No entenia el
títol de Sanchez-Pinyol, "Victus", fins que em vaig adonar de que es
referia als vençuts. La paraula contrària és més coneguda com a
"Invictus" o no vençuts. El nom de la novel.la està ben triat, és
enigmàtic i contundent. Parlem d'una guerra de Successió, en la qual els
catalans vam ser vençuts. Evidentment, no tots, doncs uns quants anaven
a favor dels vencedors, els coneguts com a botiflers. Això passa a tots
els conflictes, i a totes les guerres: n'hi ha de vencedors i vençuts.
N'hi ha que davant la derrota s'estimen més morir. Altres fugen. I els
tercers viuen com a esclaus. En aquells moments triem quina actitud
volem prendre, i quina considerem més adient personalment. Aquesta
actitud moltes vegades interior, té una repercussió externa diferent
respecte a la gent que ens envolta. Per als altres pot graduar-se per
una escala que va des del valor més alt fins a la traició, passant per
la submissió.
De les persones que van viure aquell conflicte tenim exemples a dojo, i els qui al seu dia van ser menystinguts, ara estan sent homenatjats en un camí de recuperar els fets i la veritat. Com en Villarroel, en Moragues, l'Ermengol Amill, etc... Tot i que de vegades no són sempre coincidents, com en el cas de Rafael Casanova.
De les persones que van viure aquell conflicte tenim exemples a dojo, i els qui al seu dia van ser menystinguts, ara estan sent homenatjats en un camí de recuperar els fets i la veritat. Com en Villarroel, en Moragues, l'Ermengol Amill, etc... Tot i que de vegades no són sempre coincidents, com en el cas de Rafael Casanova.
Rafael Casanova i Comes era doctor en drets, i va ser nomenat Conseller en Cap
del Consell de Cent de Barcelona. La institució catalana encarava el
final lluitant a ultrança, tenint la derrota ben present. S'ha retret a
Rafael Casanova que fugís, s'amaguès i que després de l'indult,
continuès exercint. Sabem força més fets de la seva vida, que nasquès a
Moià, es casès amb una Bosch de Sant Boi de Llobregat, i fos enterrat el
1743 a l'esglèsia de Sant Baldiri, a la capella coneguda com de la
Pietat. Molta gent l'ha respectat com a un heroi, i altres l'han titllat
de traidor i covard. Com que no és viu per defensar-se, ni crec que a
hores d'ara estigui disposat a fer cas de segons quines opinions, faré
esment d'alguns fets importants que van al seu favor.
La llegenda, o allò que s'ha explicat, ens diu que va ser ferit en una cama, i tret de la ciutat. El quadre el representa enarborant el penó de Santa Eulàlia en el moment del combat. Encara que es digui que va ser un covard, ell també era un combatent, doncs va lluitar-hi. Podem jutjar-lo des de la nostra perspectiva actual, és clar, però jo no tiraria la primera pedra. És evident que el romanticisme, des de la Renaixença fins al Modernisme el van agafar com a personatge exemplar, i van embolcallar-lo amb una bona aureòla.
Idealització a banda, crec que va tenir un paper destacat en la duríssima postguerra que va patir el Principat. Tot ell era "carn de presidi" diu la frase. Però davant la desfeta enorme moltes coses es van poder salvar. Entre elles, i la més important, va ser el dret. Vés per on, el Decret de Nova Planta conté un paràgraf en el qual Felip V de Castella i IV d'Aragó va establir que "en tot allò que no s'esmentès en el decret s'haurien de seguir els Drets i Constitucions de Catalunya"! Això en va sobtar molt, però quan te n'adones que Felip IV va jurar les Constitucions per poder ser el sobirà amb el títol de Comte de Barcelona, era evident que no podia trencar el seu jurament sense cometre sacrilegi i ser considerat perjur.
El decret en el fons va trencar el dret civil català en dos: per una banda el dret públic i per l'altra el dret privat. La monarquia assumia "absolutament2 que era font de dret públic, i deixava als particulars el dret privat. Ja sabem que de fet, s'empeltava el dret privat català en el dret castellà, i que poc a poc la branca s'ha anat assecant. Però això va permetre al nostre poble mantenir-se viu durant tots aquestos segles gràcies al sistema jurídic que ens sostenia. Comparant el nostre dret civil amb un cos, la ferida a la cama representaria la lesió en la cama del dret públic, mentre que l'altra va poder continuar caminant com a dret privat.
Una darrera puntualització, Casanova deuria d'haver intervingut en la negociació sobre el dret civil. No debades era Conseller en Cap, i doctor en drets. Calia una persona amb potestat i autoritat com a interlocutor dels vençuts davant dels vencedors. Potser es dirà que va ser un paper ben galdòs, però almenys es va salvar la nostra ànima. Encara més, la monarquia va caure en el parany jurídic de Rafael Casanova. Si la monarquia no complia els Drets i Constitucions, tot allò que hi anès en contra és il.legítim i il.legal. Tant si és des de fa tres segles com de tres anys. No és cap il.lusió, qui està fora del dret són els monarques i els seus hereus que van jurar defensar els nostres Drets. Si els castellans tenen una Constitució i un rei, nosaltres tenim moltes Constitucions i comtes. Aquest és el nostre as amagat a la màniga per quan faci falta.
La llegenda, o allò que s'ha explicat, ens diu que va ser ferit en una cama, i tret de la ciutat. El quadre el representa enarborant el penó de Santa Eulàlia en el moment del combat. Encara que es digui que va ser un covard, ell també era un combatent, doncs va lluitar-hi. Podem jutjar-lo des de la nostra perspectiva actual, és clar, però jo no tiraria la primera pedra. És evident que el romanticisme, des de la Renaixença fins al Modernisme el van agafar com a personatge exemplar, i van embolcallar-lo amb una bona aureòla.
Idealització a banda, crec que va tenir un paper destacat en la duríssima postguerra que va patir el Principat. Tot ell era "carn de presidi" diu la frase. Però davant la desfeta enorme moltes coses es van poder salvar. Entre elles, i la més important, va ser el dret. Vés per on, el Decret de Nova Planta conté un paràgraf en el qual Felip V de Castella i IV d'Aragó va establir que "en tot allò que no s'esmentès en el decret s'haurien de seguir els Drets i Constitucions de Catalunya"! Això en va sobtar molt, però quan te n'adones que Felip IV va jurar les Constitucions per poder ser el sobirà amb el títol de Comte de Barcelona, era evident que no podia trencar el seu jurament sense cometre sacrilegi i ser considerat perjur.
El decret en el fons va trencar el dret civil català en dos: per una banda el dret públic i per l'altra el dret privat. La monarquia assumia "absolutament2 que era font de dret públic, i deixava als particulars el dret privat. Ja sabem que de fet, s'empeltava el dret privat català en el dret castellà, i que poc a poc la branca s'ha anat assecant. Però això va permetre al nostre poble mantenir-se viu durant tots aquestos segles gràcies al sistema jurídic que ens sostenia. Comparant el nostre dret civil amb un cos, la ferida a la cama representaria la lesió en la cama del dret públic, mentre que l'altra va poder continuar caminant com a dret privat.
Una darrera puntualització, Casanova deuria d'haver intervingut en la negociació sobre el dret civil. No debades era Conseller en Cap, i doctor en drets. Calia una persona amb potestat i autoritat com a interlocutor dels vençuts davant dels vencedors. Potser es dirà que va ser un paper ben galdòs, però almenys es va salvar la nostra ànima. Encara més, la monarquia va caure en el parany jurídic de Rafael Casanova. Si la monarquia no complia els Drets i Constitucions, tot allò que hi anès en contra és il.legítim i il.legal. Tant si és des de fa tres segles com de tres anys. No és cap il.lusió, qui està fora del dret són els monarques i els seus hereus que van jurar defensar els nostres Drets. Si els castellans tenen una Constitució i un rei, nosaltres tenim moltes Constitucions i comtes. Aquest és el nostre as amagat a la màniga per quan faci falta.
