Cop d'Ull al Comtat de Besalú

A principis d’octubre es va celebrar la Fira LiberLiberis a Besalú. Malgrat el temps de tardor amb pluja i cel tapat, l’esdeveniment va comptar amb força participació de públic i d’editors. L’organització dels diferents actes va ser senzilla, però eficaç, combinant les presentacions amb música i debats. El dissabte vam poder gaudir dels autors d’assaig com el Martí Anglada, i d’altres, que exposant la seva obra la feien perillosament atractiva, era molt fàcil caure en la temptació de comprar un exemplar dels seus llibres. Per no parlar dels poetes, i de l’escaramussa poètica del vespre, que van mantenir l’atenció del públic, tant per la personalitat dels autors, com per la qualitat de les seves obres.

Aquesta fira porta uns quants anys desenvolupant-se en el marc acollidor de l’antiga capital del comtat de Besalú. Les pedres dels seus edificis són el testimoni de la força creativa dels avantpassats, i encara més important, dels contemporanis. Les formes de la literatura han canviat: potser als monestirs escrivien els llibres a mà al seu moment, i fixaven els textos de la rica literatura de trobadors que s’escoltaven per boca dels joglars als carrers i places, als camps i als palaus. Avui dia els editors lliures tornen a valorar-se com a artesans, gairebé, davant de les grans indústries editorials. I la lectura es torna una aventura personal, o si de cas, en cercles reduïts. Potser sempre ha estat així, que els lletraferits no deixen de ser una minoria, i que ens debatem entre el trobar pla i el trobar clos. La sort és que, fins i tot a la Fonda Siqués on ens vam allotjar, hi havia llibres escrits i editats pel seu amo.

Les lletres són com les aigües que van baixant pels rius, igual que el Fluvià al seu pas per Besalú. Per sobre del riu, els homes hem construït els magnífics ponts que els creuen, així com la literatura creua per sobre de les paraules. De vegades el torrent s’asseca, d’altres bé la riuada, amb la seva força abassegadora que omple totes les ribes, o sobreeixís les rieres i estanys, com el de Banyoles. Les seves aigües tranquil:les, que s’endevinen fondes, encara tenen el ressò del monestir de Sant Esteve, dels ecos dels porxos la plaça Major. El cap de setmana passat la fira medieval de l’Aloja era una proposta més lúdica que no pas literària, estirant el fil de l’herència medieval de la ciutat. No gaires trobadors ni joglars, més aviat contistes per a tots els públics. Que s’adaptaven als temps moderns fent un divertiment al voltant de la pel.lícula de la Guerra de les Galàxies i de la Independència, amb una Estel.lada Wars…

Fos com fos, els temps moderns ens fan enyorar altres èpoques, pensant que eren més senzilles que no pas aquestes societats complexes. Per sort, encara som capaços de sentir aquella il.lusió i aquella màgia que l’home crea amb sa paraula, i amb la seva mà. De copsar la força dels alfabets de pedra que prenen la forma dels capitells de Santa Maria de Porqueres, o dels vitralls de Santa Maria dels Turers, o comparar-los amb les escultures “gòtiques” que trobem modernament a Can Ginebreda.

El Desconsol de la Xina

Unes setmanes després de passar una gran crisi borsària provocada pels símptomes d'esgotament econòmic a la Xina, en ple mes d'agost, i veient que de moment ha tornat una certa calma a les aigües agitades, podem fer memòria i recordar una anècdota que vaig presenciar en una estació de metro de la Línia I. Davant de l'andana on m'hi estava, a la del mig, es trobava asseguda en un banc una parella xinesa d'esquena. Els veia d'esquena, l'home era de complexió robusta i alta, però estava vinclat cap endavant, tapant-se la cara amb les mans, i recolzant els braços en els genolls. A la seva esquerra, mig girada, una dona menuda, anava parlant a l'home tota l'estona, la seva cara apareixia emocionada, entre pàl.lida i galtes enceses, i tota l'estona anava repicant l'esquena de l'home amb el punt tancat. Picava als costats de la columna sense tocar-la, com volent espavilar l'home, que sense aixecar el cap, no feia cap gest de resposta, només de tant en tant, es passava l'avantbraç per les galtes, semblant que eixugava unes llàgrimes poc visibles en el  seu recolliment. Al costat de tots dos, una noia jove, que suposaríem la seva filla, es passejava sense intervenir, fins que es va posar al costat dret de l'home, sense dir ni piu. L'escena es va acabar quan van arribar gairebé alhora els dos combois, vaig agafar el meu, i ja no els vaig poder veure més. Ni tant sols sé si van agafar el metro en sentit contrari, no els vaig veure aixecar-se. I per això, no sé si encara van quedar-se més estona en aquell banc desconsolats....
Enguany, l'any xinès de la cabra porta de tot, i com els tifons que colpegen la costa, un darrera l'altra, amplificats per l'efecte climàtic del Nen al Pacífic, amb una bonança actual que ens recorda la lletra de la cançó: "no et fiïs mai de la calma, que és filla del temporal", la mar de fons presenta uns forts corrents de recessió, i més quan han de sortir caps de grans companyies i d'estats a donar la cara, assegurant que no n'hi ha per tant. Més destacable que un president espanyol d'origen gallec, que no diu mai res clar, surti per la seva televisió explicant que no fem cas dels "cuentos chinos" que corren avui dia...
Avui, ja al mes de setembre, m'he assabentat que un bar portat per uns xinesos està a punt de tancar, el llogater li ha dit al propietari que la cosa està molt fluixa, i que ja no surt pas a compte mantenir el seu negoci. Després dels basars, els xinesos van començar a obrir botigues de roba, i després cap a la restauració. Però fins i tot això, no en dóna prou per algunes famílies. Fa mesos que el volum de les transferències a la Xina ha anat baixant en nombre i en import. Veurem com ens afectarà el tsunami a partir de l'any vinent, després de convocar-se oportunament les eleccions d'aquest 2015. Hi ha pressa per saber qui portarà el timó de cada estat davant de les onades que s'acosten.

Els Àngels Sobrerealistes

Aquesta setmana passada s’ha celebrat a Perpinyà l’aniversari dels 50 anys de la proclamació de l’estació de tren de Perpinyà com a centre del món, per part de Dalí…i Gala….La celebració ha estat més aviat discreta, comparada amb el gran esdeveniment de la primera vegada. Suposem que hi hauria més gent al centre comercial batejat amb el nom de Centre del Món, que està situat just al costat, i a tocar de les andanes del TGV i de l’estació d’autobusos. En tot cas, sempre celebrarem aquestos actes de bogeria, entre l’excentricitat i la ridiculesa. De fet, es tractava de que Dalí i Gala fossin la parella estrella de l’espectacle. Els artistes com a centre del xou, de l’esdeveniment. L’obra d’art deixava de ser un subjecte per ella mateixa, i esdevenia objecte en mans del seu creador. Els corrents artístics moderns del segle XX retornaven l’art a les mans del personatge que recreava la seva realitat. Una realitat que l’home superava, i d’aquell corrent esdevenia el “surrealisme”, el sobrerealisme, la capacitat d’anar més enllà de la realitat sensible per donar ales a les capacitats immaterials de l’home. L’alemany Joseph  Beauys, en un altre sentit, exposava que tot és susceptible d’esdevenir art, qualsevol creació conté aquest component, per damunt de la nostra ment. Un altre gran teòric de l’art com Antoni Tàpies té una de les seves obres exposada al castell de Moiland.

Tornant a Dalí i Gala, i sobre el seu “surrealisme”, recordaré el seu casament a l’ermita de la Mare de Déu dels Àngels... Aquella punta des de la qual s’estén el paisatge de l’Empordà, i cap a l’est, el Mediterrani, on les aigües s’ajunten amb el cel sobre l’horitzó, com si Gala pogués veure les estepes terrenals del seu país. No en va, en l’escala de la vida de Francesc Pujols, els àngels estan a dalt de tot. Aquesta aspiració de l’home per acostar-se a Déu, quan com a humans no som capaços de superar el nostre món limitat i imperfecte, com ho som tots nosaltres. Els àngels, com a màxim concepte surrealista, per sobre de la realitat dels homes, com a missatgers i mitjancers, davant de les mancances i febleses humanes, més enllà de la pregària, i dels desitjos terrenals… Un altre pintor com Marc Chagall ens vol mostrar aquesta dimensió espacial, que està entre la terra i el cel. En èpoques de gran dolor i misèria humana, quan ja les nostres supersticions fallen davant de pedres, plantes, animals o sants, encara recorrem als àngels en les nostres neguits. Encara podem anar a veure les restes del convent dels Àngels a Barcelona, i recordar el seu paper durant el setge del 1714 a la ciutat.  Quan els moments són tant difícils que cerquem pertot arreu senyals per sobre de la nostra realitat, de la difícil existència que nosaltres mateixos hem creat al món.

El Llibre dels Grans Comiats

Continuant amb la tradició d’anar a la font occitana per buscar una gran literatura, cosina germana del català, tenim el goig de poder trobar una nova traducció del Joan Bodon: “Lo Libre dels grands Jorns”. L’edició que tinc disponible és del 1996, d’Edicions de Roergue. A la traducció catalana s’ha titulat “El llibre dels grans finals”, feta pel Club Editor i el bon escriptor i traductor Joan-Lluís Lluís. Les diferents crítiques literàries del llibre, i dels actes de presentació, han seguit una línia de malenconia més aviat circumstancial. Com el dol que manifestem quan coneixem el difunt per segones persones, i que en un acte de solidaritat humana, acompanyem ritualment. Però la persona de Joan Bodon es mereix molt més que tot això. Una personalitat que sorprèn quan la descobrim.

Personalment, hauria posat com a títol “El Llibre dels Grans Comiats”. És un tríptic personal, que com un retaule religiós, mostra més que explica, la mort. En aquest cas, la mort com l’aventura que emprèn un home sabent que li queden pocs dies. Sabent que el temps que li queda serà un regal per gaudir i per fer net amb ell mateix. El primer comiat és la seva llengua, d’oc, i molts crítics no han passat d’aquest tros. El segon és el comiat amb la seva història, amb el rerafons religiós del catarisme protestant, del cura de Foncotut. I el tercer comiat, el metafòric de Marxilhat, amb l’ideal del progrés humà, a la fallida del marxisme tal com el coneixíem, i en l’infern que suposa l’artifici d’una vida eterna, que ens recorda la pel.lícula “Zardoz”. En el fons, el protagonista vol ser persona abans que cosa, i s’estima més una mort digna que una vida artificial. Sembla que la tria de Clermont Ferrant sigui atzarosa, però, no gaire lluny d’aquí, recordarem el viatge de Robert Louis Stevenson per l’Alvèrnia al segle XIX, i el camí que va fer porta avui son nom. Certament, l’escriptor escocès malalt de tuberculosi, es va estimar més trepitjar la terra occitana per comprendre també les seves arrels.

Arrels nostres també, dels catalans que compartim amb l’occità i el provençal, el tron comú de l’arbre de la llengua, crescuda en diferents branques que ombregen i omplen d’aire els nostres pulmons. Benvinguda sigui la traducció de Joan-Lluís Lluís, però si podeu aventureu-vos a tastar la font original, i el bon prefaci de Pèire Canivenc. Per sort, podem recolzar-nos en el nou diccionari Occità Provençal-Català de Joan-Daniel Bezsonoff editat per Llibres de l’Índex just acabat de sortir.

Sigui com sigui, afrontar la mort no és gens fàcil, cal tenir molta fe, i molta esperança en la resurrecció. Sabem que ens morim, i que per sort, altres persones naixeran. Aquest és el testimoni que ens vol transmetre el llibre de Joan Bodon. Perquè tal com diu la profecia: “Als set-cents anys lo llorer reverdirà”.