PRATS CULTURALS AL PALLARS

Aquest mes de juliol vam anar a parar a Rialp,  seguint el corrent de la Noguera Pallaresa. Ens vam allotjar a l'excel.lent Hotel Víctor. Una bona elecció per seguir la trilogia de valls, prats i rius del Pallars. Més enllà de les excursions, vam trobar un munt de coincidències literàries enmig de la natura. Certament, sembla que ara es reivindica la muntanya enmig de la pesta que assola la gran ciutat. Però aquesta visió bucòlica amaga les seves parts fosques, i fa que ressalti les brillants. A més a més, sembla que la cultura als pobles i a pagès sigui una cosa anecdòtica, quan sempre ha existit aquest lligam íntim en el nostre país. Sempre han baixat els raiers, i sempre han retornat les aigües, en forma de núvols si cal. 

La Vall d'Àssua ha vist el darrer llibre de Marga Codina, "Dones de Ferro", una interessant novel.la històrica, que des de la casa prefabricada de Sorre l'autora ha pogut escriure. Igual que el darrer llibre de la gran escriptora Maria Barbal, potser des d'Altron. S'hi veu també l'ofici de "Tàndem". No seran obres memorables, però són la demostració de que la indústria cultural catalana es troba per tot arreu. Fites com "Pedra de Tartera" són monuments culturals que s'aixequen com el Montsent enmig del Pallars. I no són flor d'avui, sinó també de fa anys. A finals del segle XX trobem editat per Garsineu el llibre de poemes de Josep Maria Rexach "Nova Tríada Cordial", que hauríem d'incloure en els marges alternatius. No debades, fins a la muntanya s'estenia l'ombra de les drogues, sexe i rock and roll, fos per les aventures de la comarca a la capital, com per l'empara de les hores de lleure dels militars.

Ara tampoc no és gaire diferent, tot i que a la llum del dia es respira pau i tranquil.litat. Contemplarem una natura esplèndida, que omple l'esperit, però també trobarem les asprors de les seves pedres, i dels còdols del riu, com la "Grava del Camí" que Joan Bodon va reflectir. Més properes són les vivències expressades per una mestressa de Bernui, la Maria Carrera Masa. Hem llegit l'elixir de "Burg a la Vista" del 2008, també produït per Garsineu, però sota el guiatge de l'autora. La nostra padrina ha escrit uns quants llibres, expressant-se com si tingués la necessitat vital de respirar. Un alè de dins que es reprèn quan trepitgem els camins vora el riu Sant Antoni, cap a Altron, o Sorre. Desitjant fer la tornada per a beure de la font de la plaça, just al davant de la casa del Joan Lluís, pastor i escriptor, que va deixar petjada i va obrir camins de lletra. Paraules vives de la gent que van anar a cercar Mossèn Alcover i companyia, Coromines i altres, pels contraforts dels Pallars. Cercant amb alegria un "Bones" de salutació, passant per Rialp, cruïlla de camins, i de prats.

VORA LES NOGUERES

Juliol ha estat un mes prou tranquil al Pallars. Hi havia gent, però potser no tanta com a l'agost. Els que han pogut gaudir d'uns dies de vacances han pogut trobar un ambient familiar i relaxat. Aquí dalt el sol era prou fort, però al vespre la lluna ens deixava descansar de gust. Alguna pluja escadussera per remullar el terra també assedegat. Per sort, les Nogueres baixaven amb força aigua, prou per escombrar la calor que hi passava. Tot i les centrals elèctriques, l'aixeta s'obria per fer llum i per fer cabal. Al dematí, a Llavorsí, ja estava tot a punt per començar a sortir amb les barques cap a Rialp. Ara els raiers estan entrenats, fan tots de timoners; enlloc de troncs, les tramades es compten per persones vestides amb les proteccions necessàries per fer la baixada del riu. Ho tenen ben apamat perquè el turista s'ho passi bé, i ells es guanyin la vida com cal. 

Des de l'habitació de l'Hotel de Rei podíem contemplar aquest espectacle. Ens quedàvem amb les ganes d'afegir-nos al seguici, veient anar els rems d'un costat a l'altre, i les barques deixar-se portar pel corrent evitant les roques punxegudes. Ressonava la tonada de Mossèn Cinto abans de fer la caminada matinal. Més que el Noguera Pallaresa, més agradosa es feia la Noguera de la vall de Cardós. El camí vora riu hi feia una ombra més generosa que convidava a fer el primer pas. Fos per pujar a Tírvia, o a Gilareny. Després amb les cames despertes, la pujada es feia més alegre malgrat la calor. Quan hi arribàvem, podíem contemplar el paisatge espectacular, i beure de la font d'aigua fresca.  I si venia de pas, poder petar la xerrada amb alguna persona que ens hi trobàvem. Aquí al Pallars, més que el bon dia, la gent es saluda amb el bones, més curt de paraules però més obert d'esperit. Parlant amb la gent et trobaves amb coincidències i fets anecdòtics que et meravellaven. Certament hi havia algun turista estranger, però fins i tot, una colla de Madrid no va fer cap gest rar quan els hi parlàvem en català. Aquest era l'ambient de viu i deixa viure que es respirava per aquestes valls. 

Llavorsí s'aixeca esgraonadament sobre una punta de la muntanya, com l'aresta d'una piràmide que baixa a tocar el riu. No és gaire gran, però tot és polit, i l'aigua fresca de la font raja sempre de la roca. A la vora de la carretera s'hi fa la vida social i econòmica, els comerços, bars i hotels la ressegueixen, sobretot a la banda del poble. I si cal creuar algun pont, cap allà te n'hi vas. Això sí, hi ha camins que necessiten un bon manteniment, perquè malgrat estiguin ben dibuixats sobre el mapa, alguns són més aptes per a les cabres o els isards. Per exemple, el de les Bordes d'Arnui, i sobretot, el que va a Gilareny, passant pel Bosquet, o l'enllaç amb les Riberies. Està molt bé fer la Matxicots o la Ribalera, però la majoria de caminants no estem en aquesta categoria atlètica. I això que al poble s'hi troba la seu del Parc Natural de l'Alt Pirineu, però ja passa que allò que tenim més aprop ens passa per alt.

Enguany, per Santa Anna es va fer una Festa Major de circumstàncies per la pesta. Tot i fer-se lo mínim, calia no perdre el pas. I si el capellà arribava tard per un malentès, un truc el feia eixorivir mentre la gent esperava a la plaça de l'església.  Si Llavorsí es ben maco, la comparació amb Tírvia agafa tons d'admiració. Si una és més ombrívola, i l'altra més assolellada, la tria ja la farà cadascú. Si Llavorsí ja prové de Loberçui, Tírvia el fan venir de Trivia, tres vies, però el nom antic era Terbiensem. Aleshores, vol dir que és un derivat de Ter, "Ster", que vol dir riu, en llengua celta bretona.  En fi, tal com fa l'aigua, anirem seguint la corrent obrint pas enmig del muntanyam.

CERCANT LA LLUM PER LA VALL FOSCA

Quan mirem el mapa comarcal del Pallars Jussà, ens sorprèn la punta que sobresurt. Per entendre el misteri, cal pujar a Sallente, embarcar-se en el telefèric i contemplar com la vall s'estén en línia recta, fins als contraforts del Montsec. S'aixeca la Vall Fosca com una espelma que té per taula la Conca de Tremp i per ble, la capçalera del riu Flamisell. Ses flames es trobem als cims del Montsent, la Roca Roia o el Pic d'Espada. En ple mes de juliol l'aigua raja encara amb alegria per la vall, enfilant cap a la Pobla de Segur on s'ajunta amb la Noguera Pallaresa. Podeu arribar-hi agafant el tren de la Pobla des de Lleida, i si us bé de gust, el Tren dels Llacs. Des de la Pobla hom pot agafar el Bus del Parc que funciona els mesos d'estiu. 

Ens vam arribar a la Pobleta de Bellveí, on s'eixampla una mica la vall abans de la Plana de Mont-ros. Uns dies de vacances cercant aire, espai i tranquil.litat lluny de la terra baixa. Els llops i óssos de la muntanya no són tan perillosos com els de la terra plana. L'allotjament a l'Hotel Arturo ens va refer, i el seu tracte familiar us fa estar com a casa, prou atents si sabeu què voleu. Una excel.lent cuina, amb detalls com un gelat de timonets, una excel.lent girella, o un lluç i unes sardines fresques per llepar-se els dits. Sort que ens va avisar el conductor de l'autocar. A més a més, podeu preguntar per tota mena de rutes. Caminar amunt i avall per poder obrir els pulmons, moure el cul, i desemboirar el cap. 

Des de la Pobleta aneu a passejar cap al riu, i si cal, enfilar-vos cap a Antist, Envall, Montcortès, o Senterada. Temps d'estiu per buscar més l'obaga que la solana, més el riu que la roca. Tant és si voleu fer campaments i esplais, com a Molinos, o agafar hotel o autocaravana. Hi ha lloc per a tothom. A Senterada, bons hostals, una bona piscina enmig del parc, i un hort comunitari per respondre a la manca de botigues. A la Pobleta, una plaça de poble on s'hi troba tot i tothom. Font i botiga, hostal i companyia, terrasses i música, sons i alegria. Aquí dalt també cal suar fort, però tot es fa amb serenor. 

Podeu agafar el bus per pujar fins a Capdella, i trobar-vos amb l'Estany Gento. Més amunt es troben llacs que li fan companyia, i cap al costat, el carrilet que us portarà, si voleu per pla, fins a la Cambra d'Aigües. Volianes i àguiles, o potser milanys, us faran companyia entre boscos, cims i prats. Després de la caminada parada al bar-restaurant, per acabar de contemplar la vall des de dalt ben arrepapats. Ben a la vora del Parc d'Aigüestortes i Sant Maurici. També us recomano anar fins a la Torre de Capdella, i des d'allà agafar el camí fins a Mont-ros, Pobellà i Paüls, per tornar a baixar cap a la Plana. Es poden fer bé, prou ben senyalitzats, però alguns necessiten un bon manteniment. Les meves recomanacions per als Ajuntaments, i al Consell Comarcal: caldria endreçar el camí d'Envall, a més del de Senterada i del Barranc de Ruixoi des de Mentui. 

Com diu l'Evangeli, enmig de la fosca la llum d'una espelma encesa es veu força. D'aquesta vall surt una bona part de l'electricitat que aprofita el país. La gran companyia ja ha tingut moltes raons per no respectar els pactes originals. Caldria que la torna fos més profitosa per als seus veïns, que no pas un Jocs d'Hivern per a quatre rics. Que el pagès fos més respectat per les vaques que no pas per les bordes esdevingudes apartaments. En el fons, cercant més equitat entre les persones i justícia de veritat. Per tot això, cal treballar i lluitar, camins amunt, camins avall, els que caldrà trepitjar.

CERCANT L'AIGUAFREDA I LA PLUJA

Vam aprofitar el Dilluns de Pasqua Granada per sortir fora de la nostra comarca. Després de mesos de confinament legal, vam buscar un lloc no massa allunyat, i accessible amb transport públic. En aquest cas el tren ens podia deixar a l'estació de Sant Martí de Centelles. Malgrat perdre el primer tren per les presses i la deficient informació de Renfe, vam poder agafar un altre mitja hora més tard. Els nervis acumulats es van esvair tant aviat com vam arribar-hi. Els cingles de Bertí es retallaven al seu costat, i com diu son nom, Berg Tur, la porta de la muntanya,  vam entrar en un món més relaxant. No debades, Aiguafreda manté moltes cases d'estiueig. 

El camí de l'estació baixa travessant pel nucli d'Abella, deixant a la dreta l'ermita de Sant Jaume. Més avall ens cal travessar el bonic pont gòtic que creua el Congost per entrar a Aiguafreda. Seguint l'antic camí ral convertit en carrer Major del poble, vam anar a raure a l'Hostal de l'Esquella. És l'únic que queda dels molts que devia tenir la població quan els viatgers passaven del Vallès cap a Osona des de temps immemorials. De seguida ens adonem que els carrers estan endreçats, i que disposa de tot lo necessari per al dia a dia. Aquesta polidesa es mostra tant al poble com al nostre hostal, on a més de les habitacions ben aparellades, pots gaudir d'una cuina familiar i tradicional. Una cuina atenta a les peticions dels seus clients, i un personal treballador perquè tothom estigui ben satisfet a cor què vols. Aiguafreda té un caràcter amatent, potser això va lligat a la presència del convent actual de monges, i també a la Torre Llobeta, actualment una casa de colònies. Aquesta tradició perviu des de fa segles, quan la comtessa Ermessenda fa una donació i estableix el nucli d'Aiguafreda de Dalt, muntanya amunt. 

Al nucli de Dalt s'hi pot arribar per una de les valls, la que ha modelat la riera de Martinet, i que alimenta la Font dels Enamorats. Vam aprofitar les hores bones de la tarda per seguir el camí ben marcat i senyalat, amb unes bones explicacions del recorregut. Riera amunt, fins a la Sort, el Rec, i més enllà anem a sortir a la Frau, a la bonica masia del pintor Paco Ballesteros. Allà podreu contemplar la seva obra, tant pictòrica com escultòrica. Enfilant-nos per la pista arribareu a Aiguafreda de Dalt, allà el capvespre ens ofereix unes vistes impressionants, i podem contemplar Centelles en primer terme. Aiguafreda de Dalt està ple d'excavacions, però val la pena donar-hi un cop d'ull, encara que sigui des de fora. O contemplar el goig de la natura, o el vol d'una parella d'àguiles. Passat l'església de Sant Martí, el camí davalla de tornada cap al poble. 

A l'endemà, cap a la Serra de l'Arca, més aviat se les arques, o sarques, que són els dòlmens, o enterraments prehistòrics que es troben escampats per aquesta banda. Costa amunt, fins a Can Serra de l'Arca, i després planejant de tornada pel costat del poble que dóna al castell de Cruïlles. Els núvols feien un capell gris que ens protegia de les calors estivals, avançades per l'època. Una altra ruta recomanable és la de l'Avencó. Com la riera de Martinet, és una vall estreta que s'endinsa en direcció al Montseny. La riera segueix la pista per la seva dreta, i va acompanyant el recorregut que ens endinsa en el Parc Natural. Les ermites que s'hi troben són una mostra del poblament antic de la vall. Pel camí trobareu els pous de glaç, i si teniu la sort, a una veïna que s'enrecordava de quan era petita, del fred i gel d'aquells hiverns, que poc tenen a veure amb els actuals. 

Per contrast, enguany la terra estava seca, els camins plens de pols, i les rieres baixaven amb molt poca aigua. La gent del poble estaria més contenta si plogués que si els hi toqués la loteria. Per ara, més que aigua, vam poder agafar una mica d'aire i de pau. Cal que neixin flors a cada instant!.