Les Fonts Germàniques del Català

Quan de vegades busquem el significat d'un nom, el qual no se'ns fa evident avui dia, cal buscar en la llengua antiga. Normalment cal recòrrer al llibre d'etimologies, i també cal saber en quina llengua podem buscar l'orígen de la paraula moderna. Per això, tant hem de tenir en compte els textos antics, com la història del país, i de la seva gent. Per als catalans, cal comptar les diferents poblacions que han arribat al territori actual, i en quin percentatge tenien respecte als pobladors indígenes en el seu moment. Dels més antics com els íbers, aniríem als grecs, i als romans. I depenent de la zona com passa amb la població basca dels Pallars. També ens trobarem als moros i als gods, i més tard als occitans i gascons, per exemple, fins a l'Edat Contemporània.

Els nostres filòlegs ja han fet unes grans recerques sobre la llengua catalana, d'una magnitud envejable. Tant respecte a l'àmbit onomàstic com al geogràfic. De totes maneres, veig que en l'àmbit de la llengua llatina, del substracte íber i grec, s'hi ha treballat molt. Fins i tot, Corominas mateix va estudiar a fons les aportacions basques. També s'ha treballat sobre les aportacions de la llengua àrab. Però encara ens queden moltes paraules sense etimologia prou clara o identificada. I això m'ha fet pensar més d'una vegada.

El fet que existeixi un percentatge important de població d'orígen god, és a dir, germànic, en el naixement de Catalunya hauria d'implicar una influència equivalent en la nostra llengua. Al castell de Tona trobareu una pedra commemorativa dels primers fundadors de la població. El text recull el nom dels signataris del document: entre els noms romans que habiten a la Gàl.lia Narbonesa trobarem també els noms gods. I això no és estrany, i tampoc no ens hauria d'extranyar que a la nostra llengua tinguem paraules germàniques: una molt clara, com el color "blau". O quan parlem de "seny", "clica", i d'altres que encara podem trobar en un bon diccionari modern d'alemany. Tona es pot explicar com a derivat d'una tina o dipòsit, però també podem observar que "Ton" en alemany vol dir argila, o per extensió, terrissa. Just als peus del seu turó es conserva un forn ibèric, i l'existència d'una vil.la romana prou important.

Crec que la font d'etimologies godes no ha estat prou estudiada per part dels nostres especialistes, i tampoc no gaire a les universitats. Quan vas a buscar els noms de la toponímia, i no trobes cap explicació convincent, arrufem el nas. I per comprovar la teoria, agafem el diccionari d'alemany de la meva dona, i comencem a fer una recerca de possibles paraules que s'adiguin amb el lloc geogràfic i un possible significat.

Per exemple, a Caldes de Malavella, ja tenim en compte el significat de Caldes. Però de Malavella ja es parla de la llegenda d'una bruixa? Si anem al castell i l'ermita de sant Maurici, trobarem que és un punt geodèsic, i està marcat amb una fita. "Mal" en alemany vol dir "fita" precisament. Si agafem el nom de Sils, podem trobar que la paraula "Siel" vol dir resclosa o canal en alemany. I els aiguamolls fan aquesta funció a la comarca de la Selva. Encara més, en les èpoques primerenques Manresa apareix com a Minorisa llatinitzada, però també en la forma Menresa. En alemany "Man" vol dir home, i "riesen" vol dir "gegants". No serà que des de la ciutat es contempla la serralada de Montserrat, la qual ens dóna una imatge d'un conjunt de guerrers gegants aplegats?
Encara una altra possible interpretació que no passi per un joc de paraules dites, com el nom de Malgrat. Ja hem vist que "Mal" seria "senyal o fita", però si busquem "Grat" en alemany vol dir "cresta", o "carena", i per la situació extrema d'aquesta població a la fi de la serralada del Montnegre al Mareme, ens encaixaria amb el seu entorn. Massa coincidències, o massa poques per a alguns, però es fa palès que existeix una correlació entre els significats en llengua catalana i goda. No en va, un dels primers llibres impresos va ser un vocabulari català-alemany, al segle XVI.

De Festes i Oficis Majors, d'Aplecs i Amassades

El divendres 20 de maig vam celebrar la Festa Major de Sant Boi, i a la parròquia de Sant Baldiri es va celebrar l'ofici religiós. Durant les lectures es va escoltar la pregunta de la Bíblia: "Què en treureu de guanyar aquest món, si perdeu la vostra ànima?". Una pregunta repetida durant el sermó de l'arquebisbe d'Urgell, el qual presidia la cerimònia, i davant de gairebé tots els polítics de la nostra ciutat. No debades, èrem a les portes de les eleccions municipals de diumenge, i que encara tenen més  sentit davant de les coses negatives que veiem a casa nostra. També estàvem sota l'influx de les acampades a la plaça Catalunya, i d'altres ciutats en un moviment reivindicatiu espanyol.

Tot i que no comparteixo aquestes manifestacions, crec que cal respectar-les. Però el respecte hauria de ser correspost, i que si es fa un aplec de gent, al final no degeneri en una "amassada". He aprofitat aquesta paraula occitana que designa un grup nombrós de gent, per l'amplitud del seu significat: fer una massa, i veure com es treballa. Com quan al final el treiem del forn veurem quin és el pa que s'hi dóna!

I per veure quin és el pa que som, recordaré el pregó de Festa Major que es va celebrar la mateixa tarda al Centre Comarcal Lleidatà per part de Mossèn Joan Escales. El títol era prou eloqüent: "No podem renunciar a les nostres arrels". I fent un repàs als seus records va rememorar als oients les vivències personals de cadascun. Jo inclòs. Després vaig poder llegir un dels seus llibres: "Paràbola del Camí", que també va lligat a la nostra vida. Després d'aquestos intensos dies quan molts faran una gran reflexió sobre totes les victòries i les derrotes, caldrà retornar al nostre camí, i recordar qui som.

El bisbe va fer un elogi de Sant Boi durant la seva homilía. Va destacar que som un punt de referència, on deseguida ens veuen de punta a punt de la comarca. Per això, cadascú cal que es respongui a la pregunta: "Què hom treu de guanyar el món, si perd la seva ànima?". Després d'alguns resultats certament alarmants, veiem que a cada elecció es confirma que la democràcia espanyola fa molt de temps que va perdre la seva ànima, com a mínim des de l'època de Felipe González i José Maria Aznar.