CORRESPONSALS DE BUSH A OBAMA

El llibre d'Anna Garcia i Albert Elfa, titulat "Look at Això", editat per Cossetània l'any 2009, amb el subtítol de "La vida sota l'harmoniosa gespa d'Amèrica" és un bon treball periodístic. Com a corresponsals als Estats Units van cobrir el període entre els mandats presidencials de Bush fins a l'arribada d'Obama. És un bon reportatge que exposa les vivències d'aquells anys, compilant una sèrie d'articles que detallen la societat des d'un punt de vista català. Formalment també està estructurat en dos blocs: un recull l'American Way of Life, i per l'altre, la trajectòria vital i la campanya del president Barack Obama. Si en un bon article periodístic lo més important és el titular, aquí precisament aquest no fa justícia a les bondats del llibre. Fins i tot sembla que no s'ha buscat massa cridar l'atenció. Potser ha estat un bon exercici de prudència i discreció que, de tant en tant, fa molta falta.

Aquest llibre em va fer recordar el de Rafael Tasis: "Amèrica del Nord, Avui" editat per Proa, l'any 1967, dintre de la col.lecció La Mirada, pertanyent a Aymà Editora. Aquest va ser el darrer llibre escrit per Tasis, i ens explica el viatge que va fer des de París cap als Estats Units al juny del 1966, doncs va morir el desembre d'aquell mateix any. Va anar per a la trobada internacional del Pen Club que es va fer a Nova York, i quan va acabar el congrés, se'n va anar uns dies de visita a Mèxic, per retornar a París a primers de juliol. Aquest llibre es va redactar en forma de dietari, conformant un quadern de bitàcola del viatge com si fos escrit per un explorador o un antropòleg, quan de fet Rafael Tasis era periodista de renom. Com veieu, els catalans continuem tenint un ull posat en les coses que passen pel món, a desgrat d'allò que maldiuen, que només ens mirem el melic.

És interessant prendre el pols a l'esdevenir de l'imperi nord-americà, sabent que és un dels poders més grans del món en aquesta època, a principis del segle XXI, malgrat que topi amb altres grans estats. Sembla estrany com la victòria de Reagan que va acabar amb la desaparició de la URSS va encimbellar els USA fins a punt d'abocar-los a una de les crisis més grans del capitalisme. Paradoxalment derrotar el comunisme d'estat va significar la desaparició del capitalisme com l'enteníem. La globalització ha comportat el trencament dels esquemes que van configurar el segle XX. I per això, l'arribada del president Bush i les guerres petroleres signifiquen un dels pasos en fals més grans fets pels americans. L'esperança de redreçar l'economia interior dels Estats Units i el benestar social es va encarnar en el president Obama, en el lema "Yes, We Can!". Però la realitat ha estat que darrera les formes, el fons ha estat molt difícil de canviar. El somni nordamericà s'ha estancat, i les grans multinacionals han guanyat la partida. Es pot acusar Barack Obama de ser el nou Otel.lo shakespirià, mulat com ell, que acaba amb la llum de Desdèmona, però de fet, Otel.lo va ser Ronald Reagan, a qui els americans encara recorden amb devoció encegats pel seu poder absolut.

Tot això es deixa entreveure en el nou president Donald Trump. Les formes ja no són les polides i correctes d'Obama, i en el fons és una lluita oberta contra el poder de les grans companyies globalitzades, que han arraconat la població nordamericana uns esglaons més avall del benestar que gaudien. Els nordamericans volen trencar les regles del joc perquè ara no els afavoreixen, i el lliure comerç els està portant a un cul de sac. Veurem com les guerres comercials actuals aniran a més, i ja veurem com ens en sortirem tots, els guanyadors i els perdedors. És un temps de crisi, preparant el terreny per a les coses noves que vindran. I els catalans hem de continuar cuidant-nos, tant mirant endins com enfora nostre.

Per això necessitem periodistes bons, i cal que siguin prou independents per no caure en els mals actuals de la propaganda interessada, a sou d'altres poders. En Trump es queixa, en part té raó, i en part no, perquè cal destriar el gra de la palla. Aquí sabem prou bé com es manipula la gent, i als Estats Units també. Una altra cosa és si la gent n'és conscient, o cada dia ens fan tornar més atontats. M'agrada llegir els lemes impresos a la motxilla estudiantil: American Flavour ( en anglès Aroma Nordamericà). Ars, Scientia, Veritas (en llatí Art, Ciència i Veritat). Aquesta hauria de ser la divisa dels periodistes, també de tots nosaltres, malgrat les dictadures modernes que patim dia a dia.

LLÀGRIMES DE SANT BOI

Ahir, 10 d'agost del 2018, vam anar al tanatori de Sant Boi de Llobregat per anar a la vetlla del cunyat de la meva amiga Tona. Només el coneixia de vista, tenia més tracte amb el seu germà. Son nom era Hèctor, de ressons homèrics que em venien al cap. Mort d'un càncer a la meitat de la cinquantena, de forma bastant ràpida i pocs mesos després del diagnòstic, pel qual no hi havia gaire solució. En tot cas, puc recordar que la glòria d'Hèctor a la Ilíada va ser la de saber afrontar el seu destí. Anar a lluitar perquè la sort estava de part d'Aquil.les, que no podria guanyar-lo, i que el resultat del seu duel decidiria també el destí funest de la seva estimada ciutat de Troia, i de la seva gent.

Aquestos dies el president nord-americà Donald Trump ha aixecat aranzels contra la importació de l'acer turc, i la lira turca s'ha devaluat per l'impacte econòmic. Sabem que Troia es trobava a la costa oest de Turquia, però no sabem si en el futur, aquest imperi caurà com va caure aquella ciutat. Ara les guerres més dures es lliuren a nivell econòmic, potser no tenen la crueltat ni la violència explícita de les altres, però els seus efectes també arriben a tothom.

La mort del nostre Hèctor és la d'un ciutadà santboià de tota la vida, respectat per tots els que el coneixien pel ser caràcter franc. Una franquesa davant dels altres, d'amics i enemics, que li ha permès afrontar la mort amb el mateix coratge. Les condolences han estat nombroses, tant que omplien el tanatori, i la parròquia a vessar. En aquestos temps difícils, se'n va un altre referent santboià, tant com l'Agustí o el Josep Borràs, o com tant d'altres que se'ns han avançat. Tal com diu el mossèn recurrentment, per anar a viure a l'apartament que tenen al cel. Aquí els amics el trobaran a faltar, i la família lluitarà per tirar endavant, malgrat que ara no el tinguin al seu costat. El temps ens dirà si els santboians han sabut fer honor al seu record.

Aquestes nits, les llàgrimes de Sant Llorenç s'acompanyaran elles mateixes amb les Perseides mitològiques, i Sant Boi de Llobregat esguardarà cel enllà per poder veure l'Hèctor passar en el seu destí final. Amb l'esperança que després de la caiguda de Troia, podrem recitar l'Eneida que ens parla del naixement de Roma. I això ja és una altra història.