Moià, Moi Land

Aquest divendres, 13 de març, comença el festival de cinema Moià Fantàstic. Un festival adjectivat com a internacional, la data recorda aquella malastrugança anglosaxona,  i exposa els seus objectius clarament. Evidentment, no sabem si arribarà als nivells del de Sitges, però la població de Moià no vol quedar-se mirant el melic.  No es digui que sent un festival de terra endins, no vulgui tenir un bon horitzó per davant, sobretot aprofitant el replà des del qual pot contemplar de fit a fit l’altre pol, Castellterçol. De nord a sud, acomboiada per les serres s’estén la conca de la comarca, la qual apareix normalment coberta per les boires matinals. Serà aquesta boira, autòctona, no tant famosa com la de les planes de Lleida, la que envoltarà aquest festival de cinema fantàstic. L’altre padrina serà la tradició més moderna: de la mà de la Fura dels Baus potser, però també la d’en Picanyol, amb l’Ot el Bruixot i els seus encanteris màgics.

Després d’anys de bonança, d’endormiscament en una falsa prosperitat, el Moianès s’haurà d’espavilar per tirar endavant. Els dèficits municipals, tant de Moià com de Castellterçol, fan que la necessitat esdevingui virtut, i calgui treballar plegats en la creació de la comarca del Moianès, per poder aprovar el referèndum prescrit per la llei actual. Sinó, els plans per eixugar deutes en quinze anys, que casualment coincideix amb el 2029 i la profecia d’Alexandre Deulofeu, seran més feixucs que una làpida del cementiri. Per sort, podrem fer un bon seguiment dels fets gràcies a la revista La Tosca, i més a fons en la publicació cultural Modilianum, que porta el nom llatinitzat.

Reculant en la tradició més antiga, potser el famós tenor Francesc Vinyes escoltaria amb atenció la banda sonora dels films a concurs. O fins i tot, el nostre Rafael Casanova tornaria a aixecar la bandera de Santa Eulàlia en el moments èpics. Escena operística, especialment en la seva branca wagneriana, de gust més gòtic per les nostres contrades. No debades, diuen que Moià és un dels pobles més bonics del país. L’etimologia del nom ens porta a la paraula Moi que en alemany vol dir bell… i no ens hauria d’estranyar que hi hagués lligams insospitats amb el Baix Rin o amb el Limburg. De cop i volta, apareixeríem transportats al museu de Joseph Beuys, situat al bonic castell de Moiland. Per cert, allà trobareu l’escultura d’un artista català, l’Antoni Tàpies, vés qui ho diria.

Entrem en el Gran Buit

Enguany es compliran 40 anys dels 1975, quan es va tancar una etapa amb la mort programada del dictador. L'efemèride del 20 de novembre va ser una agonia artificial, sostinguda pels interessos de la classe dirigent. Aleshores va quedat tot, "lligat i ben lligat", i es va pactar una "transición" que va mantenir els privilegis dels grups econòmics, polítics i culturals dominants. La manca d'una renovació real de la societat fa que enguany estiguem una altra vegada en un període de canvi.Aquest 2015 tenim una crisi general, de la qual es vol sortir fent lo que s'ha fet els darrers anys, seguint una inèrcia que empenyi el vehicle contra una paret. Però els esclats i sorolls comencen a pujar de to, malgrat els intents per silenciar-los. I aquestos se senten tant des de fora, com des de dins.

Tant endins, com pot ser la cel.la d'una presó espanyola. Tant avui com fa quaranta anys.  D'això ens en podem adonar llegint En Lluís Maria Xirinacs. Un llibre seu titulat "Entro en el Gran Buit. Diari de Presó II. 1975". Editat el juliol de 1976 per Nova Terra, dintre de la col.lecció Noves Actituds. Publicat a l'any següent dels fets, i després de la mort de Franco. En format de diari personal, recull la seva activitat política i la realitat viscuda durant l'estada a la presó de Madrid. Una realitat molt dura, tot i estar en millors condicions que altres presos, tant comuns com polítics. Realment era una situació de lluita no-violenta, no gaire compresa per enemics ni amics. I que tenia més ressò a Catalunya i fora de les fronteres de l'estat, que no allà on es trobava.

Com diu el títol, és el moment del buit personal i social. Diria que és aquella sensació del temps en suspens, quan un mateix se sent com una fletxa llençada a l'aire, i al seu voltant es genera l'efecte d'una succió cap endavant. L'impuls personal ens aboca a una situació difícil, que malgrat intentem controlar, no podem fer-ho. Volem anar endavant, però sabem que el vent que bufa ens pot desviar del nostre objectiu. Tanmateix, recordarem en Manuel de Pedrolo dient que "cal reclamar malgrat que sembli que no serveix de res", realment ens adonem que tard o d'hora arriba on toca. O potser, on no toca, com en aquella altra cita de Roald Amundsen, quan va dir, que era l'home de la Terra que havia arribat més lluny d'aquell objectiu que s'havia marcat en la seva vida. Potser no era la seva fita, però va ser el primer que va arribar al Pol Sud del nostre planeta.

Aquest 2015 serà una any ple d'eleccions, no només electorals, sinó també personals, incloent-me jo mateix. Desitgem que cadascú trobi el seu camí, i que assolim els nostres objectius, malgrat que de vegades no són els que nosaltres hauríem volgut o desitjat. Així són les paradoxes de les nostres vides.