Fa mesos vam visitar en un cap de setmana la ciutat de Girona. Era la festa de Temps de Flors,
l’edició estava dedicada pòstumament a la fundadora Maria Cobarsí. Ens
n’havien parlat molt de la festa, i la fama era completament merescuda.
Una ciutat més aviat tranquil.la, com poden ser Vic, Manresa, o Lleida,
s’oferia coberta per tot arreu de flors i altres ornaments, com si fos
una núvia per anar al casament. Un esdeveniment que fa descobrir als
forasters tots els encants d’aquesta ciutat, fent resseguir tots els
carrers i places a la recerca de les formes, colors i olors que
eixamplen l’esperit.
La bellesa de la ciutat antiga presentava alguna ombra més que la
projectada pels edificis arraïmats. Una bandera de l’arc de Sant Martí
onejava en el màstil aprop del riu Onyar. Potser era un símbol de pau,
potser també de resposta a la sentència eclesial dictada sobre Mossèn
Reixach. El cas del crim passional, que va commoure aquest estiu tot el
bisbat, encara es troba pendent dels jutjats penals. Uns fets que s’han
congriat des de fa anys, i que han esclatat d’una manera tràgica. Un cas
que s’emmarcaria en la homosexualitat, suposada o no, dels
protagonistes. Un escàndol que esquitxa les organitzacions religioses,
però tampoc no he vist sortir cap entitat dels drets del col.lectiu gai
sortint en defensa dels afectats. Els prejudicis s’entreveuen pel mig
del panorama reivindicatiu de la societat. De fet, avui dia el
capitalisme ha integrat el col.lectiu homosexual, d’acord amb el seu
nivell adquisitiu, és clar. Mentre la sexualitat no interfereixi en els
interessos del gran capital, fes lo que vulguis amb el teu cos, com a
consigna vestida de tolerància. Una tolerància que no s’aplica
econòmicament sobre les classes socials més baixes.
Tornant al cas de Mossèn Reixach, el bisbe, i els seus superiors a
Roma, ha volgut prendre una actitud exemplaritzant. I certament és
comprensible d’acord amb les seves obligacions eclesials. Trobo, fins a
cert punt, adient l’apartament de l’activitat eclesial, com a mínim fins
que surti la sentència dels jutjats civils. Tanmateix, la prohibició de
publicar cap mena d’escrit, imposant un silenci total després de tants
anys sembla l’oportunitat d’apartar un articulista heterodox per a la
línia oficial de l’esglèsia catòlica. En aquesta tragèdia, amb el seu crim i càstig,
la imatge que es dona és la del mossèn clavat de les dues mans. Una
doble pena, que sembla excessiva abans d’hora. I més tenint en compte
que el Vaticà presumeix de la seva diplomàcia discreta.
De fora estant, es veu com el bisbe de Girona no ha aplicat a Mossèn
Reixach el grau de “finezza” que exhibeix des del seu càrrec a la
Fundación Príncipe de Gerona, davant del nou rei Felipe VI de Castella, i
el nomenament d’Elionor
per a fer-se càrrec de la seva presidència. Una herència perjura dels
nostres Drets i Constitucions, no ho oblidem. Aquesta diferència de
tracte en l’aplicació de les escriptures sagrades no ens quadra gaire.
Si per al Mossèn s’apliquen els rigors de l’Antic Testament, mentre que
per a la infanta s’apliquen els beneficis del Nou Testament, el bisbe es
comporta més com a jueu rigorós que com a cristià compassiu. El record
del Call jueu de Girona hauria d’anar més en el sentit d’un retrobament
religiós que no el dels interessos mundans.
