Lurdes en el Fons del Cor

Aquesta setmana els paisans del Pallars han estat entretinguts amb la picabaralla entre el rector de Tremp, Juan Antonio Mateo, i l'escriptor Pep Coll, sobre el llibre "Les senyoretes de Lourdes". Un fet tòpic en aquestos casos, en què els actors representen una escena de teatre, la qual sempre dóna relleu als protagonistes, permet vendre més llibres, i es fa una descàrrega d'adrenalina. A més a més de ser motiu de conversa jocosa durant una partida de botifarra al cafè.
Però si el tema és, en si, amè i agradable, no per això, no deixarem de passar l'oportunitat de llegir-ho sota un punt de vista més trascendent. En homenatge a totes les noies que porten el nom de Lurdes.

No deixa de ser divertit que aquesta batalla per la possessió de la veritat al voltant del misteri de Lurdes estigui sempre en mans d'homes, entre els quals m'incloc jo mateix per naturalesa. Suposo que com a reacció a la part femenina del mascle, en sentit figurat o manifestat. I establint paral.lelismes, entre el rector i l'escriptor del Pallars, tots dos homes lletrats i saberuts, de la ciència i de la vida. Això mateix va passar en el cas del miracle de l'aparició de la Mare de Déu.
El cas va ser que uns pobres pastorets, tan pobres que només parlaven l'occità gascó del comtat de Bigorra, van veure una senyora blanca unes quantes vegades. D'entre ells, va sobreviure la Bernadeta Subirós. I dic sobreviure, ja que les seves misèries no van acabar pas amb l'anunci de les aparicions. Resulta que tant els homes il.lustrats, tant els laïcs més il.lustrats, com els clergat més adoctrinat, es van malfiar i empaitar aquells nens per saber si deien o no "la veritat". Una veritat a la mida dels seus interessos, és clar. Aquesta era la veritat en minúscula. Ja que aquells que heu visitat Lurdes heu pogut contemplar les valls verdes enmig de les muntanyes del Pirineu, en uns paratges encisadors, dels quals Lurdes era la porta d'entrada. Allà al bell mig de la població, s'aixeca l'imponent castell dels senyors. I més enllà, a les afores la basílica. Però on trobareu la cova, és al seu costat, a la part de sota a la dreta mirant l'esglèsia. Allà en el silenci de la nit, i a la llum de les espelmes, encara es pot tenir uns segons de pau d'esperit.
Perquè tant els senyors, com els manaies del poder civil i eclesiàstic, no tenien gaire de pau d'esperit. Aquells nens que parlaven patois els deixaven en evidència. L'urc no podia admetre que ells no fossin capaços de veure la Verge.
I a finals del segle XIX, amb la puixança de l'imperi francès, encara menys. Crec que en aquell moment, el miracle va ser un avís sobre els perills que sotgen al poble, i les classes més desafavorides, davant de les lluites entre els poderosos. Pocs anys després, els alemanys de Bismarck van derrotar als francesos a la batalla de Sedan, i l'emperador Napoleó III va haver de marxar en la guerra franco-prussiana. Una humiliació històrica, vés per on s'ho van prendre!
En el fons del cor, per a totes les Lurdes resta sempre la gran veritat, amb majúscules, de que sempre existirà el misteri i la fe més enllà d'aquest món. Aquella Veritat que diu: "Que soy era Immaculada Concepciou!". I que ja ens va recomanar: "Aneu a beure a la font, i renteu-vos-hi"!

"Una vella resposta que t'haurà de servir"

"Una vella Resposta que t'haurà de servir"
Ara, rossí de lladres, poble meu Israel,
suportes que s'altivin servidors insolents,
quan els teus homes prínceps, envilits per la fam,
aprenen amb l'esquena les més subtils raons
de la força. Jo sento arribar molta nit
damunt la gran tristesa d'aquests rostres, i el cant
no s'endurà vells somnis de nobilíssim vol
en alta llibertat fins a palaus de llum.
Com heu gosat de sobte des de tan llot clamar
contra la sang que vessen només les vostres mans?
Sords a la veu que us cerca amb nom antic de fills,
esdeveniu per sempre ramat de mal pastor,
car, ja perduts els arbres, abandonant la llei,
us heu alçat morts ídols enfront del vostre Déu.
Salvador Espriu, 1954

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m`agradaria d`allunyar-me`n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure
desvetllada i feliç !
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: "Com l`ocell que deixa el niu,
així l`home que se`n va del seu indret",
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i l`antiga saviesa
d`aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
I em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

El Cotxe, Càncer de la Nostra Societat

Quan fa cent anys els cotxes començaven a circular pels carrers de les ciutats i les carreteres dels pobles, pocs s'imaginaven que tindria un èxit tan espectacular en la societat moderna. Arraconant animals, tant difícils de portar, els carros i altres estris com la bicicleta, que eren sinònim de pobresa i humilitat, els vehicles motoritzats van esdevenir els reis de la "creació" de l'home modern. Avui dia, el vehicle motoritzat, sobretot el cotxe particular, és la "vaca sagrada" que circula entremig nostre. A aquest ídol se sacrifica la salut, l'economia, i les persones, esdevenint el càncer de la nostra societat.

Avui mateix, revetlla de Sant Pere, només cal veure les notícies del dia per saber quin ha estat el balanç de víctimes mortals. No cal esmentar els ferits, ni tant sols, les pèrdues causades per guerres del petroli. I amb una hipocresia esfereïdora, amb unes manifestacions enormes en la seva contra, que després es traslladen als embussos de cap de setmana de les autopistes de peatge. On s'arriba al ridícul de pagar per estar aturat, ja que la paradoxa de la velocitat significa que tothom està parat en un mateix punt.
Però si algú diu que pontifico com un exaltat, o un boig, ja veus Sant Boi! només cal afermar que no hem d'eliminar el cotxe. Jo no ho he dit en cap moment! Cal nacionalitzar-lo o socialitzar-lo, ja que els seus costos socials han de ser assumits per tothom, i aquesta és la seva realitat. Podem fer servir biocombustible, o electricitat, però no n'hi ha prou. No hi ha prou places d'aparcament a les ciutats, no hi ha prou carrils a les autopistes, no hi ha prou hospitals per atendre als morts i als ferits, no hi ha prou presons per tancar als assessins del volant, no hi ha prou diners per pagar els vehicles més cars, no hi ha prou impostos per cobrir el dèficit de les administracions, no hi ha prou diners per omplir el dipòsit del cotxe ni per reduir la inflació en una economia fonamentada en el tranport per carretera, no hi ha prou petroli per evitar les guerres, ... perquè no hi ha lloc per viure en pau i seguretat, si només va una persona en un vehicle. Els metges defineixen el càncer com el creixement incontrolat d'unes cel.lules del cos humà, i aquesta és la millor comparació per a la situació actual del cotxe dintre de la nostra societat, a principis del segle XXI.

Després de l'enrenou provocat per Herr Hunold d'Air Berlin, i de veure unes quantes reaccions entre els catalans, així com en la premsa d'aquí i de l'estranger, m'animo a fer quatre ratlles d'agraïment al director de la companyia. Primer, per comprovar que no només hi ha alemanys que saben alemany, sinó també que existeixen catalans capaços de llegir i entendre l'editorial d'Air Berlin en la llengua original germànica, com el mateix Bernat Joan ha demostrat en altres ocasions. Tot i que la reacció del secretari de Política Lingüística de la Generalitat, i antic diputat europeu, ha estat una mica passional, comprensible en aquest cas, m'agradaria exposar alguns raonaments per enlairar els pensaments d'uns i altres.

---

Primer de tot, jo diria que l'editorial d'Air Berlin ha estat dictada per l'esperit irreflexiu d'un cap important, o "jefe", que tenint gravíssims problemes per mantenir una companyia aèria de baix cost, amb el petroli pels núvols, i tenint el pensament prou ocupat i capficat en aquesta qüestió, rebés una carta d'un client demanant ajuda per millorar el servei de l'empresa. Una cosa com aquella de dir: només em faltava que em vinguessin a tocar allò que no sona, i que no m'atabalin amb tonteries. Malgrat que vinguin d'un client com el Govern de les Illes Balears, vaja!
En segon lloc, m'agradaria que el senyor Hunold tornés a graduar-se en Història Europea, ja que la cultura de que fan gala els alemanys queda a l'alçada del betum, amb les afirmacions que en fa. Només recordar que Carles I, era flamenc, nascut a Gant, i per tant, en la seva cort, hi havia molt gent del seu país, amb els quals sempre parlava en flamenc, llengua germànica, cosa de la qual es queixaven precisament els castellans. També es podria parlar de que tot i ser emperador d'Alemanya, Carles només era rei de Castella, i que per tant, allò de "Carlos I de España i V d'Alemania" és una d'aquelles mentides que fan aprendre els espanyols als babaus. En tot cas, se li pot recordar que Carles va ser comte de Barcelona, entre altres títols, i per això era senyor del Regne de Mallorques, d'on té ara els seus principals clients aeris. Afegiria que l'orgull del Sr. Hunold parlant de llengües regionals sona una mica ridícul. Tot i la importància d'una llengua com la germànica, el seu pes és relatiu, no tant a nivell europeu, però sí mundial. En tot cas, què diria el Sr. Hunold si comparés l'alemany amb l'anglès-americà, o amb el rus?
En el descàrrec de Herr Hunold, jo diria que com que els catalans sempre estem jugant a "puta i la ramoneta", no entèn que nosaltres no parlem "clar i català". De fet, el castellà és llengua oficial a Catalunya, les Illes i altres llocs, però això no vol dir que no sigui una llengua estrangera. Com pot ser l'alemany, o el mateix català en altres llocs i països, evidentment. Voldria també esmentar que a més d'anar a la Fira del Llibre de Frankfurt, els catalans hauríem d'encarar-nos als alemanys, i fer-los veure que portem sang goda, més que els espanyols, i que per tant, també som una mica germànics, i que no haurien de tractar així als seus parents del Mediterrani i els Pirineus. Ja que la llengua que ha menyspreat també diu "blau" i "clar". Però si d'alguna cosa greu em queixo del Herr Hunold, és de la seva falta precisament d'hospitalitat, una de les regles més sagrades dels alemanys, i només per això, ja hauria de plegar del seu càrrec.

La Roba Estesa al Terrat Polític

Avui se sabrà el resultat de les eleccions internes del partit Esquerra. Un dels pocs partits polítics de l'estat espanyol on encara els seus militants poden votar i decidir en temes importants per a ells mateixos, i per al seu país. Sigui quin sigui el resultat, només podem dir que "guanyi el millor" i desitjar sort. La resta serà un compromís personal de cada català, i sabent que quan hom vagi a dormir, haurà fet tot allò que estava al seu abast. Per als que no sortiran escollits per als càrrecs representatius, cal animar-los a seguir el seu camí. Perquè la dita "quan es tanca una porta, s'obre una altra" sempre és veritat, malgrat de l'estretor de "la porta del cel".
Aquest cap de setmana s'esdevenen els darrers dies de celebració de la collita de la cirera a Torrelles. La setmana passada van coincidir a Sant Climent i Santa Coloma de Cervelló. I per aquelles casualitats, aquest dissabte també, se sabrà qui remenarà les cireres a Esquerra els propers anys. Malgrat que hi hagi roba estesa en el partit des de fa mesos, els candidats ja estan molt apamats, i cadascun ja sap més o menys com quedarà.
Per a aquells que han seguit aquest període electoral, que afecta a tot Catalunya, no només des de fa mesos, sinó també des de fa anys, i que posa el nostre país en el camí de la "revolució permanent" de que en parlava Trotski, es fa evident que s'estan cremant etapes molt ràpidament.
Ja abans de les eleccions espanyoles de març, es va saber de la visita de Joan Puigcercós a l'Àngel Colom al Marroc. Aquest senyal marca una nova etapa a Catalunya, en funció dels interessos de Madrid, i que farà canviar els papers dels actors en l'escena política. Un possible pacte del PSOE amb CiU, amb l'acord implícit del PSC, que posaria la Generalitat en mans de CiU i ERC, i que donaria més tard un pacte posterior entre CiU i PP a Madrid.
Aprop de les festes de Sant Joan, algú celebrarà com cal el seu sant, i tindrem molta llenya vella per encendre la foguera. Però si algú vol seguir l'exemple de Sant Joan Baptista, qui es va enfrontar al poder representat per Herodes, ja sap que corre el risc de que li tallin el cap. I no per cap capritx de Salomé o la seva mare, precisament. Per això, hem de mantenir l'esperanaça, ja que el Baptista era el darrer dels profetes, i que preparava el camí al Messies. Amén.