Aquesta setmana passada s’ha celebrat a Perpinyà l’aniversari dels 50 anys de la proclamació de l’
estació de tren de Perpinyà com
a centre del món, per part de Dalí…i Gala….La celebració ha estat més
aviat discreta, comparada amb el gran esdeveniment de la primera vegada.
Suposem que hi hauria més gent al centre comercial batejat amb el nom
de Centre del Món, que està situat just al costat, i a tocar de les
andanes del TGV i de l’estació d’autobusos. En tot cas, sempre
celebrarem aquestos actes de bogeria, entre l’excentricitat i la
ridiculesa. De fet, es tractava de que Dalí i Gala fossin la parella
estrella de l’espectacle. Els artistes com a centre del xou, de
l’esdeveniment. L’obra d’art deixava de ser un subjecte per ella
mateixa, i esdevenia objecte en mans del seu creador. Els corrents
artístics moderns del segle XX retornaven l’art a les mans del
personatge que recreava la seva realitat. Una realitat que l’home
superava, i d’aquell corrent esdevenia el “surrealisme”, el
sobrerealisme, la capacitat d’anar més enllà de la realitat sensible per
donar ales a les capacitats immaterials de l’home. L’alemany
Joseph Beauys,
en un altre sentit, exposava que tot és susceptible d’esdevenir art,
qualsevol creació conté aquest component, per damunt de la nostra ment.
Un altre gran teòric de l’art com
Antoni Tàpies té una de les seves obres exposada al castell de Moiland.
Tornant a
Dalí i Gala, i sobre el seu “surrealisme”, recordaré el seu
casament a l’ermita de la Mare de Déu dels Àngels...
Aquella punta des de la qual s’estén el paisatge de l’Empordà, i cap a
l’est, el Mediterrani, on les aigües s’ajunten amb el cel sobre
l’horitzó, com si Gala pogués veure les estepes terrenals del seu país.
No en va, en l’escala de la vida de Francesc Pujols, els àngels estan a
dalt de tot. Aquesta aspiració de l’home per acostar-se a Déu, quan com a
humans no som capaços de superar el nostre món limitat i imperfecte,
com ho som tots nosaltres.
Els àngels,
com a màxim concepte surrealista, per sobre de la realitat dels homes,
com a missatgers i mitjancers, davant de les mancances i febleses
humanes, més enllà de la pregària, i dels desitjos terrenals… Un altre
pintor com
Marc Chagall
ens vol mostrar aquesta dimensió espacial, que està entre la terra i el
cel. En èpoques de gran dolor i misèria humana, quan ja les nostres
supersticions fallen davant de pedres, plantes, animals o sants, encara
recorrem als àngels en les nostres neguits. Encara podem anar a veure
les restes del convent dels Àngels a Barcelona, i recordar el seu paper
durant el setge del 1714 a la ciutat. Quan els moments són tant
difícils que cerquem pertot arreu senyals per sobre de la nostra
realitat, de la difícil existència que nosaltres mateixos hem creat al
món.
