Gulaix Hongarès

Aquestos dies Hongria està passant per moments polítics i socials agitats. A Europa mateix, a les portes de la Unió Europea, el primer ministre s'enfronta a les manifestacions de protesta per haver mentit durant la campanya electoral per a ser reelegit l'any 2005. Aquell estiu vaig estar per allà casualment, i encara podré donar algunes pinzellades relacionades amb el tema.

Per exemple, a tots els turistes que ja hàgin visitat Budapest, la seva capital, hauran trobat una ciutat que de mica en mica es posa al dia. Després de la caiguda del mur, el país ha fet molts progressos gràcies a la seva situació estratègica, una mà d'obra qualificada, i l'impuls del turisme. Però potser amb aquest ritme, no n'hi ha prou. I caldrà fer més reformes, que és allò que està demanant el primer ministre precisament.
Jo diria que tot això bé del menjar. M'explicaré, els hongaresos són descendents dels huns, poble vingut fa segles de les estepes. Allà estan acostumats a menjar d'una altra manera: primer et portaran una sopa dolça, amb fruites, i després un bon estofat, normalment, gulaix, que és molt fort i condimentat. Per això, penso que el primer ministre va donar una mica de sopa dolça als seus ciutadans durant les eleccions. I ara toca prendre el gulaix, que comporta una digestió pesada. Una altra casualitat va fer que féssim una ruta pel llac Balaton, gairebé un mar interior al cor del país. I en un d'aquells poblets turístics que voregen el gran llac, Balatonozod, es va fer la reunió del partit on s'han filtrat, de manera interessada, les paraules del primer ministre. Només caldria recordar la sèrie de "Sí, primer ministre" imaginant-nos Sir Humphrey remenant les cireres. Ves a saber si tot això va ser fruit d'uns moments de plàcid relax, potser fins i tot acompanyat d'algun dels molts turistes alemanys que visiten la zona.
Bé, com que a Hongria van a la inversa, com els noms, amb permís de Bartok, Bela, el podem fer servir de mirall nostre. Aquí comencem amb una amanida o entrant lleuger, com les eleccions al Parlament de Catalunya de fa tres anys, amb el Tripartit, que promet un dinar de campionat, després surt el primer plat amb Rodríguez Zapatero de president a Madrid, amb un toc agre, el segon plat arriba acompanyat sense guarnició, i les postres són decebedores, amb Maragall i ERC fora de joc. Ara que s'acosten les eleccions de Tots Sants, esperem que el cuiner president hagi millorat el nivell. De moment, ja comença triant els ingredients: Rodríguez Ibarra i Bono fora, Montilla i Mas entren en el menú. Després, tot dependrà de la gana que tinguem els catalans, de moment ens faran correr una bona marató electoral per fer venir la gana, ja ens podem preparar. Sinó sempre podem agafar un cap de setmana fantàstic amb la parella per Budapest.

El 1714 que van escriure per a les Generacions del Futur

En la conferència que ha pronunciat Oriol Junqueras a Sant Boi, ha rememorat els fets, les vivències i les paraules d'aquells homes. Uns homes que no es van rendir fins al final, combat a ultrança, que pregaven a Nostre Senyor i lluitaven pels Drets i Llibertats dels catalans. Perquè eren homes lliures, i sabien el valor de la llibertat. Ara , a Catalunya el 2006, qui sap el valor de la llibertat? Ara, a Catalunya el 2006, algú sap què és ser un esclau?

No es tracta només dels lligams físics, la força bruta, sinó també de la força psicològica i mental. Gràcies a recuperar la memòria del nostre poble, i dels emocionants fets que explica amb passió l'Oriol Junqueras, podem entendre alguna cosa. Però encara hi ha moltes barreres mentals, moltes presons dels quals no veiem els barrots. Reprenem el fil de la història, i pensem perquè les monarquies europees van girar-se d'esquena als catalans? S'ha insinuat que això va ser perquè era un model polític diferent. Certament ho era, i per evitar-lo, van liquidar el model i amb ell el poble que representava aquestes idees. Aleshores, com és que els catalans encara volen estar a la Unió Europea, encara volen fer cas del model monàrquic que han heretat els estats moderns? Només per un concepte geogràfic?
Després de tretze mesos de setge, Barcelona capitulava, i al final Cardona. El 1714 els catalans van esdevenir esclaus. I les monarquies europees van dominar el continent. Estaven al cim de la glòria. Les nacions van desfer els pobles. Però 60 anys després, el 1774, naixia un nou poble, els Estats Units d'Amèrica. Tretze mesos de setge a Barcelona es van convertir en tretze colònies nordamericanes que es van aixecar i es van alliberar del jou. Com sabien els catalans que van lluitar fins al final que cada mes de lluita, cada dia guanyat al temps, feia tanta falta al poble, a tots els pobles del món?. Ho sabien perquè tenien fe en Nostre Senyor. La gran majoria de catalans avui dia no tenim fe en gaires coses, o massa en altres ídols. Com a homes necessitem fe i raó. Però potser ara mateix hi ha més fe en un de sol immigrant que ve en patera o caiuco que en una sala plena de catalans parlant sobre la llibertat del nostre poble?

Els Alemanys treuen la Bandera

Aquest estiu vaig estar de vacances per Alemanya, concretament a l'estat o land de Renània del Nord-Westfàlia. No era la primera vegada que estava en aquest país. I vaig trobar algunes novetats, i algunes possibles comparacions.
La primera cosa que em va sobtar respecte als anys anteriors, fa dos o tres anys, va ser la presència de banderes alemanyes al carrer. Sembla una cosa normal, però de fet, allà només les trobaves en els llocs oficials i en festes assenyalades. Enguany, molta gent les portava penjant del seu cotxe. Això em van confirmar que havia passat després dels Mundials de futbol. L'havien tret al carrer per donar suport al seu país, i molts no les havien guardat. Les possibles explicacions que se m'acudeixen són les següents: Alemanya ha passat un període de recessió econòmica, amb caiguda dels preus amb l'adopció de l'euro, un increment de l'atur, i una pèrdua de cobertures socials. Això encara fa sentir els seus efectes. Tot i que el transport és més car que aquí, un apartament en una ciutat mitjana alemanya d'uns 400.000 habitants costa uns 300€ al mes. Una casa a les afores d'aquesta ciutat costaria uns 200.000€ només. Inclús els preus dels productes als supermercats com el Lidl són una mica més barats que aquí a Catalunya. De fet, l'altre dia vaig llegir una carta d'un lector en un diari que corroborava aquestes afirmacions amb el titular següent: "Aquí ens estan estafant".
Les comparacions són odioses, en aquest cas. Cal tenir en compte que la recessió alemanya suporta els costos de la reunificació, i sobretot, de la Unió Europea, on és el major contribuent. Però això un dia o l'altre s'acaba, i es cobren els deutes. Un exemple el tenim en la compra d'Endesa per part d'Eon. O en el tancament d'empreses per traslladar la producció a països d'Europa de l'Est. O que en el proper període de negociació dels pressupostos comunitaris, hom reduirà progressivament els diners que rep Espanya. I tant que les comparacions són odioses, cap a on es dirigiran les mirades dels catalans quan confrontin la seva situació econòmica amb la dels alemanys?