Els Àngels Sobrerealistes

Aquesta setmana passada s’ha celebrat a Perpinyà l’aniversari dels 50 anys de la proclamació de l’estació de tren de Perpinyà com a centre del món, per part de Dalí…i Gala….La celebració ha estat més aviat discreta, comparada amb el gran esdeveniment de la primera vegada. Suposem que hi hauria més gent al centre comercial batejat amb el nom de Centre del Món, que està situat just al costat, i a tocar de les andanes del TGV i de l’estació d’autobusos. En tot cas, sempre celebrarem aquestos actes de bogeria, entre l’excentricitat i la ridiculesa. De fet, es tractava de que Dalí i Gala fossin la parella estrella de l’espectacle. Els artistes com a centre del xou, de l’esdeveniment. L’obra d’art deixava de ser un subjecte per ella mateixa, i esdevenia objecte en mans del seu creador. Els corrents artístics moderns del segle XX retornaven l’art a les mans del personatge que recreava la seva realitat. Una realitat que l’home superava, i d’aquell corrent esdevenia el “surrealisme”, el sobrerealisme, la capacitat d’anar més enllà de la realitat sensible per donar ales a les capacitats immaterials de l’home. L’alemany Joseph  Beauys, en un altre sentit, exposava que tot és susceptible d’esdevenir art, qualsevol creació conté aquest component, per damunt de la nostra ment. Un altre gran teòric de l’art com Antoni Tàpies té una de les seves obres exposada al castell de Moiland.

Tornant a Dalí i Gala, i sobre el seu “surrealisme”, recordaré el seu casament a l’ermita de la Mare de Déu dels Àngels... Aquella punta des de la qual s’estén el paisatge de l’Empordà, i cap a l’est, el Mediterrani, on les aigües s’ajunten amb el cel sobre l’horitzó, com si Gala pogués veure les estepes terrenals del seu país. No en va, en l’escala de la vida de Francesc Pujols, els àngels estan a dalt de tot. Aquesta aspiració de l’home per acostar-se a Déu, quan com a humans no som capaços de superar el nostre món limitat i imperfecte, com ho som tots nosaltres. Els àngels, com a màxim concepte surrealista, per sobre de la realitat dels homes, com a missatgers i mitjancers, davant de les mancances i febleses humanes, més enllà de la pregària, i dels desitjos terrenals… Un altre pintor com Marc Chagall ens vol mostrar aquesta dimensió espacial, que està entre la terra i el cel. En èpoques de gran dolor i misèria humana, quan ja les nostres supersticions fallen davant de pedres, plantes, animals o sants, encara recorrem als àngels en les nostres neguits. Encara podem anar a veure les restes del convent dels Àngels a Barcelona, i recordar el seu paper durant el setge del 1714 a la ciutat.  Quan els moments són tant difícils que cerquem pertot arreu senyals per sobre de la nostra realitat, de la difícil existència que nosaltres mateixos hem creat al món.