L'Art de Trontollar

Aquest desembre he estat llegint el llibre de Joan Tello, titulat "L'Art de Trontollar", fet per l'editorial L'Index. No sé si seria un llibre acceptat o no en els grans circuits literaris. Ho dubto. Peró si sé que és un bon llibre de pensaments: les seves dites i les reflexions que provoquen en el lector obren camins nous. Entre la ironia i la tragèdia, ens ofereix la possibilitat de encarar-nos a la vida. Explorant els seus límits avui dia. Cercant la veritat pels camins, la experiència de la filo sofia, és a dir, la recerca de la saviesa. Un llibre que us recomano per aquestes festes ja que us acostarà al sentit més pregon del Nadal. Llum que il.lumina les tenebres.
Bon Nadal i Feliç Any Nou!

Woody Allen es mereix la Creu de Sant Jordi

Les crítiques sobre la darrera pel.lícula de Woody Allen són prou bones. Després d'atorgar-li la categoria de bona comèdia, sense gaires pretensions, i sense ser una de les millors, la deixem alegrement de banda. Se suposa que no porta cap missatge, ni cap lliçó. Però el mestre Allen fa màgia i prestidigitació: ha filmat una faula. Un conte que tots els grans escoltem i llegim sense gaire interés. Amb el temps descobrirem el missatge amagat. Com feia aquell gran filòsof català Francesc Pujols que explicava les veritats en broma.

Woody Allen es mereix per la seva pel.lícula la Creu de Sant Jordi. Ja va dir que en faria una a Barcelona, però amb Scoop, l'Exclusiva, ha fet una cosa més interessant: explicar-nos la seva versió de la llegenda de Sant Jordi. Algú no ha reconegut en el màgic Allen a l'heroi del film: inclús mor com el Tirant lo Blanc. I potser no sembla l'antiheroi per excel.lència?. Amb aquesta lliçó demostra que la raó i el coratge tenen una imatge que no sempre són com ens imaginem. La princesa Scarlett Johanson triomfa en la seva aventura: sobreviu a l'amor, malgrat el desengany, i aconsegueix el reportatge. I sobretot descobreix la veritat, i aquesta la fa lliure. I quin és el rerafons de la faula: els americans senten una atracció fatal per Europa, pel seu refinament i la seva façana, que amaga també les seves perversions. Al final es descobreix que sota la crosta no tot és tant bo.
Parlant de Sant Jordi, us recordo que és el patró d'Anglaterra, i també de Catalunya. Per això mateix, m'agradaria fer veure que als catalans els hi passa el mateix que a la protagonista Sondra Pransky. Per una banda, s'ha de fer passar per una altra persona Jade Spence, per sortir amb el ric i criminal Peter Lyman. Això em recorda al paper que fem els catalans, que ens hem de canviar el nom per anar pel món, i amagar allò que som, tant si estem a França o a Espanya.
Per l'altra banda, parlem de l'atracció fatal de la protagonista, que com està enamorada, sembla que té la vena als ulls, i que em recorda la que sentim per les monarquies i estats europeus. Aquestos defensen els seus interessos, que van en contra del nostre poble. Estar i viure al continent europeu no vol dir ser monàrquic europeu, i els estats europeus ho saben, sigui un rei o una Unió Europea que ja no és una Comunitat. La pregunta que em faig com a català és la següent: Quan ens treurem la vena dels ulls? Sabem que estem més aprop dels Estats Units que de la Unió Europea en esperit i manera de pensar? Independentment del president Bush, dels quilòmetres de distància i dels prejudicis adquirits?

La Feina ben feta de Loyola de Palacio

Aquest dies s'ha esdevingut la mort de Loyola de Palacio, i s'ha lloat la seva tasca professional. M'han vingut al cap una série de pensaments, no perquè la conegués personalment, sinó pel fet que vaig en bicicleta. Com a usuari de la bicicleta, he tingut un contacte "professional" en l'àmbit de la mobilitat. Loyola de Palacio ha rebut molts elogis per la seva carrera política i professional. Per a mi representa una persona triomfadora en la vida, amb una feina ben feta en el seu camp. Però això, per a molta gent pot haver estat perjudicial.

Com a comissària europeu en l'àrea de Transports, nomenada pels espanyols i sota les directrius del Partido Popular, va realitzar una intensa tasca al capdavant. Les seves qualitats com a persona competent i eficaç han estat posades al servei d'alguns interessos contra els quals no estic gaire d'acord. El Racc va celebrar una trobada a Barcelona mateix amb la comissària europea: prou que ho va esbombar la revista del club. Que jo sàpiga, altres entitats no van ser rebudes ni convidades. Hom dirà que això és feina del "lobby" del Racc!. Però la feina d'un representant polític és vetllar pel conjunt dels ciutadans. Aquesta és la seva legitimitat. I hi ha un punt en què passar certs límits es converteix en prevaricació.
No valoraré la feina de Loyola de Palacio. Em manquen alguns elements de judici, i no entraré més enllà de la meva opinió. Però allò que destacaria avui dia a la Unió Europea és el canvi en les politiques de mobilitat a partir del moment que Loyola de Palacio deixa el seu càrrec. I aquestos canvis s'adrecen cap a un model clàssic que porta a la dependència energètica d'Europa i afavoreixen el sector de l'automòbil i els constructors.
No puc felicitar Loyola de Palacio, però no la critico pas. Ha fet la seva feina, potser altres que hauríem d'estar al davant per afrontar aquestos interessos no hem sabut estar a l'altura dels reptes que ens plantejava. I les febleses en la defensa d'una política de mobilitat sostenible són evidents, ja que cal predicar amb l'exemple.

Escac, però No MAT

Després de la reunió de pastors que es va fer a Girona aquest mes, entre els presidents dels estats espanyol i francés, podem veure que les ovelles, és a dir, els catalans, estan ja tremolant. La trobada de caps d'estat a Catalunya, més que posar-se d'acord en uns temes determinats perquè ja van normalment molt d'acord, els ha servit per a realitzar tot cerimonial que tants els hi agrada. Una "mis en escène" que inclou una jugada en la partida d'escacs que juguen contra els habitants per on passarà la MAT. En termes esportius, han fet escac. Però no crec que encara sigui mat.

Els caps d'estat han cantat escac, posant la resolució de la guerra que porten amb les comarques de la Catalunya del Nord en mans de la Unió Europea. Una jugada interessada, és clar, on amb un moviment aparentment esportiu, han clavat una puntada de peu al cap. Portar un judici a unes instàncies que també són de part, i que recolzen obertament els interessos dels estats que els composen, més enllà de la hipocresia de la defensa dels ciutadans europeus. Aquesta setmana mateix, el comissari europeu Joaquin Almunia s'ha passejat per Barcelona per donar-los la raó.
Però encara no han guanyat, si han internacionalitzat el conflicte de la línia de la MAT, nosaltres també ho hem de fer. Caldria anar a les organitzacions internacionals conegudes demanant empara: des de Greenpeace fins als Estats Units d'Amèrica i les Nacions Unides. La Declaració dels Drets Humans que Espanya i França van signar al seu dia inclou el Dret a la Justícia, una justícia que ells mateixos estan vulnerant perquè fan de jutges i part. Cal buscar un tribunal i un jutjat que no estiguin viciats.