Aquest estiu hem gaudit amb la lectura del llibre sobre TOSQUELLES, Curar les Institucions, de Joana Masó, editat aquest 2021 per Arcàdia. Una excel.lent antologia del pensament, l'obra i la biografia del psiquiatre Francesc Tosquelles. L'escriptora ens ofereix un gran un reportatge, seguint la tècnica del mosaic. Podem acostar-nos a cada peça, i allunyar-nos per veure el conjunt. Com si fóssim arqueòlegs que excavéssim al terra i trobéssim un tresor. En Tosquelles ha estat recuperat per a la medicina, la cultura, i la societat. Parlaria d'un català universal en aquest camp, semblant a l'Emili Mira.
Aquest any s'han anat publicant diferents articles als nostres diaris sobre aquest homenot, els quals trobareu enllaçats més avall a la pàgina de l'editorial. D'aquesta manera s'ha anat trencant el silenci interessat que l'envoltava, i de qui se n'havia perdut la pista. Digne hereu de la tradició catalana, que com deia Pujols, sent conservadora era revolucionària, en Francesc Tosquelles n'ha fet meravelles. La seva teràpia ha estat centrada en el malalt, i en la seva relació amb la societat. Més enllà de teories, ha estat força pràctica. El llibre permet seguir la seva trajectòria personal i professional, i com ha estat tot entrelligat, com els fils d'una corda. Conscient dels seus límits, sempre ha tingut en compte les relacions amb altres doctors i la formació d'equips per poder oferir una perspectiva general. En aquestos equips podíem trobar professionals reconeguts, però també d'altres com infermeres, monges o persones amb habilitats per poder atendre els malalts, i si fes falta, donar-los la formació complementària per poder desenvolupar aquestes capacitats. Sempre va voler cercar complicitats a tots els nivells.
Cal llegir amb atenció el llibre, ple d'idees i plantejaments interessants, que fins i tot avui dia topen amb apriorismes i desenfocaments manipulats. A nivell temporal, destacaria la connexió amb la tradició psiquiàtrica catalana amagada durant el franquisme. Com tota societat europea que evoluciona des del segle XIX per tractar la bogeria a nivell "racional", podem observar el paper de les institucions com Sant Boi de Llobregat o Reus, i com des d'aquestes va progressant el tractament dels malalts. Aleshores ens adonem que aquest progrés no es va interrompre durant la guerra, sinó a partir de la dictadura. Els professionals més destacats van haver de patir l'exili.
Per altra banda, En Tosquelles va aprofitar-se de l'exili dels doctors d'Austria que van anar a parar a Catalunya per la persecució nazi. El Cercle de Viena es trobava al nostre país, i va aprofitar les circumstàncies per aprendre i acostar-se als corrents psiquiàtrics més moderns. Així va aprendre també el valor de la traducció d'un idioma a un altre, com l'alemany, com un pont que permet endreçar el pensaments. D'aquesta manera, enraonant es podia fer teràpia també en totes dues direccions. Un altre pont molt interessant és el que basteix sobre els textos d'Arnau de Vilanova. La traducció o translació dels conceptes mèdics sobre la bogeria d'aquells segles medievals és magnífic. No només reivindica una tradició mèdica pròpia, sinó que ofereix una perspectiva molt més gran de la psicologia i la psiquiatria.
Un altre aspecte central, que per evident, s'ha vist moltes vegades menysvalorat, és el de caminar. La importància de la connexió entre el peu i la terra. Si des de Sant Alban van aconseguir fer excursions, era per fer camí i avançar. Comparem aquesta Occitània amb "La Grava sul Camin" de Joan Bodon. Allò de tocar de peus a terra, ens permet viure en aquest món, fer-nos sentir les nostres limitacions per poder evitar les quimeres. Per això considera la bogeria com part constitutiva de la persona, però també de la societat enmig de la qual vivim. En resum, us recomano la presentació del llibre que es va fer al Centre de Lectura de Reus, i que us acosteu a un gran doctor. Un doctor que volia curar la gent, però també les institucions. Unes institucions enteses com a organitzacions socials abocades a una finalitat real. Calia evitar que esdevinguessin uns ens encarcarats com els estats. Avui dia, el missatge de curar les institucions esdevé una prioritat urgent per a les nostres societats modernes.
