Cop d'Ull al Comtat de Besalú

A principis d’octubre es va celebrar la Fira LiberLiberis a Besalú. Malgrat el temps de tardor amb pluja i cel tapat, l’esdeveniment va comptar amb força participació de públic i d’editors. L’organització dels diferents actes va ser senzilla, però eficaç, combinant les presentacions amb música i debats. El dissabte vam poder gaudir dels autors d’assaig com el Martí Anglada, i d’altres, que exposant la seva obra la feien perillosament atractiva, era molt fàcil caure en la temptació de comprar un exemplar dels seus llibres. Per no parlar dels poetes, i de l’escaramussa poètica del vespre, que van mantenir l’atenció del públic, tant per la personalitat dels autors, com per la qualitat de les seves obres.

Aquesta fira porta uns quants anys desenvolupant-se en el marc acollidor de l’antiga capital del comtat de Besalú. Les pedres dels seus edificis són el testimoni de la força creativa dels avantpassats, i encara més important, dels contemporanis. Les formes de la literatura han canviat: potser als monestirs escrivien els llibres a mà al seu moment, i fixaven els textos de la rica literatura de trobadors que s’escoltaven per boca dels joglars als carrers i places, als camps i als palaus. Avui dia els editors lliures tornen a valorar-se com a artesans, gairebé, davant de les grans indústries editorials. I la lectura es torna una aventura personal, o si de cas, en cercles reduïts. Potser sempre ha estat així, que els lletraferits no deixen de ser una minoria, i que ens debatem entre el trobar pla i el trobar clos. La sort és que, fins i tot a la Fonda Siqués on ens vam allotjar, hi havia llibres escrits i editats pel seu amo.

Les lletres són com les aigües que van baixant pels rius, igual que el Fluvià al seu pas per Besalú. Per sobre del riu, els homes hem construït els magnífics ponts que els creuen, així com la literatura creua per sobre de les paraules. De vegades el torrent s’asseca, d’altres bé la riuada, amb la seva força abassegadora que omple totes les ribes, o sobreeixís les rieres i estanys, com el de Banyoles. Les seves aigües tranquil:les, que s’endevinen fondes, encara tenen el ressò del monestir de Sant Esteve, dels ecos dels porxos la plaça Major. El cap de setmana passat la fira medieval de l’Aloja era una proposta més lúdica que no pas literària, estirant el fil de l’herència medieval de la ciutat. No gaires trobadors ni joglars, més aviat contistes per a tots els públics. Que s’adaptaven als temps moderns fent un divertiment al voltant de la pel.lícula de la Guerra de les Galàxies i de la Independència, amb una Estel.lada Wars…

Fos com fos, els temps moderns ens fan enyorar altres èpoques, pensant que eren més senzilles que no pas aquestes societats complexes. Per sort, encara som capaços de sentir aquella il.lusió i aquella màgia que l’home crea amb sa paraula, i amb la seva mà. De copsar la força dels alfabets de pedra que prenen la forma dels capitells de Santa Maria de Porqueres, o dels vitralls de Santa Maria dels Turers, o comparar-los amb les escultures “gòtiques” que trobem modernament a Can Ginebreda.

El Desconsol de la Xina

Unes setmanes després de passar una gran crisi borsària provocada pels símptomes d'esgotament econòmic a la Xina, en ple mes d'agost, i veient que de moment ha tornat una certa calma a les aigües agitades, podem fer memòria i recordar una anècdota que vaig presenciar en una estació de metro de la Línia I. Davant de l'andana on m'hi estava, a la del mig, es trobava asseguda en un banc una parella xinesa d'esquena. Els veia d'esquena, l'home era de complexió robusta i alta, però estava vinclat cap endavant, tapant-se la cara amb les mans, i recolzant els braços en els genolls. A la seva esquerra, mig girada, una dona menuda, anava parlant a l'home tota l'estona, la seva cara apareixia emocionada, entre pàl.lida i galtes enceses, i tota l'estona anava repicant l'esquena de l'home amb el punt tancat. Picava als costats de la columna sense tocar-la, com volent espavilar l'home, que sense aixecar el cap, no feia cap gest de resposta, només de tant en tant, es passava l'avantbraç per les galtes, semblant que eixugava unes llàgrimes poc visibles en el  seu recolliment. Al costat de tots dos, una noia jove, que suposaríem la seva filla, es passejava sense intervenir, fins que es va posar al costat dret de l'home, sense dir ni piu. L'escena es va acabar quan van arribar gairebé alhora els dos combois, vaig agafar el meu, i ja no els vaig poder veure més. Ni tant sols sé si van agafar el metro en sentit contrari, no els vaig veure aixecar-se. I per això, no sé si encara van quedar-se més estona en aquell banc desconsolats....
Enguany, l'any xinès de la cabra porta de tot, i com els tifons que colpegen la costa, un darrera l'altra, amplificats per l'efecte climàtic del Nen al Pacífic, amb una bonança actual que ens recorda la lletra de la cançó: "no et fiïs mai de la calma, que és filla del temporal", la mar de fons presenta uns forts corrents de recessió, i més quan han de sortir caps de grans companyies i d'estats a donar la cara, assegurant que no n'hi ha per tant. Més destacable que un president espanyol d'origen gallec, que no diu mai res clar, surti per la seva televisió explicant que no fem cas dels "cuentos chinos" que corren avui dia...
Avui, ja al mes de setembre, m'he assabentat que un bar portat per uns xinesos està a punt de tancar, el llogater li ha dit al propietari que la cosa està molt fluixa, i que ja no surt pas a compte mantenir el seu negoci. Després dels basars, els xinesos van començar a obrir botigues de roba, i després cap a la restauració. Però fins i tot això, no en dóna prou per algunes famílies. Fa mesos que el volum de les transferències a la Xina ha anat baixant en nombre i en import. Veurem com ens afectarà el tsunami a partir de l'any vinent, després de convocar-se oportunament les eleccions d'aquest 2015. Hi ha pressa per saber qui portarà el timó de cada estat davant de les onades que s'acosten.

Els Àngels Sobrerealistes

Aquesta setmana passada s’ha celebrat a Perpinyà l’aniversari dels 50 anys de la proclamació de l’estació de tren de Perpinyà com a centre del món, per part de Dalí…i Gala….La celebració ha estat més aviat discreta, comparada amb el gran esdeveniment de la primera vegada. Suposem que hi hauria més gent al centre comercial batejat amb el nom de Centre del Món, que està situat just al costat, i a tocar de les andanes del TGV i de l’estació d’autobusos. En tot cas, sempre celebrarem aquestos actes de bogeria, entre l’excentricitat i la ridiculesa. De fet, es tractava de que Dalí i Gala fossin la parella estrella de l’espectacle. Els artistes com a centre del xou, de l’esdeveniment. L’obra d’art deixava de ser un subjecte per ella mateixa, i esdevenia objecte en mans del seu creador. Els corrents artístics moderns del segle XX retornaven l’art a les mans del personatge que recreava la seva realitat. Una realitat que l’home superava, i d’aquell corrent esdevenia el “surrealisme”, el sobrerealisme, la capacitat d’anar més enllà de la realitat sensible per donar ales a les capacitats immaterials de l’home. L’alemany Joseph  Beauys, en un altre sentit, exposava que tot és susceptible d’esdevenir art, qualsevol creació conté aquest component, per damunt de la nostra ment. Un altre gran teòric de l’art com Antoni Tàpies té una de les seves obres exposada al castell de Moiland.

Tornant a Dalí i Gala, i sobre el seu “surrealisme”, recordaré el seu casament a l’ermita de la Mare de Déu dels Àngels... Aquella punta des de la qual s’estén el paisatge de l’Empordà, i cap a l’est, el Mediterrani, on les aigües s’ajunten amb el cel sobre l’horitzó, com si Gala pogués veure les estepes terrenals del seu país. No en va, en l’escala de la vida de Francesc Pujols, els àngels estan a dalt de tot. Aquesta aspiració de l’home per acostar-se a Déu, quan com a humans no som capaços de superar el nostre món limitat i imperfecte, com ho som tots nosaltres. Els àngels, com a màxim concepte surrealista, per sobre de la realitat dels homes, com a missatgers i mitjancers, davant de les mancances i febleses humanes, més enllà de la pregària, i dels desitjos terrenals… Un altre pintor com Marc Chagall ens vol mostrar aquesta dimensió espacial, que està entre la terra i el cel. En èpoques de gran dolor i misèria humana, quan ja les nostres supersticions fallen davant de pedres, plantes, animals o sants, encara recorrem als àngels en les nostres neguits. Encara podem anar a veure les restes del convent dels Àngels a Barcelona, i recordar el seu paper durant el setge del 1714 a la ciutat.  Quan els moments són tant difícils que cerquem pertot arreu senyals per sobre de la nostra realitat, de la difícil existència que nosaltres mateixos hem creat al món.

El Llibre dels Grans Comiats

Continuant amb la tradició d’anar a la font occitana per buscar una gran literatura, cosina germana del català, tenim el goig de poder trobar una nova traducció del Joan Bodon: “Lo Libre dels grands Jorns”. L’edició que tinc disponible és del 1996, d’Edicions de Roergue. A la traducció catalana s’ha titulat “El llibre dels grans finals”, feta pel Club Editor i el bon escriptor i traductor Joan-Lluís Lluís. Les diferents crítiques literàries del llibre, i dels actes de presentació, han seguit una línia de malenconia més aviat circumstancial. Com el dol que manifestem quan coneixem el difunt per segones persones, i que en un acte de solidaritat humana, acompanyem ritualment. Però la persona de Joan Bodon es mereix molt més que tot això. Una personalitat que sorprèn quan la descobrim.

Personalment, hauria posat com a títol “El Llibre dels Grans Comiats”. És un tríptic personal, que com un retaule religiós, mostra més que explica, la mort. En aquest cas, la mort com l’aventura que emprèn un home sabent que li queden pocs dies. Sabent que el temps que li queda serà un regal per gaudir i per fer net amb ell mateix. El primer comiat és la seva llengua, d’oc, i molts crítics no han passat d’aquest tros. El segon és el comiat amb la seva història, amb el rerafons religiós del catarisme protestant, del cura de Foncotut. I el tercer comiat, el metafòric de Marxilhat, amb l’ideal del progrés humà, a la fallida del marxisme tal com el coneixíem, i en l’infern que suposa l’artifici d’una vida eterna, que ens recorda la pel.lícula “Zardoz”. En el fons, el protagonista vol ser persona abans que cosa, i s’estima més una mort digna que una vida artificial. Sembla que la tria de Clermont Ferrant sigui atzarosa, però, no gaire lluny d’aquí, recordarem el viatge de Robert Louis Stevenson per l’Alvèrnia al segle XIX, i el camí que va fer porta avui son nom. Certament, l’escriptor escocès malalt de tuberculosi, es va estimar més trepitjar la terra occitana per comprendre també les seves arrels.

Arrels nostres també, dels catalans que compartim amb l’occità i el provençal, el tron comú de l’arbre de la llengua, crescuda en diferents branques que ombregen i omplen d’aire els nostres pulmons. Benvinguda sigui la traducció de Joan-Lluís Lluís, però si podeu aventureu-vos a tastar la font original, i el bon prefaci de Pèire Canivenc. Per sort, podem recolzar-nos en el nou diccionari Occità Provençal-Català de Joan-Daniel Bezsonoff editat per Llibres de l’Índex just acabat de sortir.

Sigui com sigui, afrontar la mort no és gens fàcil, cal tenir molta fe, i molta esperança en la resurrecció. Sabem que ens morim, i que per sort, altres persones naixeran. Aquest és el testimoni que ens vol transmetre el llibre de Joan Bodon. Perquè tal com diu la profecia: “Als set-cents anys lo llorer reverdirà”.

Sant Boi i son Lloc a la Història Clàssica

En el progrés d'un poble i de la seva gent és important conèixer la seva història per ser conscients de qui són, i d'allò que els fa ser persones. Actualment el paper de Sant Boi queda difuminat com un de tants satèl.lits a l'òrbita de Barcelona. Però tot i tenir aquest paper de secundari, realment és un dels que més destaquen en les pel.lícules clàssiques. Avui, és festivitat de Sant Baldiri, o Baudilium en llatí, 20 de maig, conegut amb el nom popular i germànic de Boi, que vol dir jove, igual que el de Boy anglosaxó. El sant, que va ser martiritzat a Nimes, la ciutat que termeneja l'antiga Gal.lia Narbonesa, és un testimoni del  paper de frontera que ha tingut la nostra població. Certament, encara que la majoria d'historiadors diguin que la frontera estava a la Jonquera, jo dic que Sant Boi, tant com el Llobregat, era la frontera de la Gàl.lia, i que de Berà enllà, entràvem a Hispània.
Altres elements confirmarien aquesta tesi, com la presència en el camí del nom romà Ad Fines, al final, als confins del territori de la província romana que tenia la capital a Narbona. O el fet que des de Roma es va considerar la importància de la narbonesa pel fet de pertànyer al rang de les províncies senatorials. Les vicissituds viscudes des de la invasió romana durant les guerres púniques,  les lluites durant les guerres sertorianes, i entre Pompeu i Iuli Cèsar, ens assenyalen una frontera que mil.lenis abans ja anava des del Pallars formant un arc que es tancava al Llobregat, i que amb l'Andalus es va reproduir.
Per això, Sant Boi té un paper molt important documentat ja des de l'època ibera, des del segle V aC, amb les excavacions realitzades al nucli antic, on destaquen la mina de ferro, i les troballes de les termes romanes posteriors. La presència del mar a tocar del poble, el paper com a centre vitivinícola, i el fet de ser punt obligat de pas del riu Llobregat, pel camí entre Barcino i el Penedès, per anar cap a Hispània, ens ofereixen un tríptic explicatiu de la seva importància.
A nivell acadèmic tot això planteja més preguntes que respostes, i moltes vegades quan la resposta no agrada, es deixa el paper en blanc. Així ho he observat, i és fa més palès quan llegeixes amb atenció el bon treball de Victor Hurtado, Atlas Manual d'Història de Catalunya, de Rafael Dalmau Editor del 2014.
Tot i que els resultats de les excavacions es van fer públics el 2007, Sant Boi no figura en el mapa de les explotacions mineres de ferro d'aleshores. Ni es fa valer que s'hagin documentat tres termes en el mateix lloc, quan poques poblacions romanes les van tenir, ni que fos, successivament.
L'Atlas fa unes observacions molt interessants, com per exemple, que les divisions provincials estaven orientades d'est a oest, cosa comprensible si mirem el mapa des del punt de vista de la capital, que era Roma, el centre del món. Esperem que el meu al.legat com a advocat de Sant Boi sigui tant escoltat com ho va ser el testimoni de l'Amadeu Hurtado, per entendre que Sant Boi també té un paper central en la història dels catalans.

El Judici de Verntallat

Aquestos dies s'està preparant la Remençada al Vallès. Vol ser un espectacle musical per recordar els pagesos remences i la lluita per emancipar-se del feudalisme. Cinc segles després de l'Any Mil, al Principat de Catalunya, el món feudal havia perdut la seva raó de ser. La decadència es manifestava en una crisi econòmica i social. Els senyors havien perdut sobretot la funció de protegir i defensar la població, les fronteres es trobaven molt lluny, i només podien mantenir-se vivint de les rendes i drets de les seves terres.

Aquesta crisi va esclatar en guerres civils, amb diferents contendents: no només entre pagesos i senyors, al camp, o entre els artesans i mercaders a les ciutats, sinó també amb la naixent monarquia absolutista. Per tenir-ne una bona panoràmica del segle XV, us recomano el llibre de l'historiador Miquel Freixa sobre "Francesc de Verntallat", publicat per l'Editorial Base. Un bon resum de la seva tesi, seguint el discurs històric narratiu, que tot i no assolir els nivells de George Duby, és molt notable.

Verntallat va ser una de les figures senyeres que van encapçalar els diferents bàndols del conflicte. També ho van fer el comte Hug Roger III de Pallars, per part de la Generalitat. I el gran guanyador va ser Ferran II, comte de Barcelona, i rei d'Aragó.  El conflicte es va polaritzar entre els pagesos, que per poder alliberar-se dels juraments de fidelitat als senyors, havien de pagar una quantitat de diners a canvi, que era la remença; i els senyors, que per mantenir el seu patrimoni necessitaven els drets i serveis dels pagesos. Allò que havia anat tot junt fins aleshores: els drets de la terra i els juraments de fidelitat, van passar a ser la falsa dicotomia que cadascú argumentava defensar. Els drets de la terra per part dels senyors, com a sistema jurídic equitatiu, i els juraments de fidelitat per part dels pagesos envers al comte de Barcelona, com a monarca, o únic senyor feudal.  Al darrera d'ells, empenyent-los, hi havia tota una colla de personatges i de gent.

Les violències que hi van haver en l'anomenada Guerra Civil Catalana van ser grans, i van perjudicar força el país i la seva gent. Tot i així, caldria emmarcar-les en un procés judicial, que es va resoldre en la Sentència de Guadalupe, signada pel rei Ferran II . Cal entendre que tots i els aldarulls, mai es va deixar de negociar, pledejar més aviat, entre totes les faccions en lluita. Es tractava de demostrar que hom tenia el dret de la seva part, i que el sistema polític i judicial català era el marc per resoldre l'afer.

Com explica molt bé Miquel Freixa, Verntallat pertanyia a la baixa noblesa rural, com a donzell, esdevinguda pagesa. El mas era el fonament de la seva riquesa, però només en tenien la possessió, i van lluitar per poder tenir-ne la propietat, el domini ple. No van aconseguir tot els objectius amb la sentència final, però a partir d'aquesta es va iniciar un procés de consolidació de la pagesia catalana tal com la coneixem fins avui dia.

Aquest canvi el va viure Verntallat durant tota la seva vida, i mai va perdre de vista l'objectiu d'alliberar la gent de les servituds. Va liderar els pagesos de remença fidelment. El relat de les guerres remences és molt apassionant. Sembla que hi hagin tous i radicals, de la muntanya o del pla, crueltats i generositats, conflictes familiars i fidelitats personals en joc, canvis sovintejats de bàndols, crims i traïcions a dojo, i entremig de tot això, els tres personatges cabdals eren ben conscients de lo que s'hi jugaven. Les tensions entre la muntanya i la ciutat de Girona, entre els remences Francesc de Verntallat i Pere Joan Sala, entre el comte de Pallars i el comte de Cardona pel control dels ramats i el mercat de la sal. Entre el rei d'Aragó i la Generalitat de Catalunya, amb els antecedents de la mort del príncep Carles de Viana, fill de Joan II. Les morts massa sospitoses del comtes de Barcelona: Pere IV, de Portugal, o del lloctinent general, el Marquès de Lorena. Què més us diré?.

Si la societat feudal es caracteritzava per la divisió de l'autoritat entre els tres ordes, i un poder únic, aquí també assistim a la lluita despietada de tres àguiles. Qui va rebre de valent va ser el comte del Pallars. Va perdre-ho tot, fins a la vida, tal com havia passat amb el comte d'Urgell, a favor del comte de Barcelona. Aquest últim, Ferran II, va mantenir una política natural d'anguila per afavorir els seus propis interessos, treient profit i manipulant els pagesos i els nobles. Verntallat va ser temptat amb el títol de vescomte d'Hostoles, pels serveis prestats a la monarquia. S'endevina un regal enverinat per allunyar-lo dels interessos dels remences. Verntallat no va dubtar de lluitar fins al final contra Ferran II perquè complís les promeses fetes. La seva perseverança i bon judici van permetre que pogués retornar a la Garrotxa, a la seva vall d'Hostoles.

Hi ha una paraula germànica, horst, que té un significat molt escaient. Si accepteu la meva proposta etimològica d'Horst-Ol. "Ol" seria alt. I el mot "horst" és el niu de l'àliga. Francesc de Verntallat va esdevenir aquest animal totèmic, enlairant-se per sobre del castell d'Hostoles, de les parets del Far, esguardant les terres, les aigües del Brugent, i la gent que van saber lluitar per la seva llibertat. Enguany, aquest 2015, encara podeu recordar els seus noms anant a veure l'exposició sobre un dels llibres del Sindicat Remença. 

Les Garrigues de la Llengua

Aquestos dies de primavera són la millor època per visitar les planes centrals del Principat de Catalunya. Són terres de secà, en gran part, que reben l'aigua com un regal. De la natura les aigües de la pluja i dels rius, i dels homes, les aigües dels canals de reg. Ja ha passat el boirós hivern, i encara no es pateixen les calors dures de l'estiu. La terra es vesteix del verd dels camps, de les flors aromàtiques i dels arbres fruiters. Se sent a les Garrigues el piular dels ocells, i el vent de marinada que arriba endins. 

A les Borges Blanques vam trobar moltes d'aquestes flors que tant agradaven a la mestra Dolors Sistac, com podem observar en el recull d'articles periodístics amb el títol de "Foc d'Encenalls". Una afició compartida amb la Mercè Rodoreda, i amb d'altres escriptors i docents, dels quals ens parla a consciència. Tant com ho fa sobre la situació de la llengua catalana, malgrat que no estem per gaires jocs florals.
Donant un cop d'ull al panorama cultural de les Garrigues, te n'adones que és semblant a la seva cuina: pocs productes, com l'oli, però molt bons. A la vora, Arbeca i Puiggròs, amb l'escriptor Josep Vallverdú. També aprop, de Juneda, la cantant Meritxell Gené. Poblacions entrellaçades pel canal d'Urgell. Una part dels Tresors del Canal d'Urgell, que podeu resseguir a peu o en bicicleta. I ben acompanyats pels tudons, ben dibuixats a la Guia Pràctica de la Natura editada per Ipcena. Una recomanació excel.lent per al Sant Jordi que s'acosta, i que trobareu a la Llibreria Quaderns, a la plaça dels porxos de les Borges. No us oblideu de comprar el periòdic Som Garrigues per estar al cas dels esdeveniments comarcals. Un disseny actual, i uns continguts informatius ben explicats. 

Més troballes, com la del text de la Passió de Crist, redactat per Cinto Verdaguer, a l'església de Juneda. Son mossèn també porta altres parròquies, com la de les Borges. El seu campanar s'aixeca emulant el de la Seu, per ser punt de referència de la comarca. Ja es veu que l'edifici barroc va patir els estralls de la Guerra dels Tres Anys, i va quedar despullat al seu dia. Tant despullat com, sense sostre, es van quedar els borgencs quan l'aviació feixista va bombardejar el poble, fins a enderrocar el 60 per cent dels seus edificis, en represàlia pel seu suport a Francesc Macià. Una altra passió, que es pot recordar en l'itinerari de les bombes. Així com en l'Espai Macià, dedicat al diputat i president de la Generalitat de Catalunya. Corprèn que els ocupants van preferir enderrocar la biblioteca del Terrall, abans que arranjar-la. Avui dia, trobareu la nova a un dels laterals. El genocidi espanyol es va voler fer extensiu a la cultura, i sobretot a la llengua catalana. 

Tenint en compte els efectes causats en el poble, encara arrosseguem les cicatrius físiques de l'esclavatge. Com són d'evidents les marques psíquiques. Aquestos dies el diari Ara ha plantejat en l'edició dominical el debat sobre el futur del català, i quin tipus d'estandard hauríem de fer servir. Un reportatge amb una àmplia perspectiva. És bo que se'n parli de la llengua, doncs s'ha de fer amb totes les llengües vives. Des del meu punt de vista personal, els temps que vindran, sense menystenir el gran llegat de Fabra, ens acostaran més al paradigma de l'Alcover-Moll. I encara més, goso dir que el català occidental, considerat una branca lateral, esdevindrà el tronc principal del català, i el que més gent usarà. Com a dialecte, presenta la influència del sud i de ponent, que reflexarà les aportacions de la immigració dels anys seixanta i setanta al Principat. Decennis més endavant, la influència de l'anglès i d'altres llengües del món, bascularà després cap al català oriental.
La llengua catalana avui és pot comparar al paisatge de les Garrigues, amb sequera, amb plantes sofertes, però resistents. A la vora dels rius i dels canals principals, com poden ser l'escola, els mitjans de comunicació, etc... creix esponerosa i amb escreix. No em faig il.lusions, a la Floresta trobareu un castell, un magnífic pou de gel i el museu de la pedra. Haurem de tallar els blocs de gel, i n'haurem de picar pedra, molta. Caldrà tornar a aixecar els castells. Fins i tot, veurem que el santuari de l'església ha estat cremat, però sempre tenim la possibilitat, com els deixebles d'Emaús,de trobar Jesús abans pel camí que no pas dins de les cases. 

Moià, Moi Land

Aquest divendres, 13 de març, comença el festival de cinema Moià Fantàstic. Un festival adjectivat com a internacional, la data recorda aquella malastrugança anglosaxona,  i exposa els seus objectius clarament. Evidentment, no sabem si arribarà als nivells del de Sitges, però la població de Moià no vol quedar-se mirant el melic.  No es digui que sent un festival de terra endins, no vulgui tenir un bon horitzó per davant, sobretot aprofitant el replà des del qual pot contemplar de fit a fit l’altre pol, Castellterçol. De nord a sud, acomboiada per les serres s’estén la conca de la comarca, la qual apareix normalment coberta per les boires matinals. Serà aquesta boira, autòctona, no tant famosa com la de les planes de Lleida, la que envoltarà aquest festival de cinema fantàstic. L’altre padrina serà la tradició més moderna: de la mà de la Fura dels Baus potser, però també la d’en Picanyol, amb l’Ot el Bruixot i els seus encanteris màgics.

Després d’anys de bonança, d’endormiscament en una falsa prosperitat, el Moianès s’haurà d’espavilar per tirar endavant. Els dèficits municipals, tant de Moià com de Castellterçol, fan que la necessitat esdevingui virtut, i calgui treballar plegats en la creació de la comarca del Moianès, per poder aprovar el referèndum prescrit per la llei actual. Sinó, els plans per eixugar deutes en quinze anys, que casualment coincideix amb el 2029 i la profecia d’Alexandre Deulofeu, seran més feixucs que una làpida del cementiri. Per sort, podrem fer un bon seguiment dels fets gràcies a la revista La Tosca, i més a fons en la publicació cultural Modilianum, que porta el nom llatinitzat.

Reculant en la tradició més antiga, potser el famós tenor Francesc Vinyes escoltaria amb atenció la banda sonora dels films a concurs. O fins i tot, el nostre Rafael Casanova tornaria a aixecar la bandera de Santa Eulàlia en el moments èpics. Escena operística, especialment en la seva branca wagneriana, de gust més gòtic per les nostres contrades. No debades, diuen que Moià és un dels pobles més bonics del país. L’etimologia del nom ens porta a la paraula Moi que en alemany vol dir bell… i no ens hauria d’estranyar que hi hagués lligams insospitats amb el Baix Rin o amb el Limburg. De cop i volta, apareixeríem transportats al museu de Joseph Beuys, situat al bonic castell de Moiland. Per cert, allà trobareu l’escultura d’un artista català, l’Antoni Tàpies, vés qui ho diria.

Entrem en el Gran Buit

Enguany es compliran 40 anys dels 1975, quan es va tancar una etapa amb la mort programada del dictador. L'efemèride del 20 de novembre va ser una agonia artificial, sostinguda pels interessos de la classe dirigent. Aleshores va quedat tot, "lligat i ben lligat", i es va pactar una "transición" que va mantenir els privilegis dels grups econòmics, polítics i culturals dominants. La manca d'una renovació real de la societat fa que enguany estiguem una altra vegada en un període de canvi.Aquest 2015 tenim una crisi general, de la qual es vol sortir fent lo que s'ha fet els darrers anys, seguint una inèrcia que empenyi el vehicle contra una paret. Però els esclats i sorolls comencen a pujar de to, malgrat els intents per silenciar-los. I aquestos se senten tant des de fora, com des de dins.

Tant endins, com pot ser la cel.la d'una presó espanyola. Tant avui com fa quaranta anys.  D'això ens en podem adonar llegint En Lluís Maria Xirinacs. Un llibre seu titulat "Entro en el Gran Buit. Diari de Presó II. 1975". Editat el juliol de 1976 per Nova Terra, dintre de la col.lecció Noves Actituds. Publicat a l'any següent dels fets, i després de la mort de Franco. En format de diari personal, recull la seva activitat política i la realitat viscuda durant l'estada a la presó de Madrid. Una realitat molt dura, tot i estar en millors condicions que altres presos, tant comuns com polítics. Realment era una situació de lluita no-violenta, no gaire compresa per enemics ni amics. I que tenia més ressò a Catalunya i fora de les fronteres de l'estat, que no allà on es trobava.

Com diu el títol, és el moment del buit personal i social. Diria que és aquella sensació del temps en suspens, quan un mateix se sent com una fletxa llençada a l'aire, i al seu voltant es genera l'efecte d'una succió cap endavant. L'impuls personal ens aboca a una situació difícil, que malgrat intentem controlar, no podem fer-ho. Volem anar endavant, però sabem que el vent que bufa ens pot desviar del nostre objectiu. Tanmateix, recordarem en Manuel de Pedrolo dient que "cal reclamar malgrat que sembli que no serveix de res", realment ens adonem que tard o d'hora arriba on toca. O potser, on no toca, com en aquella altra cita de Roald Amundsen, quan va dir, que era l'home de la Terra que havia arribat més lluny d'aquell objectiu que s'havia marcat en la seva vida. Potser no era la seva fita, però va ser el primer que va arribar al Pol Sud del nostre planeta.

Aquest 2015 serà una any ple d'eleccions, no només electorals, sinó també personals, incloent-me jo mateix. Desitgem que cadascú trobi el seu camí, i que assolim els nostres objectius, malgrat que de vegades no són els que nosaltres hauríem volgut o desitjat. Així són les paradoxes de les nostres vides.