Vam començar a la presa del Cairat, i des d'aquí seguíem la canal que portava aigua fins a la Colònia. Érem força gent que vam compartir els cotxes per arribar a les parades més significatives. Una d'elles era l'ermita de Santa Margarida del Cairat, que ens oferia un dels paisatges més espectaculars del país. Abaix el riu Llobregat, que baixava majestuós gràcies a l'hivern plujós que hem tingut enguany. A davant nostre el Tossal Rodó, oferint una perspectiva grega com la del Partenó, als seus peus Can Tobella, amb les ruïnes del Balneari de la Puda. Més a la dreta, el castell de Sant Salvador, i les Espases fent muralla als seus vessants. El panorama ens mostrava l'imponent congost.
Vam resseguir els trossos visitables del canal, tant ben obrat de totxana com la presa del segle XIX. O els pilars de l'aqüeducte, que manté el nivell adient fins a la torre de caiguda. Arribava l'aigua amb tanta força que van haver de rectificar el canal. A la Colònia Sedó vam decidir completar la visita seguint el nostre guia, el Josep Mª Cobos, membre de l'Associació per a la Defensa del Patrimoni de la Colònia Sedó, que ens ensenyava el catàleg de fotos de la Colònia. Per entremig dels edificis més destacats, vam arribar fins al Museu que és la cirereta del pastís. Molt ben explicat, i amb maquinària digna dels titans que van aixecar les fàbriques catalanes. Encara que la Colònia ja no té la bellesa ni l'esplendor d'altres èpoques, conserva aquell encant que pot fer-la reviscolar en qualsevol moment si les administracions, o algun inversor creu en les seves possibilitats.
Alguns bescantaran l'herència del passat, altres es faran l'orni. Però si Esparreguera o Olesa són alguna cosa, és perquè van nèixer del Congost. Fa segles aquestos pobles no existien al lloc que avui coneixem. Porten el nom original del castell d'Esparreguera, on Corominas insinua l'origen germànic, per "espeut", de llança. Són les espases o llances de pedra que contemplem davant nostre. En alemany trobem "Speer" o en anglès "spear" per llança.
O més aviat, afavorim el d'esparra, que vol dir portella d'un clos o cleda. Aleshores anirem al verb germànic "sperren" que vol dir lligar, tancar o barrar el pas. I ens trobem amb el nostre congost. Al darrera l'astut o prudent "karg". Una combinació que ens donaria el nom modern d'Esperreguera. Si ens atansem a l'alou de Can Tobella, trobarem la paraula alemanya "Tobel" que vol dir precisament "vall estreta". Des d'aquestos llocs la gent es va desplaçar cap a les poblacions actuals.
Ja veieu com el paisatge parla amb la gent, i aquesta el bateja amb els mots adients. Topònims que s'han conservat durant més d'un mil·lenni. Una herència que ens cal transmetre a les noves generacions perquè sàpiguen d'on venen, i cap a on poden anar. Llur futur s'ompliria de significats. Recordem aquells que van obrir pas per connectar una riba del Llobregat amb l'altra. Ho van fer a peu i a cavall. Avui dia tenim el deure de refer aquesta xarxa de camins per a les persones, perquè les carreteres actuals i el seu trànsit ens priven de copsar les meravelles de la nostra comarca.
