CARTES ENTRE ELS FRONTS

El programa Trinxeres de TV3 està tenint una bona acollida entre l'audiència. El seu format és molt bo per arribar al gran públic. Per una banda, el sentit excursionista dóna un aire de lleure i contrapunt alegre a la temàtica tant dura de la Guerra dels Tres Anys a Catalunya. Tot des d'un punt de vista personal que mostra la geografia real dels esdeveniments que van marcar les nostres generacions. Qui no en té un familiar ?
El programa es fonamenta en el llibre editat per Ara Llibres el 2012, precisament pel mateix Eloi Vila que apareix a la sèrie, amb el títol de "Cartes des del Front".  A partir de les cartes escrites pels soldats, que van lluitar a la guerra aleshores, es poden reviure les seves experiències. El documental ha permès situar aquestes persones al lloc on hi van ser. D'aquesta manera es pot relligar el passat amb el nostre present d'una manera més ferma. Comptar amb testimonis actuals del mateix lloc és tot un luxe, i un homenatge als supervivents.
Aquestes cartes des del front anaven adreçades a les famílies que es trobaven a casa, fos per compartir els sentiments o encoratjar-les en el dia a dia. Si els protagonistes parlen des d'un front de guerra, aquest el consideraria com un front, mentre que, pel que fa a les cases seria un front interior. La comunicació amb les cartes personals era també la manera d'evitar que arribés el missatge fatal de la mort del soldat. Mentrestant la carta del dol no els pervingués, l'esperança era viva. Molts aconseguiren sobreviure al carnatge, d'altres no tingueren tanta sort.
Les repercussions per a les famílies desafortunades serien més greus per la desemparança, el cop dur, i la lluita per intentar superar-lo. Per això, ens podem meravellar quan assistim a l'obra teatral de Josep Maria de Sagarra, "La Fortuna de Sílvia". Un esperit atent captarà les actituds que prenen els diferents protagonistes. Per als que s'adapten, i per als que no saben o no volen adaptar-se, a les noves circumstàncies que marquen els vencedors. Aquesta espectacle va fer la última representació de la seva gira aquest mes de febrer a Sant Boi de Llobregat, després de sortir del Teatre Nacional de Catalunya. El text s'emmarca en aquell període de postguerra, i malgrat situar-lo a Europa, més aviat reconeixeríem París, el seu espai és intemporal. L'autor vol fer un clàssic modern, una mena de testament vital per als que vindran darrera. La protagonista perd el fill a la guerra, i com se n'adona de la fortuna de la seva actitud de supervivència contraposada amb el sacrifici d'Abel. El seu nom ja és tota una declaració d'innocència, i per això ella proclama "la victòria d'Abel". No en va, Sant Mateu amb els fets de la matança dels Sants Innocents ja exposa el nus central del drama: "Quins crits... quin plor tant amarg! És Raquel, que plora els seus fills i no vol que la consolin, perquè ja no hi són`". És el dolor d'una mare. Per això no sobta que el fill d'en Sagarra apunti que l'obra la va escriure la seva mare, la Mercè Devesa.  
Han passat els anys, els testimonis vius ens recorden els horrors de les guerres, i com les hem d'evitar a tota costa. Però l'home se n'oblida, per a bé i per a mal, i les noves generacions no ho tenen gaire present. Ja veurem si el futur ens retorna el passat, com ja s'esdevé en altres llocs d'aquest món nostre que s'ha fet tant petit. 

ELS CÀTARS PROTESTANTS

Aquest any del 2017 després del naixement del Nostre Senyor, es complirà el cinc cents aniversari de la Reforma. Amb l'acció del monjo agustinià Martí Luter, es va encetar una nova branca del cristianisme. Aquesta va brotar amb força provocant un daltabaix religiós, que va afectar a tots els rangs de la societat d'aleshores. Fins i tot en aquest nou segle, i malgrat els esforços ecumènics, de vegades hi ha poca relació entre les diferents confessions religioses. Hem avançat a bon pas, i el futur en aquest sentit es fa més generós i ampli per a tothom. Ara mateix, el protestantisme no supera en nombre als catòlics o als ortodoxos, però els governants dels països més poderosos d'Occident fonamenten les seves creences en el protestantisme. En el cas d'Alemanya, veureu com els catòlics assentats a l'eix del Rin es veuen governats pels luterans de l'eix de l'Elba. El llibre de Martí Anglada, "La Via Alemanya", parla amb admiració de la seva cosmovisió, i això, vist amb els ulls d'un català criat en el catolicisme. Afegiríem a nivell català el llibre de Carod-Rovira sobre la Història del Protestantisme als Països Catalans, molt oportú, i que fa força goig. 

Estirant el fil de la història veurem com hem arribat fins aquí, per viaranys de tota mena. La mateixa denominació de "protestants" va ser feta des de la part catòlica. El Concili de Trento va engegar el període de la ContraReforma, amb tota mena de mesures: religioses, econòmiques i militars. Però si pensem en tots els concilis que s'han esdevingut, podem recordar precisament el Concili de Constança, un segle abans. Aquesta ciutat encara està celebrant l'efemèride amb un programa extens que s'allargarà fins al 2018.  Aquest concili va titllar d'heretges els seguidors de Jan Huss, i es va esclafar la dissidència, mentre que per l'altre costat intentava resoldre el Cisma d'Occident. El Cisma amb diferents Papes reconeguts alhora durant gairebé quaranta anys, implicant alhora el poder polític i el religiós.

Anant més enrera, ens trobarem amb les Croades, adreçades en principi als enemics religiosos exteriors, fossin musulmans, o fins i tot, ortodoxos. Però que també es va fer més cruel amb l'enemic interior. L'heretgia càtara va sorgir al segle XIII per respondre als mals de la societat d'aquella època medieval, promovent un puritanisme estricte abans de la Reforma. El cas és que a més, l'excusa religiosa també va permetre l'atac dels territoris occitans i catalans. De fet, aquells que s'anomenaven Bons Homes, van ser qualificats de "càtars" pels catòlics. Es discuteix l'origen del nom, però si agafem un diccionari grec, veurem que "càtar" vol dir precisament el qui protesta o insulta a un altre. Per això, càtar vol dir protestant. Ja ho deien les profecies que al cap de 700 anys el llorer reverdiria. Però no se sabia que serien tant segles després, fent volta triomfal per altres terres i gents, i que tornaria de rebot a Occitània i Catalunya, de la mà dels germànics.