diumenge, 1 d’abril de 2018

ANANT A PARAR A SANT BOI


Aquesta expressió és força coneguda pels catalans, i els santboians la tenen força present en el dia a dia. És una manera de veure la bogeria, i com la considerem des de la mentalitat catalana. La frase també apareix a la novel.la que va escriure Narcís Oller al segle XIX, "La Bogeria". Vaig trobar aquest llibre editat per Laia dintre de la col.lecció de Les Eines de Butxaca, amb un bon pròleg del Sergi Beser.

És una narració a mig camí entre el naturalisme imperant i la prospecció psicològica de les persones. L'aproximació al personatge està molt ben feta, la perspectiva exterior ofereix una panoràmica completa de la bogeria, i del protagonista, en aquest cas, del boig. Tant des del punt de vista social, com de les aproximacions mèdiques, i de les causes de la malaltia, que poden ser tant hereditàries com adquirides. Un llibre molt recomanable per a qualsevol que vulgui acostar-se a aquesta malaltia, que forma part de la nostra natura. Una aproximació panoràmica, que no és plana, sinó que ens envolta i ens interpel.la a tots. El boig neix, o se'n fa. Som bojos de naixement, o hem anat a parar a Sant Boi perquè la nostra vida ens hi ha empès, i les persones que ens envolten no ens han sabut donar un cop de mà.

Evidentment, aquesta novel.la no vol fer un elogi de la follia, però sí que vol acostar-nos a la gent que la pateix i com la societat la viu. A la tradició catalana del seny i la rauxa, s'hi exploren els límits del geni i de l'acostament perillós a la veritat, real o figurada. Observem com exposa l'afer de l'assassinat de Prim com a crim d'estat,  burlant una possible censura perquè en parla un boig. I si de vegades un hi toca, d'altres no hi toquem i veiem fantasmes on no n'hi han, com en el cas de sospita de l'adulteri de la dona.  

I això ho fa des d'un punt de vista molt humà, on n'hi ha per riure i n'hi ha per plorar. També cal observar com la bogeria pot ser un esdeveniment, que la nostra vida ens hi pot portar, i que som com equilibristes sobre la corda fluixa. De fet, la malaltia seria com un accident més que ens pot passar a tots. Aquestes setmanes de març, ens ha tornat a visitar el Circ Raluy a Sant Boi, i això ens fa adonar de la meravella de l'home, i dels riscos que afrontem cada dia. Gairebé tots ens en sortim, millor o pitjor, però de vegades fins i tot els més capaços i preparats perdem el peu, i caiem. Fins i tot, un equilibrista magnífic del Circ del Sol ha ensopegat, i la mort se l'ha emportat. Tots i cadascun de nosaltres hauríem de tenir una bona xarxa sota els peus  per parar els cops.
Publica un comentari a l'entrada