PALLARÈS INTERNACIONAL

Aquest món d'avui dia, que sembla tant globalitzat, està ple de gent que no valora prou la seva llengua. Molts ho fan per comoditat, i s'embarquen en grans vaixells que aporten una falsa seguretat, precisament perquè els grans espais lingüístics només aporten l'anonimat per a la majoria, i destaquen poques estrelles en l'espectacle de llurs vanitats. La realitat és que la globalització farà que es valori més la personalitat de cada poble. Allò tant pregonat de la diversitat només té sentit respecte al conjunt. És com les plantes, cadascuna aporta uns valors determinats, els quals són compartits enmig del seu ecosistema, i alhora del conjunt de la natura. Amb els dialectes, passa igual respecte als estàndards. Aquestos ofereixen un panorama general de la llengua, però si realment volem conèixer lo que sabem, cal que ens apropem a la llengua genuïna. És a dir, Pompeu Fabra pel seu compte és una ànima en pena, sense les aportacions de Mossèn Alcover, i viceversa. Un cos necessita la carn i els ossos per poder ser en aquest món. Per això, us voldria posar un exemple. 

Us volia comentar que existeix un lligam entre la paraula furra o furro, que vol dir esquerp, i una paraula en anglès que es diu "furrow". Aquí, en la web del diccionari Parlapallarès posen prank com a equivalent de furro. Però resulta que "furrow" vol dir solc en una superfície, que potser el terra, o el front. Si mireu al diccionari anglès explica que es refereix a la gent sorruda, és a dir, que porta solcs al front, la qual cosa passa quan hom està molt encaparrat.  Per una altra branca, més aviat de persona esquerpa i salvatge, trobem una bonica derivació de "fur" que és el pel de l'animal, o pell que es treu per fer abrics. Això ha donat nom a un corrent dels dibuixos d'animació en japonès, l'anime, on els personatges tenen característiques d'animals. És el Furry fandom, i que es coneix precisament amb aquest adjectiu. Com veureu a l'entrada, està prou ben explicat aquest tema. Ja ho veieu, anem del Pallars cap Anglaterra, i d'aquí aterrem al Japó en el viatge apassionant d'aquesta paraula. Com podeu veure, no tot és parlar d'animisme o de tòtems, sobretot és que nosaltres ja sabem que on hi ha pèl, hi la glòria del cel.

ETIMOLOGIES CÈLTIQUES DELS POBLES ANOMENATS IBERS A CATALUNYA - II

Com dèiem en l'anterior article, els pobles anomenats ibers que van viure al territori de l'actual Catalunya tenen uns noms determinats que poden presentar una significació lligada a les llengües cèltiques, continentals, per a les quals el bretó és el més acostat. Hem fet una proposta etimològica per a cadascun dels pobles, la qual va lligada força a les característiques geogràfiques i la seva distribució en el territori.

Vaig deixar per més endavant, algunes altres tesis. Per als Ceretans trobaria la composició de les paraules Ke-rev, la qual parla de "ker", com a poble, o estimat, en bretó, i de "-rev", que vol dir neu o gel. Això ens casa amb el seu paisatge, i ens fa veure com va lligat als Airenosis, que també presenten "-rev". Hem de tenir esment que a l'antiguitat,  en aquells segles el clima era més humit i temperat, malgrat la presència de cicles de sequedat. Si parlem de sequedat, hem d'anar a veure els Cessetans. A l'anterior article parlem de Cossetania, i de l'opció de seguir "kuz" que en bretó vol dir occident, que ens posaria els cossetans a la banda ilergeta, gens estrany perquè ja es troben al mig, a la seva frontera, i coincideixen prou amb la distribució lingüística del català oriental i de l'occidental. Tanmateix, m'inclino per una proposta derivada de Kesse, que ens dóna "Ke" altre cop, és a dir, poble o gent, i el sufix "-sse", que es referiria a la paraula "sec", tal com es diu en català d'un lloc de secà, eixut i amb poca aigua. Bé, em deixo els Castelani, que pot derivar de "gwazh" que vol dir rierol, i lligat amb això "gwazhied", que són les venes. Recordeu que les venes de la terra són els rius, tal com es deia en català antic. Però ja no he trobat res més adient. 

Voldria acabar recordant que en bretó se'ns presenten algunes paraules significatives referents als celtes o gals. Ja hem vist la importància de "Ker" per parlar de poble, i d'estimació. Així, entenem que "Ke" o "Ge" parlen de la gent, i com podem trobar aquests mutacions, com kw i gw al principi de paraula. Un altre derivat molt important és el de "Kelch", que vol dir cercle, entendríem també la comunitat o el clan. D'aquí vindria potser el nom que els hi van posar els grecs, és a dir, Keltoi. En fi, caldrà entendre encara la sinonímia entre celtes i gals, tenint en compte qui és el subjecte o l'objecte de la frase segons qui parla, tal com distingim en la gramàtica.

ETIMOLOGIES CÈLTIQUES DELS POBLES ANOMENATS IBERS A CATALUNYA I

Remenant per les toponímies gòtiques de Catalunya, ens adonem que també es troben presents altres topònims que tenen un origen desconegut, anteriors al llatí. En Joan Coromines de vegades fa alguna proposta sobre aquestes toponímies, i les arriba a denominar sorotàptiques. Un exemple clar és el de Pení, Penedès, etc... derivat de Penn, en celta, cap o turó, i present en la llengua i toponímia de Galiça. De fet, ens adonem que són toponímies d'origen celta o gal, presents al territori de l'actual Principat de manera testimonial. A més a més, comprovem que hi ha manlleus entre les llengües celtes i les germàniques, o coincidències en la denominació i el significat. Un exemple seria el nom de Daró, nom de riu, que pot derivar del Dour, celta, com de l'Ader germànic, el darrer vol dir vena, com vam veure en la toponímia de l'Empordà. Un altre seria la paraula Enk, en bretó, celta continental, com en eng, en germànic, que vol dir estret.

La toponímia ens parla dels paisatges, i de la gent que hi vivia, o hi viu. A més a més, els noms ens parlen d'un significat determinat, encara que moltes vegades el desconeixem. Trobar aquest significat és també l'objectiu d'aquestos estudis. Per això mateix, defensant la tesi de la presència celta o gal.la a Catalunya, anirem a fer propostes sobre els noms de les poblacions anomenades iberes en la historiografia actual. Sabem que ja els grecs parlaven dels keltoi, i pels nostres verals, els dividien en dos grans grups: els ilergetes i els indigetes. I dintre de cada grup podem distribuir els diferents pobles que els conformaven. Provarem d'entendre que el nom assignat també té una correspondència amb la seva distribució geogràfica. 

Recordem que els indigetes són els celtes de l'est, i els ilergetes els de l'oest. De l'est, indi, de l'oest, iler. Als pobles indigetes trobem els Laietans, i podem trobar que en bretó "laez" vol dir superior, de dalt, i voldria dir els que estan per sobre del riu Llobregat, que sempre ha fet de frontera. Després ens trobem amb els Ausetans, on trobem "A-us" que vol dir a sobre, a dalt, per sobre del Llobregat, i per sobre dels laietans.  Tenim també els Sòrdons al Rosselló, podria derivar de "Korn", és a dir banya, tal com Cornualla, o la forma que pren entre l'Albera i les Corberes. Més avall dels laietans, trobem la Lacetania, com la Jacetània, podria derivar de "izeloch" que significa inferior, en aquest cas, per sota del Llobregat. Més avall estan els Cossetans, que derivaria de "kuzh" occident, o oest, en bretó. Podem distingir els Lacetans de la branca indigeta, dels Jacetans de la branca ilergeta. Els Jacetans estarien sota els pobles Airenosis, En aquest nom, Ai-ren trobem la paraula "rev" que vol dir neu, gebre, gelat, que ens parlaria de l'Aran i del Pallars. Al costat estan els Andosins, i allà trobaríem la paraula "dor" que vol dir "porta", tant com l'anglès "door", i estem parlant dels ports alts de muntanya. En això parlaríem dels congostos, des d'Organyà, a l'Urgell, o Andorra. I si baixem a sota de tot, trobem els Ilercavons, on la paraula "kav" vol dir celler, també soterrani, al sud de tot. Tenim els Bargusis, si "Bar" vol dir home, tenim l'adjectiu "guez" que vol dir salvatge. Bé, deixarem els Cessetans i els Ceretans per potser més endavant. Cal treballar més aquest tema, però per aquí es por fer camí.

Ens arriba també una proposta sobre una inscripció celtibera trobada en un objecte a Gruissan. Podem observar com surt la paraula "Steniotes", en la qual "ster" en bretó vol dir riu. Parlen potser del riu Ebre, i d'una ciutat a la seva vora. Per això tenim -ge o -ke, que en bretó muten per dir "ker", que vol dir poble. i després tenim rida o rita, que ens recorda la paraula riba.  Ja veieu que sempre intentem trobar on posem el nom i en quin context, o espai geogràfic el situaríem. Encara queda molta feina per fer.