MOIXERNONS I MOIXERNERES AMAGADES

Adés hem pogut trobar el llibre de Pep Coll "El Secret de la Moixernera" editada per Empúries, en la seva tercera edició de 1989. Forma part de la col.lecció L'Odissea de Narrativa per a Joves. Va ser un llibre que va encetar amb èxit la carrera literària de l'escriptor pallarès. Després d'uns quants anys podem agafar una bona perspectiva amb un dels seus últims llibres "L'Any que va caure la Roca" de l'editorial Proa, del 2020. Us recomano aquesta entrevista del 9Nou on podreu adonar-vos dels canvis que ha patit la gent i el lloc on viuen. 

"El Secret de la Moixernera" forma part d'aquells llibres adreçats més aviat a un públic adolescent, més que infantil, en els quals el protagonista encara és conscient de la seva infància i de com va enfilant el camí de la joventut per esdevenir adult. Un procés de maduració lligat al descobriment de la vida, dels seus misteris, i els seus secrets, tant els íntims com els que s'amaguen enmig del món. Si ens enrecordem de Robert L. Stevenson i "L'Illa del Tresor", també hauríem de tenir en compte altres referents com "Memórias dun Neno Labrego" de Neira Vilas. El creixement personal que va lligat al coneixement de la vida i de la natura. Dos eixos que s'entrellacen en una aventura que, si no fos literària, bé podria sortir als programes "Crims" del Carles Porta.

Us aconsello que compareu l'entrevista del 9Nou amb aquesta altra al diari Segre. Veurem els canvis dels paisatges i de la gent, de principis de segle XX a segle XXI. Així ens adonem de la repercussió que els grans esdeveniments han tingut en la vida d'aquestos pobles. Enguany ens trobem a les portes d'un altre gran projecte per al Pirineu català, el dels Jocs Olímpics d'Hivern per al 2030.  Com s'acostuma a fer en l'actual societat moderna: una proposta feta des dels despatxos que compta al darrera amb el suport d'interessos privats i públics, més aviat aliens, i amb la col.laboració d'una part de la població local. És el conte de sempre, farem una gran fortuna i es portarà el progrés a la colònia. 

Des de la desaparició dels comtats pirinencs, tota la riquesa que hi havia ha estat exportada. Sí, el Pirineu era un territori molt ric i poblat, ple de recursos que permetien un desenvolupament autòcton, i que afavorien el creixement. Aquestos excedents van permetre entre els segles X i XV l'expansió de Catalunya, més enllà de la Gàl.lia Narbonesa i del Llobregat, per dominar i redreçar des d'aquí tota la Hispània. Què més podem dir? El protagonista de la novel.la haurà de cercar el tresor de la moixernera, i sobretot, haurà de triar a quin dels dos mossèns ha d'escoltar. Perquè malgrat que tots dos portin el mateix uniforme, un ens portarà a l'infern i l'altre al cel. Potser el seu secret s'amaga enmig dels versos del Dant a la Divina Comèdia?

TEMPS DE DODECAEDRE

Adés hem pogut llegir al grup de FB sobre Ibers, Grecs i Romans a Catalunya un comentari al voltant del dodecaedre romà. Fa temps ja vaig tenir esment d'aquesta peça que s'ha trobat en excavacions arqueològiques d'època. Certament, costa trobar una explicació a la utilitat d'aquesta petita eina. A l'article es proposava la teoria que aquesta peça serviria per encaixar els cap dels pals que sostenien les tendes dels soldats. Una cosa possible, però sabent que els forats del dodecaedre són tots desiguals no tindria gaire sentit pràctic. Descartar una proposta és una manera d'acostar-nos a la veritat, no hem de menystenir els errors. Ens fan veure aspectes que no havíem tingut en compte, replantejant l'afer.

Cal centrar-se en l'aparell. Sabem que és una peça petita, amb dotze cares, les quals presenten forats amb diàmetres diferents un dels altres. Cada forat presenta una vora amb un o més cercles concèntrics gravats. I cada cara, presenta una petita bola a cada punta del pentàgon que serveix de suport. També cal tenir en compte la localització d'aquestos aparells en campaments romans, més aviat situats cap als límits nords de l'Imperi. És a dir, en latituds més altes, on la presència de la llum solar escasseja durant els temps hivernals. Aquesta circumstància ja ha estat assenyalada, així com la presència de restes de cera dintre del dodecaedre. Quina utilitat podia tenir per a les legions romanes? Podria ser una eina per xifrar els missatges? La clau que calia aplicar a un document per treure'n l'entrellat? Segurament tenien altres sistemes més eficients per garantir la seguretat d'una informació. 

Tornem a l'aparell, per una banda tenim dotze forats, i a més, cinc puntes de base. Si multipliquem aquestos obtenim 60. Això ens suggereix un aparell per mesurar el temps. I com prendríem la mesura? Si fes prou sol en els llocs que es van trobar, podrien haver posat uns bastons, o palets, que amb l'ombra fessin de rellotge. Però com que no és el cas, cal fer-ho a l'inrevés. Caldria posar el sol dintre del dodecaedre, i el mitjà per fer-ho seria amb espelmes. Cercant per internet trobem el rellotge d'espelma, no és ben bé lo que busquem, però ens explica una manera de comptar diferent de la clepsidra o del rellotge de sorra. A més, aquestos darrers aparells són més fràgils de transportar i d'ajustar, i no permeten portar el comptatge més enllà d'anar girant o tombant. En canvi, el dodecaedre és més robust, i ens permet un període de recompte més llarg. Com que cada forat té una mida diferent, voldria dir que cada espelma tindria un gruix diferent, i potser un temps de fosa més llarg o més curt segons llur gruix. 

En fi, deixo aquesta proposta a la vostra consideració. Més enllà d'aquest dodecaedre, us recomano aquestos enllaços sobre articles que parlen del calendari, les hores o el temps en l'època romana. Alguns molt didàctics i amens. D'això que expliquen, dedueixo que la meva proposta tampoc l'encerta massa. La meva conclusió és que es tracta d'una eina per calcular. Tal com surt el recompte amb les falanges d'una mà, i la base amb els dits de l'altre, és a dir, 12 per 5, que coincideix amb el dodecaedre i els punts del pentàgon. A més diria que els forats serien coincidents amb els dits, on es posarien com si fos un didal, però cada dit comptaria per una desena, una centena, etc... segurament. Per si de cas, continuarem fent els torns de guàrdia dels legionaris del campament, i els relleus quan toquin, no fos cas que el dodecaedre ens fes portar el compte malament. 

LAMBARD MÉS QUE LLOMBARD

Fa uns quants mesos es va publicar un estudi de Joan Duran-Porta molt interessant sobre els contractes que es van fer per edificar la catedral de la Seu d'Urgell. La part eclesial ja era prou interessant, però el personatge més destacat era Raimon Lambard. Així mateix, la transcripció exacta de la cal·ligrafia era aquesta. Com és que la paraula no era "lombard", és a dir, fins ara s'entenia que aquesta persona era originària del territori de la Llombardia, al nord de la Península Itàlica? És més, aquest estudi també ens revelava l'origen d'aquest personatge, la població de Coll de Nargó, propera a la Seu. Formava part d'una mateixa nissaga familiar, els "lambard". Aquest gir de 180 graus, d'est a oest, en el tòpic d'aquest art ens planteja una descoberta impressionant. 

Si el text parla dels contractes entre l'església i el constructor, aquest per força havia de ser mestre d'obres, arquitecte, és a dir, dirigiria l'equip de paletes i manobres que aixecaven la Seu, pedra a pedra. Per tant, havia de tenir experiència i coneixements provats per executar la seva feina. Però no s'anomena gaire mestre d'obra o arquitecte, magister vindria del llatí, arquitecte del grec. Només ens queda la paraula "lambard". Aleshores, quin idioma ens quedaria per comparar? Del celta o de l'àrab no ho pensem pas. Quin idioma ens queda? El got, llengua germànica. Pensem que el nom de Raimon, got ell mateix ja ens obre la clau. Podem veure que "lambard" es pot descomposar en "lam-bard". Tindríem dues opcions per al primer lexema. La primera seria "land" que vol dir terra o sòl. I la segona també del germànic seria "schlamm" que vol dir fang. I "bard" ens vindria de "wart" que vol dir guàrdia, o vigilant. En tot dues aproximacions, l'origen germànic es fa patent. Fins i tot, podem reblar el clau quan les majoria de cases d'aleshores es feien amb fusta i tàpia, en alemany "lehmwand"... més endavant es fan de pedra, com la resta d'esglésies del romànic. 

És a dir, l'origen de l'art romànic a casa nostra no prové només de fora, no és "llombard". Dintre dels corrents generals de l'art de l'Imperi Romà, el romànic català presenta una arrel pròpia que es desmarca d'aquestos. Ens adonem que Raimon Lambard és més que un nom i un cognom, és un professional competent, membre d'una família originària de Nargó... Una altra conseqüència d'aquest fet és que això és una prova més per a demostrar la teoria d'Alexandre Deulofeu sobre les civilitzacions, i el fet que consideri Catalunya com a mare de la cultura occidental europea. Com veiem, les aportacions dels nous investigadors ens obren les portes a reconsiderar el marc mental, i a recuperar la nostra història.

https://raco.cat/index.php/Locus/article/view/70403

TOSQUELLES EN VA FER MERAVELLES

Aquest estiu hem gaudit amb la lectura del llibre sobre TOSQUELLES, Curar les Institucions, de Joana Masó, editat aquest 2021 per Arcàdia. Una excel.lent antologia del pensament, l'obra i la biografia del psiquiatre Francesc Tosquelles. L'escriptora ens ofereix un gran un reportatge, seguint la tècnica del mosaic. Podem acostar-nos a cada peça, i allunyar-nos per veure el conjunt. Com si fóssim arqueòlegs que excavéssim al terra i trobéssim un tresor. En Tosquelles ha estat recuperat per a la medicina, la cultura, i la societat. Parlaria d'un català universal en aquest camp, semblant a l'Emili Mira.

Aquest any s'han anat publicant diferents articles als nostres diaris sobre aquest homenot, els quals trobareu enllaçats més avall a la pàgina de l'editorial. D'aquesta manera s'ha anat trencant el silenci interessat que l'envoltava, i de qui se n'havia perdut la pista. Digne hereu de la tradició catalana, que com deia Pujols, sent conservadora era revolucionària, en Francesc Tosquelles n'ha fet meravelles. La seva teràpia ha estat centrada en el malalt, i en la seva relació amb la societat. Més enllà de teories, ha estat força pràctica. El llibre permet seguir la seva trajectòria personal i professional, i com ha estat tot entrelligat, com els fils d'una corda. Conscient dels seus límits, sempre ha tingut en compte les relacions amb altres doctors i la formació d'equips per poder oferir una perspectiva general. En aquestos equips podíem trobar professionals reconeguts, però també d'altres com infermeres, monges o persones amb habilitats per poder atendre els malalts, i si fes falta, donar-los la formació complementària per poder desenvolupar aquestes capacitats. Sempre va voler cercar complicitats a tots els nivells.

Cal llegir amb atenció el llibre, ple d'idees i plantejaments interessants, que fins i tot avui dia topen amb apriorismes i desenfocaments manipulats. A nivell temporal, destacaria la connexió amb la tradició psiquiàtrica catalana amagada durant el franquisme. Com tota societat europea que evoluciona des del segle XIX per tractar la bogeria a nivell "racional", podem observar el paper de les institucions com Sant Boi de Llobregat o Reus, i com des d'aquestes va progressant el tractament dels malalts. Aleshores ens adonem que aquest progrés no es va interrompre durant la guerra, sinó a partir de la dictadura. Els professionals més destacats van haver de patir l'exili. 

Per altra banda, En Tosquelles va aprofitar-se de l'exili dels doctors d'Austria que van anar a parar a Catalunya per la persecució nazi. El Cercle de Viena es trobava al nostre país, i va aprofitar les circumstàncies per aprendre i acostar-se als corrents psiquiàtrics més moderns. Així va aprendre també el valor de la traducció d'un idioma a un altre, com l'alemany, com un pont que permet endreçar el pensaments. D'aquesta manera, enraonant es podia fer teràpia també en totes dues direccions. Un altre pont molt interessant és el que basteix sobre els textos d'Arnau de Vilanova. La traducció o translació dels conceptes mèdics sobre la bogeria d'aquells segles medievals és magnífic. No només reivindica una tradició mèdica pròpia, sinó que ofereix una perspectiva molt més gran de la psicologia i la psiquiatria. 

Un altre aspecte central, que per evident, s'ha vist moltes vegades menysvalorat, és el de caminar. La importància de la connexió entre el peu i la terra. Si des de Sant Alban van aconseguir fer excursions, era per fer camí i avançar. Comparem aquesta Occitània amb "La Grava sul Camin" de Joan Bodon. Allò de tocar de peus a terra, ens permet viure en aquest món, fer-nos sentir les nostres limitacions per poder evitar les quimeres. Per això considera la bogeria com part constitutiva de la persona, però també de la societat enmig de la qual vivim. En resum, us recomano la presentació del llibre que es va fer al Centre de Lectura de Reus, i que us acosteu a un gran doctor. Un doctor que volia curar la gent, però també les institucions. Unes institucions enteses com a organitzacions socials abocades a una finalitat real. Calia evitar que esdevinguessin uns ens encarcarats com els estats. Avui dia, el missatge de curar les institucions esdevé una prioritat urgent per a les nostres societats modernes.