Fa anys vam anar de vacances a la ciutat de Porto, i vam visitar els seus voltants. A l'aeroport vam entrar a comprar algun diari, jornal en portuguès, i parlàvem amb la dependenta. El cas és que la meva dona parlava amb accent brasiler, coses dels viatges, i la dependenta va fer el comentari que els brasilers "estragavam" el portuguès, és a dir, que el malparlaven o el destrossaven. Em va fer gràcia, que aleshores vaig contraatacar dient que els portuguesos hi havien "estragado" el gallec. Una retranca carinyosa per a la dependenta que es va quedar una mica parada.
Aquest any 2020 està dedicat a l'escriptor i lingüista gallec, Ricardo Carvalho Calero. Nascut al Ferrol, va desenvolupar un camí propi dintre del camp de llengua i la literatura gallega. Amb una visió ampla i una perspectiva històrica enorme, tant com del passat com del futur, va defensar l'idioma gallec com a part de la família del portuguès. És a dir, formant part amb la seva pròpia personalitat del tronc d'allò que es va anomenar el romanç galaico-portuguès, tal com nosaltres teníem el catalano-occità, esmentat també com a llemosí.
La seva proposta era defensar el gallec integrant-lo de manera natural en el seu àmbit familiar. Com un parent llunyà, calia retornar-lo a casa. I això implicava fer servir un sistema ortogràfic propi i alhora comú, que es pogués llegir seguint les normes clàssiques, és a dir, del gallec-portuguès. Deixant de banda la influència castellanitzadora i desnaturalitzadora de l'idioma. Tampoc no volia passar-se al portuguès, no era canviar un per l'altre. Era agafar el camí del mig. En el fons, volia reconstruir l'esquelet o els ossos que sostenien el cos de l'idioma. I per sobre d'ells la carn que és la llengua de la gent, recorrent totes les classes socials. Volia redreçar l'idioma gallec que es trobava ajupit a l'ombra d'una llengua imperial, que vol deixar-lo minoritzat, i empetitit, reclòs i sense cap horitzó de futur.
Podem fer una comparança entre Ricardo Carvalho Calero i en Pompeu Fabra, dues persones que van fer enginyeria amb la llengua gallega i la catalana. Pompeu Fabra també era conscient que calia endreçar l'idioma català, va buscar un estàndard equiparable a altres llengües estrangeres, i alhora, buscant la centralitat enmig d'aquestes. Al final també es va adonar que sobre els ossos de la llengua calia tenir en compte la carn que representava Mossèn Alcover. Tots dos van perdre la batalla, però estic segur que la història els hi donarà la victòria en la guerra. El seu tresor no es perdrà pas.
Des d'aquí podem recordar a l'estimat Pepe Rubianes, que les deixava anar pel broc gros. Però vull destacar la sensibilitat, l'estimació gallega, o agarimo, que ha representat el còmic editat al voltant del personatge de Ricardo Carvalho Calero, "Coraçom de Terra" de Demo Editorial i Através Editora. Amb un discurs poètic molt ben travat, ens acostem a la figura senyera del professor. La seva tenacitat i fortalesa, tant com la de Pompeu Fabra, ens donen esperances d'un renaixement esplendorós de les nostres llengües, més acostades de lo que ens pensem.
2 comentaris:
Això, és més difícil que la independècia de amb dos païssos.
Mais dificil, que a independencia das duas terras.
No hi ha res impossible, i potser com diu Deulofeu, d aquí 9 anys serem lliures. Cal molta feina encara.
Publica un comentari a l'entrada