NO DEIXAR-HO AERMAR

Aquest Nadal vaig poder parlar amb una persona del Pallars. Una àvia que encara conserva algunes terres, ni moltes ni poques, i la casa de la família. Per l'edat ja no puja gaire, està vivint a Barcelona amb els fills, i es troba que ha de fer servir més aviat el telèfon per poder parlar amb el masover. No ho deixa de petja, però ja no pot fer tot lo que voldria. Per sort, n'és conscient i no s'ho pren gaire malament. Amb aquella saviesa, que dóna haver-ne passat moltes, es diu que almenys el masover li treballa la terra, i encara en dóna fruit. Malgrat que sigui un profit escàs per a la propietària, s'estima més que el tros estigui cuidat i vagi donant. Sap que el perill més gran és que la terra s'ermi, i tal com diu l'àvia pallaresa: "no es pot deixar aermar!". Perquè sap que aleshores ja no tindria cap valor. 

Això és lo que està passant aquestos dies amb el nostre país. La Catalunya, que és propietat dels catalans, es troba amb molts camps i horts en mans de molts masovers. Uns els cuiden millor que els altres, però la veritat és que no ho fan gaire bé. No només això, sinó que a més es tenen enveja entre els uns dels altres, i perden més temps discutint entre ells i tenint llurs raons, que no pas treballant perquè les terres donin bon fruit. Què me'n diu l'àvia? "Què he de fer, tancar els ulls, i que vagin fent, mentre no s'aermi tot!". 

També té un altre tros, del qual ha recuperat la propietat, però que al seu dia l'amo d'aleshores se'n va desentendre. I va passar que els veïns del costat se'l van partir per treure'n profit del seu costat. L'àvia es va posar en contacte amb ells per arribar a un tracte, a veure si almenys li donaven un sac de blat, o d'ametlles, però com saben que ella és gran i no pujarà, ni això l'hi donen. L'ama ha hagut de tornar a tancar els ulls. Aquestos veïns han faltat a la seva paraula, i a més han treballat per al seu profit, però el camp no s'ha ermat. 

L'àvia diu que això no és cap desencusa. Un verb que és un occitanisme com una casa, i que es posi el Coromines com vulgui, amb tots els respectes, que les ulleres basques tenen els vidres trencats. Malgrat tot, l'àvia és conscient que és la propietària, i potser més endavant els hereus tindran la força i les ganes de recuperar i posar les terres en millors condicions. I si cal, aleshores els masovers dolents es trobaran que ja no tindran cap camp ni tros ni hort per malbaratar.