Ronjat va néixer a Viena del Delfinat, al país Franco-Provençal. Pertanyia a una nissaga de l'àmbit polític i del dret, prou ben situada. Però la seva vida va ser força polièdrica, com correspon a un home de frontera. Jo la resumiria en un tríptic: com a felibre, com a romanista i com a lingüista. S'entrellacen en un home de caràcter ferm, fidel i treballador. Per mi, son tòtem seria el de ruc coneixent, a cavall de la seva bicicleta. Per sobre de tot, amant de la llibertat. Fent la seva tasca des de la tangent dels polítics o els catedràtics. Un autodidacte que va estimar allò que feia, i que rebutjava qualsevol tirania.
Com a Félibre, Jùli Rounjat, va admirar l'obra i la tasca de Frederic Mistral. L'objectiu era prestigiar la llengua provençal, i per extensió tota l'occitana. La renovació literària i cultural mitjançant la transcripció fonètica amb la grafia francesa va ser el seu eix central. Durant vint anys va treballar amb afany i dedicació. Però la decisió dels felibres de mantenir-se allunyats de la política va significar l'allunyament de Ronjat i son amic Devoluy del moviment. Aquesta mateixa qüestió ja s'havia plantejat entre Mistral i Jaurès. Malgrat tot, sempre van ser fidels al mestre i als seus objectius.
Com a romanista, Jules Ronjat, també era contundent i prou directe en les seves crítiques apassionades. Va tractar a tots els romanistes de la seva època. Fossin occitans, provençals, francesos, alemanys, suïssos... va fer la seva recerca teixint una xarxa de coneixences. Algunes de gran valor i ajuda, d'altres que li van barrar el pas a les publicacions oficials. El seu posicionament polític contra la ideologia jacobina dels estats-nació va motivar que alguns dels seus textos no fossin editats. Era prou conscient del paper dels historiadors al servei del poder: "uno istòri adoubado à bèl esprèssi per sa vano glòri!". La majoria dels seus articles els trobareu a la Revista de Llengües Romances. En aquesta publicació va exposar conceptes innovadors aleshores, com la intercomprensió dels dialectes, o la delimitació de fronteres entre llengües en contacte.
Com a lingüista, Juli Ronjat, va estar al cas de tot allò que afectava al seu estudi, tant a nivell diacrònic com sincrònic. A nivell sincrònic va treballar l'aprenentatge bilingüe pel que fa als infants, gràcies al seu fill Louis. Els seus pares van seguir el principi d'una persona, una llengua. Des de petit va aprendre francès, occità i alemany, perquè sa mare, Ilse Loebell, era alemanya. Quan va esclatar la Primera Guerra Mundial, els Ronjat van haver de marxar cap a Suïssa. Allà ensenyava a la universitat de Ginebra fent seminaris i recerca. A nivell diacrònic, la seva gran obra publicada pòstumament va ser la Gramàtica Històrica dels Parlars Provençals Moderns. Encara no superada. Era prou conscient de la divisa "Se tèn sa lenga, tèn la clau!".
Un altre exemple de la seva dedicació era el seguiment dels fets que s'esdevenien al món, incloent Catalunya i el català. L'impacte del discurs d'Angel Guimerà a l'Ateneu Barcelonès va ser molt important per a ell. A més d'estar subscrit a la Veu de Catalunya, va contactar amb Ramon Picó de la Unió Catalanista i l'Acadèmia de la Llengua Catalana. Era un defensor del federalisme, pacifista i protestant, hugonot com a malnom pels franchimands. Així doncs, no en volia saber res de París!.
En resum, us recomano aquest llibre ben treballat. Amb una bona biografia, la correspondència epistolar entre els diferents protagonistes, un bon recull de textos escampats, i un complet índex onomàstic. Així podem redescobrir el gran lingüista Juli Ronjat, el qual va posar uns fonaments ferms en el camp de la lingüística europea, especialment de la llengua provençal, i per extensió de tota l'Occitània.
