dimarts, 16 de juny de 2015

El Llibre dels Grans Comiats


Continuant amb la tradició d’anar a la font occitana per buscar una gran literatura, cosina germana del català, tenim el goig de poder trobar una nova traducció del Joan Bodon: “Lo Libre dels grands Jorns”. L’edició que tinc disponible és del 1996, d’Edicions de Roergue. A la traducció catalana s’ha titulat “El llibre dels grans finals”, feta pel Club Editor i el bon escriptor i traductor Joan-Lluís Lluís. Les diferents crítiques literàries del llibre, i dels actes de presentació, han seguit una línia de malenconia més aviat circumstancial. Com el dol que manifestem quan coneixem el difunt per segones persones, i que en un acte de solidaritat humana, acompanyem ritualment. Però la persona de Joan Bodon es mereix molt més que tot això. Una personalitat que sorprèn quan la descobrim.

Personalment, hauria posat com a títol “El Llibre dels Grans Comiats”. És un tríptic personal, que com un retaule religiós, mostra més que explica, la mort. En aquest cas, la mort com l’aventura que emprèn un home sabent que li queden pocs dies. Sabent que el temps que li queda serà un regal per gaudir i per fer net amb ell mateix. El primer comiat és la seva llengua, d’oc, i molts crítics no han passat d’aquest tros. El segon és el comiat amb la seva història, amb el rerafons religiós del catarisme protestant, del cura de Foncotut. I el tercer comiat, el metafòric de Marxilhat, amb l’ideal del progrés humà, a la fallida del marxisme tal com el coneixíem, i en l’infern que suposa l’artifici d’una vida eterna, que ens recorda la pel.lícula “Zardoz”. En el fons, el protagonista vol ser persona abans que cosa, i s’estima més una mort digna que una vida artificial. Sembla que la tria de Clermont Ferrant sigui atzarosa, però, no gaire lluny d’aquí, recordarem el viatge de Robert Louis Stevenson per l’Alvèrnia al segle XIX, i el camí que va fer porta avui son nom. Certament, l’escriptor escocès malalt de tuberculosi, es va estimar més trepitjar la terra occitana per comprendre també les seves arrels.

Arrels nostres també, dels catalans que compartim amb l’occità i el provençal, el tron comú de l’arbre de la llengua, crescuda en diferents branques que ombregen i omplen d’aire els nostres pulmons. Benvinguda sigui la traducció de Joan-Lluís Lluís, però si podeu aventureu-vos a tastar la font original, i el bon prefaci de Pèire Canivenc. Per sort, podem recolzar-nos en el nou diccionari Occità Provençal-Català de Joan-Daniel Bezsonoff editat per Llibres de l’Índex just acabat de sortir.

Sigui com sigui, afrontar la mort no és gens fàcil, cal tenir molta fe, i molta esperança en la resurrecció. Sabem que ens morim, i que per sort, altres persones naixeran. Aquest és el testimoni que ens vol transmetre el llibre de Joan Bodon. Perquè tal com diu la profecia: “Als set-cents anys lo llorer reverdirà”.

Cap comentari: