Enguany se celebren els cinc cents anys de la Reforma Protestant. Especialment a Alemanya, on va triomfar després de molts anys de lluites i guerres. Entre la Baixa Saxònia i Hesse, a l'espai central germànic on es va produir un punt d'inflexió. El lema d'aquest 500 aniversari és "Reformation geht weiter" La Reforma continua. És un moment de commemoració. De record per tant, i d'acolliment a molts immigrants, refugiats o no. La guerres de religió al segle XVII van portar molts hugonots francesos i occitans cap a Alemanya com a exiliats, i van ser acollits als territoris on va predominar el protestantisme, d'acord amb la Pau de Westfàlia. Molts d'ells encara portarien una creu occitana a sobre, potser. El cas és que si els càtars, que vol dir protestants en grec, van ser vençuts al segle XIII, ens n'adonem que van poder triomfar en un altre espai i un altre temps gràcies als grans corrents de la Història.
Avui dia, a Alemanya es viu la fe protestant amb un cert estancament, degut a la prosperitat general del país. És una bonança fonamentada en una bombolla immobiliària i uns tipus baixos d'interès, combinats amb una indústria i una distribució dels seus productes força eficient. Aquest relaxament fa que comparteixi uns símptomes semblants als del catolicisme, més enllà dels escàndols econòmics o de pederàstia que s'han exposat a la premsa aquestos dies, com en el cas del bisbat de Ratisbona. Si anem a una de les causes d'aquest relaxament, més aviat diria que es fonamenten en l'oblit. Ja no existeix una lluita aferrissada entre dos rivals religiosos, que s'han d'enfrontar a l'expansió de l'Islam, a una indiferència religiosa, o un cert retorn a un paganisme idealitzat.
La revolució protestant va reivindicar la llibertat de la persona, desvinculant l'església com a comunitat, de l'església com a institució jerarquitzada. Així com també es va produir el cisma religiós entre els bisbes de Roma i Constantinoble, entre les esglésies orientals i occidentals, per raons de llibertat religiosa, en aquest cas per part de Roma. Aquests trencaments es viuen com un acte de traïció per una de les parts, i no com un acte d'alliberament i amor envers l'altre. Un exemple d'això és que l'opinió popular a Alemanya és que Espanya i Catalunya han de continuar plegats. "Millor junts".
Això ho pensaven respecte a l'Alemanya reunificada, però no se n'adonen que els països de l'est necessitaven la seva llibertat per tirar endavant, per a bé o per a mal. De fet, és un pensament egoista molt natural, no volen problemes en un dels seus destins turístics preferits. Aleshores és el moment de posar-los a prova quan els preguntes, doncs, per què van fer la reforma protestant i es van separar de Roma i del catolicisme? Ja no recorden pas que la seva llibertat va tenir un preu i un cost molt alt.
Avui dia, en el segle XXI, el problema del protestantisme és que hauria de commemorar també que molts càtars ja van morir segles abans per defensar tot això. Ja no es reconeixen hereus d'una tradició, d'una història d'esforç, d'allò que pot simbolitzar una creu occitana enmig dels països protestants. I els catalans ja sabem que qui perd els orígens per la identitat.
