Bagà, a les Ribes del Bastareny

Vam aprofitar el pont de Tots Sants, i el dijous vam sortir cap a Bagà. Una mica més tard del compte perquè la nit abans vam celebrar una castanyada amb els amics i vam ballar amb el grup de música Riu de Sant Boi de Llobregat.  Amb un bon regust, vam agafar l'autobús entre Manresa i Bagà, que surt cap al tard. Al dematí no tenen un bon horari, i en això, donem plenament suport a les reivindicacions de millora del transport públic al Pirineu. Doncs allà s'hi troba l'Alt Berguedà, on l'alta muntanya agombola arbres i rius a les seves valls.

Bagà també s'arrecera a la vall, en un petit turó a la vora del riu Bastareny. Aquest és un afluent del Llobregat, i des de Sant Boi no vam fer altre cosa que pujar aigües amunt. A veure si el projecte de recuperar els camins de la conca del riu Llobregat per anar a peu i en bicicleta que impulsa la Diputació de Barcelona arriben a bona fi. Jo estic segur que seria un projecte tant exitós com el de la Via Verda del Carrilet d'Olot. No debades, encara es troben els senders del carrilets que baixaven des de la Pobla de Lillet i Bagà fins a Guardiola de Bergadà, i continuaven fins a Berga i Manresa. Avui dia, la carretera per als cotxes ho aplega tot, i les caravanes hi són habituals, doncs no hi ha cap via alternativa.

Per sort, encara trobem camins i racons per passejar i respirar, com l'arranjament de la Via Nicolau. Prou apta per anar fins a Guardiola, o riu amunt fins a Sant Joan de l'Avellanet, tant a peu com en bicicleta. Si voleu fer cicloturisme, la carretera que surt de Bagà en direcció a les fonts del Bastareny és fantàstica!. Podeu arribar-vos fins a La Salle Natura, una casa de colònies ben equipada i posada en l'antiga masia coneguda com Cal Cerdanyola. En aquestos dies de tardor, els arbres verds s'esquitxen dels colors daurats d'aurons o arços, i roures, mentre la remor del riu s'escolta alegre per les pluges que han portat el mes d'octubre.

Per l'altra banda de Bagà, us podeu enfilar cap al santuari del Paller, també amb hostal i refugi, on podeu escalfar-vos amb el sol que s'escola com per entre la finestra que forma aquesta petita vall. El santuari conserva un bonic altar barroc ben restaurat, amb una Mare de Déu molt maca, acompanyada en un lateral per Santa Teresa de Jesús.  Un cop tornats a Bagà, podeu fer l'acabat d'estrenar camí de la serra, que us donarà la possibilitat de veure la vall de dalt a baix.

I al final, però no us la perdeu, Bagà mateix us conduirà pels seus carrers antics, la magnífica plaça porxada, esguardar la font de l'isard, i passar per l'esglèsia de Sant Esteve. Davallar cap al pont medieval, que creua el Bastareny, i arribar-vos al seu cuidat parc de la vila. Potser trobareu que Bagà no és gaire gran, però sí que condensa moltes coses: és una cruïlla en l'espai de les valls pirinenques, i en la història de la nostra gent. Bé val qui a Bagà hi va.

Plantant la nostra Bandera

Tothom té una bandera, potser no és oficial, potser no és política, potser no és pas real. I per això, de tant en tant convé ensenyar-la, convé mostrar-la per saber qui som. Algunes vegades per fer el mal, i altres per fer el bé. Si és per defensar-se, qui pot discutir son dret sinó per la força, i aquesta força opressora esdevé il.legítima. És quan et demanen que ensenyis un DNI, que no és el teu, i que si no el portes a sobre, et poden dur a presó, posar-te una multa. I és la seva llei, però no el nostre dret.

Si un vaixell de guerra fa els controls rutinaris a unes naus catalanes, aquestes només haurien de respondre davant de les naus que portessin la bandera amb tres franges blaves sobre fons blanc. Aquesta és la bandera de la marina catalana. Curiosament s'assembla molt a la del club de fútbol que té el camp a Cornellà!

Si som persones, tenim dret a fer voleiar les banderes al vent, com si fossin estels. A plantar-les, o a cremar-les nosaltres mateixos, si creiem que cal fer-ho, doncs respectem i estimem sense sacralitzar. Qui sacralitza una cosa viva, se la fa seva, però d'allò que està mort i és de pedra, només es tracta d'un monument, d'un record. D'una tomba funerària a la qual alguns voldrien amb mala ànima que ens hi esvaïssim els catalans, esdevenint uns fantasmes. O una cosa arqueològica, digna això sí, de figurar en un museu, millor si és francès. Per sort, encara estem vius, i com diu la lletra de la cançó de Maria Roanet, "sota el gel, l'aigua camina".

Encara podem escoltar el "Cant de la Senyera", emocionar-nos, i si cal, posar-li una estrella. O bé adaptar la lletra d'altres himnes com el de Puerto Rico: "Que bonita bandera..." passant-la a "Com és de bonica la nostra senyera... ".

 Estirant el fil musical, encara podem escoltar en Pau Casals en l'Himne de les Nacions Unides. Si la nostra pàtria és el món, els catalans tenim una casa anomenada Can Catalunya. Gran o petita, és la nostra.

Contemplant l'Estel de Joan Fuster

Els pensaments i raonaments del Joan Fuster s'aixequen des de terra valenciana per enlairar-se i prendre perspectives generals del món català. Amb diferents punts de vista, agermanats amb la tasca de Mossèn Antoni Alcover, de ses Illes, dels quals celebrem els seus aniversaris amb complaença i agraïment. I en contrast amb un altre intel.lectual contemporani, com fou Manuel de Pedrolo. En Pedrolo va ser intel.lectual de posició presa, ferma, i combativa i d'acord amb aquest tarannà bastí la seva obra i la seva vida. Per contra, en Joan Fuster bastí sobre l'enraonar i sobre el dubte vital tota la seva obra.

Ni tant sols l'anomenar Països Catalans fou un principi categòric, ni un mot inqüestionable. Va ser un nom de proposta, de comparació i de mirall reflex dels Països Castellans, que és la consigna amagada de l'imperi espanyol, des d'una perspectiva territorial. Com a bon savi, calia posar nom a les coses, i si hi havia una qüestió de noms, era perquè la pregunta ja contenia la resposta. Joan Fuster sabia que el País Valencià era la frontissa i la frontera entre Castella i Catalunya. Un lloc que té un Regne de València, amb Furs, i  que a més, té gent de nacionalitat i Dret Civil català. Un mosaic acolorit amb diferents formes de veure el món.

Celebrem amb orgull l'aniversari d'en Joan Fuster, dels seus escrits que ens feien pensar, i de les seves troballes, que com espurnes saltant del mall il.luminen el nostre pensament. Com el so de la campana que travessa la boira per fer-nos adonar de quina és la nostra posició, o com aquell llum dels estels que serveix de full de ruta per als mariners. D'aquestes i altres maneres, les naus catalanes fan el seu camí per evitar embarrancar en els esculls i roques que ens han posat en el nostre cap. Celebrem que també nosaltres som valencians.

L'Art de Volar per la Vida

Existeix l'art de trobar, això és lo que podem certificar quan anem als punts d'intercanvi de llibres. Tant a casals, centres o associacions, de per tot arreu dels països trobarem taules de "bookcrossing", que de fet són uns encants per als interessats. És cert que el paper pot passar una crisi greu, que s'hagi metamorfosat en xips, però les idees i allò que transmeten és el punt més important.

Enmig d'allò que és la palla trobarem l'agulla daurada, com el llibre "L'Art de Volar" d'Antonio Altarriba i el dibuixant Kim. Sí, doncs és una història contada en el format de còmic, i en català. No és una història qualsevol, sinó la biografia d'Antonio Altarriba Lope, aragonès, un retaule que exposa diferents etapes vitals al llarg del segle XX. Com deia Guillem d'Efak, li va tocar a ell ser l'Antonio que neix per a viure i sobreviure la Guerra Civil espanyola i la Segona Guerra Mundial. Per suportar la Dictadura, i fins i tot, la Transició. Va mereixer el Premi Nacional de Còmic de Catalunya d'enguany, 2012, i jo dic, que amb tots els honors.

És un magnífic treball fet entre el seu fill i el dibuixant Kim que reten l'homenatge a unes generacions lluitadores, per bé i per mal. Aquelles que ara se'n van, com el nostre Heribert Barrera, o els seus Fraga i Carrillo. Tant sols el cel els podrà jutjar del cert. Amb aquest relat es dóna testimoni molt ben explicat i entenedor. Formalment clàssic, en un esquema cinematogràfic que arrenca amb el suicidi del protagonista, i recomença des de petit, les peripècies de cada edat. També destacaria l'ús del blanc i negre, amb uns diàlegs planers i expressius, molt naturals, que entrelliguen tota l'acció i el pensament. Que entrelliguen l'amargor amb el sucre, el plor amb el riure, que amaren les passes per aquest món.

Un món posat al servei de la idea, de l'actitud de lluita i superació de les adversitats, sabent que només podem volar si fem prou força per superar la resistència del vent, i que aleshores ens enlairarem. Potser el nostre cos caurà per la gravetat, però l'esperit sempre podrà anar més alt. Com ens passa a cada persona, i a la generació que li toca viure. Mentre l'home sigui home, cadascú posarà el seu gra i gravarà a la platja les petjades que esborren les onades del mar.