perill per al seu conjunt, i per als ciutadans que la conformen. I en l'època que ens toca viure, això s'està posant de relleu cada dia més. Davant del poder absolut, els homes només poden posar als seus peus el camí de les revolucions.

Història Natural dels Catalans-IÌI

Aleshores, els romans aixecaran les parets de l'edifici sobre els fonaments enterrats de les poblacions íberes i anteriors. La colonització es farà amb ciutadans romans, la majoria antics soldats, de diferents parts de l'imperi, i els esclaus que tindran per a treballar el nou territori conquerit. Aportacions de gent molt diversa, des dels confins de l'est a Síria, des de la riba sud del Mediterrani, i des de Grècia, molta gent de l'est del mar Mediterrani són enviats a l'oest per colonitzar l'aleshores conegut "far west". Roma estava al centre del Mediterrani, el "Mare Nostrum", i té un somni imperial, de portar la seva civilització, i no ho oblidem, allò que consideraven el progrés.

La colonització comença amb el desembarcament dels Escipions durant les guerres púniques a la badia de Roses. Progressivament s'anirà ocupant el país. L'organització des de Roma estableix el que coneixem com a Gal.lia Narbonesa, que va des de Nimes fins a l'entrada de la Tarraconense, a Torredembara. A cada lloc existeix l'arc d'entrada i sortida d'aquest territori. L'antiga Tarraco era la capital de la Hispània Citerior, és a dir, la Hispània més propera a Roma. I Barcino, o Gerunda quedaven dintre de les Gàl.lies, tal com esmenta Juli Cèsar en el seu llibre de la guerra de les Gàl.lies. Cèsar ja coneixia el territori abans, quan va guanyar la guerra a Pompeu, en la zona d'aiguabarreig de l'Ebre i el Segre. Els monuments de les Cluses controlen el pas del Pirineu per terra, el camí cap a Hispània, però encara no hi han arribat. No hi arribaran fins a l'Arc de Berà, passant per la via Domitia, i la via Augusta. Allò que serà el Principat de Catalunya encara no existeix, es bastirà sobre una part de la Gàl.lia i una part de la Hispània. La capital de la província romana serà Narbona, i Barcino, Gerunda, o Nimes seran ciutats petites. Els Pirineus estan encara poc romanitzats, i amb restes de població d'orígen íber o basc.
Els romans conformaran el cos dels catalans, però encara faltarà el cap. El sostre que tancarà la casa del nostre poble vindrà del nord. Seran els bàrbars vinguts del nord que arriben empesos per altres pobles, i aprofiten la decadència de l'imperi romà. Roma deixa d'existir tal com la coneixíem, i qui aportarà nova gent seran els guerrers germànics. La gent goda que s'establirà en bon nombre a Catalunya, li donaran una personalitat diferenciada i el nom del país. El país del Gots, Cata-lònia.

Història Natural dels Catalans-IÌ

Començant pel començament, que és quan enmig del no res i del temps, com aquells records amagats en la infància, anem rememorant les persones que al llarg del temps han passat per un territori més o menys definit. I al post anterior he dit que ho enfocaria des del punt de vista personal, he d'establir també un marc territorial, o paisatge, que també ha anat canviant. Així, tenim present la coneguda metàfora de la corda, la qual està composta de cordills més prims, i que aquesta corda ha sigut més llarga i més curta, més prima i més gruixuda. Així es conforma el fil de la vida dels catalans.

Si haguèssim d'establir els límits d'un país com el nostre, diríem que és un país entre dos grans rius, l'Ebre i el Ròdan, composat per moltes valls que s'enfilen com esgraons fins a les muntanyes del Pirineu des del mar Mediterrani. Cal tenir en compte que aquestos límits són flexibles, i que funcionen com a zones territorials de frontera, i no com a ratlles definides en un mapa tal com les entenem avui dia. Tot i que sempre, el concepte natural de frontera guarda relació amb la zona geogràfica de transició entre pobles diferents. I que no sempre ve determinat per un riu o per una montanya, ja que la visió del món dels pobladors determinen quin element geogràfic marca la "seva" frontera.
El paisatge que hem establert abans presenta diferents perspectives. Això vol dir que aquest paisatge el podem girar i enfocar des dels quatre punts cardinals, o fins i tot sis si es vol. Feu la prova amb un mapa físic, per exemple. I després podeu comparar-ho amb una mapa polític. El nostre territori ha conformat generalment un punt de pas entre el nord i el sud d'Europa, a tocar del continent africà, i per tant, el pont més occidental entre Europa-Àsia i Àfrica.
Les primeres poblacions d'aquest territori van venir doncs, des del sud, i altres vegades, successives, des del nord. Però també des del mar. No podem oblidar-nos que abans també altres pobles que navegàven per la Mediterrània van arribar-hi des de l'est: les mines neolítiques i la variscita així ho proven. Així, arribaríem al temps dels íbers, arribats des del sud, i procedents d'Àfrica segurament. El seu nom vé del grec, ja que el progrés de l'home va fer que el Mediterrani fos una via d'entrada al país. Així, directament de l'est, van arribar amb vaixell a l'oest de la Mediterrània, i per tant, a les costes actuals, els fenicis i els grecs. A partir d'aleshores, comencem a tenir elements personals "històrics" relevants i documentats amb testimonis materials. Sobre un arc que abasta els dos grans rius de l'Ebre i el Ròdan, tenim una població íbera amb algunes aportacions anteriors escadusseres, que reben una influència exterior, ja que els grecs comercien i estableixen ports, però no arriben en gran quantitat. La referència seria "El Periple" de Ruf Aviè.
El tomb decisiu el donaran els cartaginesos i els romans. La guerra pel domini del món que coneixien els porta cap a la península ibèrica, i el control dels Pirineus és fonamental. Els cartaginesos pugen del sud, i volen conquerir tota la península, i colonitzar-la. En aquella època, les riqueses naturals i minerals eren enormes, i calia controlar el trànsit per l'estret de Gibraltar, aleshores les Torres d'Hèrcules. El xoc entre imperis serà inevitable. La perspectiva de la península ibèrica des de Roma és la d'una zona d'expansió natural. Així, un cop derrotats els cartaginesos, l'imperi romà comença la colonització a costa dels íbers, menys desenvolupats, i per tant, més fàcils de conquerir malgrat la seva resistència ferotge. La conquesta de Roma va reduir a l'esclavatge els supervivents íbers, i va comportar la seva desaparició dintre del magma de l'imperi. Podem comparar l'impacte d'aquesta conquesta a una escala semblant a la conquesta d'Amèrica per part dels europeus sobre la població indígena. Parlar d'integració a gran escala no té gaire sentit, el món íber desapareix gairebé del tot.

Història Natural dels Catalans-I

Parlar de la història d'un poble, d'una gent, no deixa de ser una gosadia tan gran com parlar de la vida d'una persona. Si una persona és tan gran i tan petita en comparació amb d'altres, i si la seva vida interior és tan gran com la seva vida exterior, no podem deixar de meravellar-nos de l'enormitat de la tasca. I si creiem doncs que un poble és la suma de les persones que el composen, i que alhora el doten de personalitat, encara se'ns fa una muntanya molt més gran. Per sort, conscients dels nostres límits, intentarem fer una descripció des del punt de vista "natural" de la nostra Història.

Què entenc per Història Natural? Doncs aquella que recull el naixement, la joventut, la maduresa, la vellesa i la mort d'un poble. És un concepte personalista equivalent al que podem veure d'una sola persona. També entenc per Història Natural aquella que veu els processos històrics com aquells models o formes de vida, de cultura, o de civilització que segueixen un cicle natural: llavor, naixement, maduresa, flor, sembra, decadència i mort per poder passar a un altre cicle. Per exemple, així entenc el pas històric del món clàssic, al món medieval, al renaixement clàssic i la il.lustració, i al cicle de decadència i mort d'aquest que estem vivint a l'Europa Occidental. Així com Alexandre Deulofeu fa ensenyar-nos els grans cicles de les civilitzacions, jo em limitaré a seguir el cicle europeu en el qual vam néixer els catalans.
Abans de passar a fer una descripció, voldria donar els punts de referència de la perspectiva històrica que faré servir. Intentaré centrar-me en el concepte de la gent, de les persones, i li donaré prioritat davant dels altres tres referents. Us recordaré que els grecs establien que la realitat i les coses es composen de quatre parts, en diferent proporció: aigua, aire, foc i terra. I per a qualsevol poble o nació, tots quatre intervenen de manera equivalent amb la sang o família; la voluntat; l'acció, les gestes i els treballs; i el territori, o lloc. Faig aquesta precisió perquè avui dia domina a Europa Occidental el concepte d'estat, on predomina l'element territorial per sobre dels altres. I per als pobles, i per als catalans, aquesta no és la seva base principal, sinó l'aigua o la sang. D'aquí surten conceptes jurídics als quals estan vinculats, "ius soli" per al territori, i "ius sangue" per a les persones, per exemple.
Una altra metàfora de la "vida natural" seria el cicle de les estacions de l'any. Un magnífic exemple català és el Tapís de la Creació de Girona.