Estats-Nació i Democràcies Tricolors

Aquesta Setmana Santa pel Llenguadoc encara porta cua. El pensament se'n va cap a Alet, Cuixà, i Quillan, riu Aude amunt. D'Alet m'enrecordo de la catedral enderrocada durant la Revolució francesa. De Couissan, en francès, el palau dels senyors de la Joia. I de Quillan, el seu casc antic als peus del castell enrunat. Aquest darrer li fa de pare, amenaçador però alhora protector. Recordaré sobretot les tres bitlles que apareixen en el seu escut, i l'explicació que li dona avui dia la gent sobre el seu significat. Com en un conte, diuen que quan estàs arribant al poble, es veuen tres muntanyes. Una explicació agafada pels pels, ja que de fet, tota Quillan està envoltada per muntanyes, enmig de la vall formada pel riu ufanós.

Per als coneixents de l'Edat Mitjana, tant per les seves ombres, com per les seves llums, són ben visibles aquestes muntanyes: són els tres ordres feudals: guerrers, religiosos i artesans. L'Edat Moderna va escombrar aquestos i els va substituir pels seus valors socials. Va transformar-los en la Liberté, Egalité et Fraternité. I els valors socials de l'Edat Mitjana els va deformar i convertir en monstres. Però el temps posa la seva mesura a totes les èpoques, tal com va fer amb el triomf de l'Edat Mitjana sobre el Món Clàssic, i ara serà el torn amb la caiguda de l'Edat Moderna. Una caiguda que arrossega la seva societat, i les institucions de l'Estat-Nació.

Per això, la crisi econòmica actual en els estats-nació occidentals és un símptoma de la decadència social i política d'aquesta Edat Moderna. I les protestes "indignades" són la seva febre contemporània. La seva cura necessita anar al fons del cos. El mal es fa present en la crisi i el desordre dels valors de la llibertat, igualtat i fraternitat, els quals s'exhibeixen en les banderes d'aquestos estats-nació. Els poderosos aprofiten per esvair les fronteres entre el poder executiu, legislatiu i judicial aplicant a la seva conveniència els valors socials.

Vull dir que en un cas que potser necessita més igualtat i fraternitat, imposen la llibertat. Per exemple, a Catalunya tenim el cas dels peatges o de la implantació dels supermercats, passant pel greuge comparatiu amb la resta de l'estat, o en la desaparició de les botigues. En el cas del dèficit fiscal, imposen els valors d'igualtat i fraternitat, per sobre del de llibertat, ja que Catalunya és la seva esclava. I aquesta descompensació en l'aplicació justa de cadascun d'aquestos valors s'ha fet servir contra la societat que deia defensar-los. Tant és que s'aixequi una bandera espanyola republicana, no deixa de ser una tricolor descolorida, com una de francesa. El triomf dels estats-nació occidentals sobre els seus pobles ha fet que després del cim comencès la seva davallada.

Encara fa més gràcia, o amarga, la crua realitat de França, on després de carregar-se els seus pobles, es troba que on parlen més francès són en les regions conquerides i colonitzades a fons pel seu esperit "republicaine", i alhora les més pobres. No és estrany considerar el vot amarg del Front Nationale com el fracàs de l'estat, i del seu paper com a garant de la cohesió social. Oi més, quan enguany es commemoraven els cinquanta anys dels acords d'Evian i la descolonització d'Algèria. Amb unes efectes comparables als del 1898 per als espanyols. I comptant la repatriació dels colons, tot seguida dels "pauvres harkis" que hi van col.laborar, com expressen molts poemes. Què podem dir de la por a la marginació dels francs francesos per part de les zones o barriades dominades pels musulmans, quan ells van fer el mateix amb els "patois" i els seus pobles?. Els entenem, perquè sabem què sentim nosaltres davant d'ells. No és un símptoma evident d'aquesta crisi el fet que la diferència electoral dels candidats a la segona volta de les presidencials franceses fos precisament d'un tres per cent? Un ú per cent de liberté, egalité i fraternité? O com deien uns turistes brasilers davant del lema tricolor: aquest només és vàlid per als francesos?

No ploris pas per mi, Argentina

Aquesta setmana el Senat argentí va aprovar la nacionalització de l'empresa YPF, filial de la multinacional Repsol. Com sempre, alguns s'han emportat una alegria i altres no, tant per motius polítics com econòmics. Aquest cas d'YPF ha estat prou parlat arreu, però em centraré en les lluites polítiques i pel petroli a nivell econòmic. Queda lluny el record de la guerra per les Malvines o Falkland, que s'ha fet servir més com a maniobra de distracció sobre l'objectiu real de l'estat argentí. He pensat en l'encreuament de dues línies elèctriques de molt alta tensió, MAT, i una ha fet escac i mat a l'altra.

Sentiments i raons semblants són les que he tingut quan aquest mes d'abril em va arribar una carta amb deu folis numerats per banda i banda amb la resolució de l'expedient 42781 lliurat pel director de la secretaria general tècnica de la entitat pública etc...etc... Aena, sobre els fets del dia 3 i 4 de desembre del 2010. Gairebé després de divuit mesos, m'arribava una carta en la llengua imperial, malgrat que vaig demanar explícitament en l'escrit que volia les comunicacions en català. Ni cas! Els números no tenen idioma. Val més explicar tot això com un melodrama.

I un melodrama dels bons, ja us ho dic jo, amb l'acompanyament inexcusable de la famosa cançó "Don't cry for me, Argentina". Ja ens podem riure dels serials sudamericans, que aquest s'emporta la palma. Un serial que va començar fa força anys, i que després de mil no sé quants capítols, sembla ser que han guanyat els "bons". És clar, que tot dependrà de qui expliqui la seva història, o el seu conte. Els protagonistes han estat de tots els països i nacions: des dels "gringos", els "british", els "gallegos", passant pels "xinos" o els "jueus". I sectors immobiliaris, petrolífers, fons d'inversió, agents, famílies, ministres, directius executius, ... tot un serial que deixaria en segon pla la magnífica obra satírica i paròdica teatral "El Xarlatan", de la factoria del Teatre de Guerrilla. No us la perdeu tampoc, val la pena veure-la, i gaudir-la.

Com a bon melodrama, sempre trobareu la cara amable de la ficció, acompanyada d'un regust amargós. En fi, una barreja de sensacions, com us deia, que també se m'han fet presents amb l'arribada de la famosa resolució de l'expedient de la vaga dels controladors. Una fita en la lluita per desestabilitzar el final de mandat d'un partit polític espanyol per part dels partits opositors. Vist en perspectiva, a més dels motius econòmics d'un sector corporativista important de l'estat, que poc tenen a veure amb els treballadors que innocentment van ocupar les pistes, pensant que ocupaven l'aeroport. Jo vaig ser un d'entre tanta gent que es va trobar més penjada que un fuet.

Bé, tampoc no em puc queixar gaire, era moment de prendre-s'ho amb filosofia, i anar cap a casa, a descansar també. Cosa que també recomano als que se sentin perjudicats pel tema YPF, ja se sap que qui cull petroli les mans s'embruta. En tot cas, posarem per acabar un tango de Carlos Gardel, o potser Carles, ja que la seva mare era occitana. Ben mirat, si els passatgers de la vaga dels controladors es van trobar abandonats per un estat, que al final t'envia una resolució administrativa de vint folis, en ple segle XXI, jo ho reenviaria a Buenos Aires, a veure quina resposta donen a una resolució administrativa d'alt nivell. Potser se'ls hi escaparia un expressiu: qué boludos!. Per mi, no cal que pateixin pas, ja que nosaltres no som d'eixe món!