La Trobada dels Homes Artificials

Fa unes setmanes vaig trobar a la taula de canvi de llibres un exemplar de la novel.la de Frederic Pujulà i Vallès: "Homes Artificials" editada l'any 1986 per Edicions Pleniluni. O millor dit, reeditada perquè la primera edició data del 1912, a la Biblioteca Joventut. M'esperava un llibre de butxaca per entretenir les anades i vingudes, però em va sorprendre molt agradablement. Amb una bona introducció de Joaquim Martí, que ens emmarca aquesta novel.la dintre del gènere de la ciència ficció. Però tant per l'argument, la fina ironia i el desenllaç tant original, va més enllà d'aquesta categoria assolint una gran profunditat.

Avui dia les tecnologies de la informació i la comunicació escampen una nova revolució tecnològica, no deixa de ser interessant que l'altra branca genètica també sigui portadora del mite del nou món, i una nova terra. Al servei de l'home nou. Però tot això també és vanitat humana. I en Pujulà ho exposa molt bé, tocant tots els temes que giren al voltant de l'existència: la forma i cos de l'home, les seves habilitats multiplicades, la capacitat del demiürg, de l'home com a creador d'un nou home o d'altres èssers, dels perills que s'esdevenen, etc...

En cert sentit, no deixa de ser un llibre de format clàssic, amb l'escena inicial de la visita que fa el científic misteriós, En Pericard, al despatx de l'advocat. A partir d'aquí, el protagonista rememora els esdeveniments, que partint de Catalunya mateix van a desenvolupar-se a la puixant ja aleshores capital d'Alemanya, Berlin. En Pujulà té l'encert de situar-se enmig de la ciència i la tècnica avançada en aquell moment. El protagonista abandona la pàtria cansat dels desenganys de la nostra societat, i buscant l'éxit de la seva missió en altres terres i gents més civilitzades. No era nou el sentiment cimer del poeta Espriu "Nord enllà", tanmateix, acaba trobant-se més aviat amb l'altre vessant del poeta Quart ...

La ironia no abandona en cap moment la narració, tot i que sembli massa sarcàstic de vegades. Sempre té aquest toc compassiu que rebaixa l'aspror. També és un llibre de crítica social, política i religiosa, de manera que les criatures "artificials" no abandonen pas les actituds massa humanes. Rient rient, ens va dient les veritats i ens fa pensar. I el final argumental és una gran troballa, antològic, ens retorna com sempre al sentit de l'existència: l'home nou sempre és un nadó, un infant.

Crec que és un llibre que mereix més estima, i que no es limita a ser "el primer llibre de ciència ficció en català". És un llibre que com els bons vins anirà guanyant amb el temps. Jo crec que si en Pujulà haguès estat traduït a l'alemany i a l'anglès l'any 1912, ens hauríem estalviat la Primera i la Segona Guerra Mundials. Ja podem inventar tècniques i homenoïdes, internets i genètiques, que per sort i gràcies a Déu, els homes no som perfectes.

Travessant d'una Banda a l'Altra

Normalment quan seguim un camí ho fem d'anada, i quan ho fem de tornada ja ha passat força temps. Això també ens passa a la vida, amb els moments viscuts que sabem que ja no podrem tornar enrera, i que ens fan mirar sempre endavant. Els humans tenim la gran sort de poder anar endavant i endarrera en el temps, gràcies a la memòria i al seu sedàs, que permet agafar diferents perspectives per enriquir els records. D'aquesta manera, tot i que el temps sempre és l'ara, podem pensar i meditar per projectar-nos en el futur i no quedar-nos estancats. Tenim la sort de construir ponts entre diferents moments del temps, i com aquestos ens obren camí d'una riba a l'altra, per sobre de l'aigua que corre.

Sota el pont s'ha obert un espai buit, és clar, però aquest buit ens permet posar un peu a terra a cada costat. També construïm ponts entre dues realitats, per poder veure la cara i el revers d'una moneda. Potser la imatge del mosaic, del mirall trencat, per conèixer la vida és millor. Però el pont també ens permetrà fer via pel camí.

Aquesta setmana els diaris van informar de l'homenatge que se li va fer al guàrdia urbà Juan José Salas. L'any 2006 va resultar ferit en el desallotjament d'un edifici ocupat a Barcelona. Li va caure al cap un test que el va deixar molt malferit. Per sort, se'n va sortir i està lluitant per recuperar al màxim la seva vida. La medalla que li han donat se la mereix per ell mateix, no tant per la utilització política que s'ha fet de l'acte per part del Ministerio. No puc deixar d'esmentar aquest cas perquè fa temps em vaig assabentar que era santboià. Però ara travessarem el pont de la memòria traçada seguint el cas, i recordarem també que aquella nit confusa va ser detinguda una noia com a culpable d'haver llençat el test al cap. La recordarem també perquè aquesta jove no va poder superar el procés judicial, i es va suicidar fa alguns anys. Aquestes coses de la vida també les trobarem en altres moments, i altres testimonis de la gent.

Un altre exemple seria el cas del llibre de Paul Preston: "L'Holocaust Espanyol", i com es va realitzar una persecució política clarament planificada, allargada més enllà del final de la guerra dels Tres Anys. Altres llibres ja n'han parlat sobre el tema, també més centrats en l'àmbit català, tant estudis a nivell de comarques, com de país, sobre la repressió i les morts a càrrec de cada bàndol en lluita. Encara corprèn més quan les víctimes estaven al mig, i no anaven al cent per cent amb cap dels contendents. Un dels llibres que ens permet travessar aquest pont històric és l'escrit per Ramon Vila-Abadal: "Catalunya, la meva nació dissortada i decadent!" publicat per l'editorial Gregal. La relació dels fets exposats en el llibre, al voltant de la Unió Democràtica de Catalunya-UDC aquells i els següents anys, són clarificadors. Aporten dades i llum sobre fets esdevinguts aleshores. Tant per la mort de Manuel Carrasco, del cas dels Maristes o de la Fatarella, de les responsabilitats polítiques, i com diu en l'escrit, exposant allò que ha sabut sense jutjar. És un llibre que vol servir la veritat, sabent des de quin punt de vista estem observant. En el fons, és vol donar testimoni de fidelitat a un mateix, i al nostre país, Catalunya, per poder anar endavant. Cal no deixar-nos arrossegar pel corrent del riu, i aprendre a construir i creuar els ponts per arribar a tenir un futur.