Plantant la nostra Bandera

Tothom té una bandera, potser no és oficial, potser no és política, potser no és pas real. I per això, de tant en tant convé ensenyar-la, convé mostrar-la per saber qui som. Algunes vegades per fer el mal, i altres per fer el bé. Si és per defensar-se, qui pot discutir son dret sinó per la força, i aquesta força opressora esdevé il.legítima. És quan et demanen que ensenyis un DNI, que no és el teu, i que si no el portes a sobre, et poden dur a presó, posar-te una multa. I és la seva llei, però no el nostre dret.

Si un vaixell de guerra fa els controls rutinaris a unes naus catalanes, aquestes només haurien de respondre davant de les naus que portessin la bandera amb tres franges blaves sobre fons blanc. Aquesta és la bandera de la marina catalana. Curiosament s'assembla molt a la del club de fútbol que té el camp a Cornellà!

Si som persones, tenim dret a fer voleiar les banderes al vent, com si fossin estels. A plantar-les, o a cremar-les nosaltres mateixos, si creiem que cal fer-ho, doncs respectem i estimem sense sacralitzar. Qui sacralitza una cosa viva, se la fa seva, però d'allò que està mort i és de pedra, només es tracta d'un monument, d'un record. D'una tomba funerària a la qual alguns voldrien amb mala ànima que ens hi esvaïssim els catalans, esdevenint uns fantasmes. O una cosa arqueològica, digna això sí, de figurar en un museu, millor si és francès. Per sort, encara estem vius, i com diu la lletra de la cançó de Maria Roanet, "sota el gel, l'aigua camina".

Encara podem escoltar el "Cant de la Senyera", emocionar-nos, i si cal, posar-li una estrella. O bé adaptar la lletra d'altres himnes com el de Puerto Rico: "Que bonita bandera..." passant-la a "Com és de bonica la nostra senyera... ".

 Estirant el fil musical, encara podem escoltar en Pau Casals en l'Himne de les Nacions Unides. Si la nostra pàtria és el món, els catalans tenim una casa anomenada Can Catalunya. Gran o petita, és la nostra.

Contemplant l'Estel de Joan Fuster

Els pensaments i raonaments del Joan Fuster s'aixequen des de terra valenciana per enlairar-se i prendre perspectives generals del món català. Amb diferents punts de vista, agermanats amb la tasca de Mossèn Antoni Alcover, de ses Illes, dels quals celebrem els seus aniversaris amb complaença i agraïment. I en contrast amb un altre intel.lectual contemporani, com fou Manuel de Pedrolo. En Pedrolo va ser intel.lectual de posició presa, ferma, i combativa i d'acord amb aquest tarannà bastí la seva obra i la seva vida. Per contra, en Joan Fuster bastí sobre l'enraonar i sobre el dubte vital tota la seva obra.

Ni tant sols l'anomenar Països Catalans fou un principi categòric, ni un mot inqüestionable. Va ser un nom de proposta, de comparació i de mirall reflex dels Països Castellans, que és la consigna amagada de l'imperi espanyol, des d'una perspectiva territorial. Com a bon savi, calia posar nom a les coses, i si hi havia una qüestió de noms, era perquè la pregunta ja contenia la resposta. Joan Fuster sabia que el País Valencià era la frontissa i la frontera entre Castella i Catalunya. Un lloc que té un Regne de València, amb Furs, i  que a més, té gent de nacionalitat i Dret Civil català. Un mosaic acolorit amb diferents formes de veure el món.

Celebrem amb orgull l'aniversari d'en Joan Fuster, dels seus escrits que ens feien pensar, i de les seves troballes, que com espurnes saltant del mall il.luminen el nostre pensament. Com el so de la campana que travessa la boira per fer-nos adonar de quina és la nostra posició, o com aquell llum dels estels que serveix de full de ruta per als mariners. D'aquestes i altres maneres, les naus catalanes fan el seu camí per evitar embarrancar en els esculls i roques que ens han posat en el nostre cap. Celebrem que també nosaltres som valencians.