Fer la Clica o fer els meus Trinquets

La cosmovisió de les persones s'expressa mitjançant la llengua. La paraula cosmovisió tindria un so diferent en alemany, "Weltanschauung", per exemple, perquè ja sabem que diferents paraules poden significar lo mateix. Encara més, la riquesa dels pobles del món es veu en com aquesta idea presenta matisos diferents. Davant de la mateixa visió, no trobarem cap fotògraf que la faci igual. Aquesta riquesa es transmet de pares a fills, de mares a filles, i allò que no havies sentit mai de petit, avui l'has escoltat d'adult i ens hem meravellat que encara descobrim coses noves per primer cop a la vida.

Ma mare va dir fa mesos l'expressió: "fer la clica". I no tenia res a veure amb el teclat de l'ordinador. Vés per on resulta que vol dir ajuntar-se amb segons quines companyies de no gaire conveniència, i fer una colla per a propòsits poc clars. Encara em vaig meravellar més quan hi ha una expressió semblant en altres idiomes, fins i tot en alemany i en anglès, "Clique". Aquesta coincidència em fa pensar que davant del panorama social i polític a Catalunya, ma mare ha recuperat aquesta expressió. Davant de les amistats perilloses que estan practicant certs grups polítics, socials i econòmics. Un exemple serien els pactes entre CiU i PP, tal com van ser amb el segon tripartit, ... etc a nivell d'Estat Central i Generalitat. M'he sorprès més quan recentment he escoltat i trobat una segona dita: fer els meus trinquets. 

Fer els meus trinquets vol dir que una persona vol fer les seves coses en pau i tranquilitat, sense que la molestin, especialment quan està a casa seva. Pot ser que de moment CiU faci la clica amb el PP, però ara mateix els catalans tenim més ganes de que ens deixin tranquils i no ens emprenyin més els espanyols. Ells ja tenen el "Santiago y Cierra España" quan estan escarmentats d'anar pel món, però nosaltres ja n'estem farts dels de dins, dels de fora, i de la gent de ponent. En tot cas, que no ens atabalin, que ens deixin fer els nostres trinquets.

Això són paraules que condensen un sentiment i una voluntat, la resta és literatura, i no precisament de la bona. La gent està farta de paraules, i per això comencen a veure's actes de desobediència civil, que no cal confondre amb les accions violentes que són fàcilment manipulables. Estic segur que per les altes esferes capitalines, tant de Madrid com de Barcelona, estan més preocupats pel tema dels peatges que pels incidents de la vaga general d'enguany.

Verge Bruna i Vi Blanc de Llimós

Les vacances de Setmana Santa per la regió del Rasès, tocant a Carcassona, ens van portar fins a Llimós, Limós en occità. Aquesta ciutat conforma una zona prepirinenca, abans d'enfilar-nos riu Aude amunt, envoltada de turons que s'omplen de vinyes. No té un gran atractiu turístic ni paisatgístic, però trobareu uns quants tresors amagats. Ni els mateixos habitants s'hi fixen, tanta és la seva pobresa: el monocultiu del vi, del cotxe i de la cultura francesa han encegat a la seva gent. La prova és que quan vas a l'oficina de turisme i preguntes per a poder fer passejos i caminades des de la ciutat et fan cara de pensar que estàs boig. Si vols anar a passejar, "gentilment" et donen un mapa de la regió on podràs anar en vehicle particular. Els turistes avesats a aquestos prejudicis "oficials" vam anar a la descoberta mirant el mapa i preguntant a la gent del carrer.

Primer, podeu començar pel casc antic, que agombola el pas del riu a banda i banda, creuat per diferents ponts, incloent un de medieval molt bonic, que fa conjunt amb la magnífica esglèsia de Sant Martí. No us perdeu l'ambient de la plaça de la Republique, amb un terra central que recull la llegenda del sant. I passegeu pels seus carrers tranquils, amb una tranquilitat que s'acaba a les seves rondes, on retruny el pas dels cotxes i camions.

Podeu enfilar-vos als turons que envolten la ciutat. La segona opció va per la banda dreta, pujant pel carrer de la Canal, que segueix un rierol i s'enfila amunt, anireu a parar a unes zones urbanitzades que comparteixen amb les vinyes el terreny argilòs. Seguint la ruta, fem la volta cap a Flassian, per la zona comercial de l'extraradi, i d'allà creuem el pont sobre el riu per anar cap a l'esglèsia de la Mare de Déu de Marceille. En un mirador privilegiat sobre Limós, s'alça aquesta bonica edificació de diferents èpoques que reculen fins al gòtic. Trobareu una esglèsia ben cuidada i restaurada, on en un lateral rau la imatge original de la Verge amb el Nen asseguda. També és una Mare de Déu Trobada: no és negra com la de Montserrat, però els seus cabells són bruns, i tant Ella com el Nen tenen un somriure captivador: un dels versos dedicats en parlen. Des d'aquí, ja vam fer la baixada a la ciutat.

La tercera passejada que us recomanem surt de darrera l'estació de tren, carrer amunt per anar als turons que s'enfilen pel marge esquerra del riu, i que porten als tranquils camps de vinya per retornar al cap d'unes hores a Limós. És un recorregut prou senyalitzat per a fer esport. Des d'aquesta banda, en un dia clar podreu veure uns quants cims dels Pirineus, els quals en aquest mes d'abril presentaven un bon mantell de neu tardana.

Encara us podria recomanar el vi d'aquesta zona, que sobre la base del "chardonnay" fan vi blanc força bo, i sobretot, l'anomenat "blanquette". Aquest vi amb una agulla grossa, però més petita que el xampany català o el francès, és força bo, tot i que hi ha disparitat en la seva qualitat. Se sap promocionar en el mercat estatal acompanyant el carnaval de Limós, que fan a finals d'abril?, i amb les campanyes dels Tocs i Campanars que ressegueixen els diferents cellers i pobles productors. Encara els hi queda camí per a millorar en la seva qualitat, si no volen ser pas una alternativa barata al xampany. També vam recollir tres fulletons sobre l'anuari Òc per l'Occitan de capses al terra de l'oficina de turisme, allò més acostat al català que vam trobar. Com veieu, encara queden tresors per descobrir en aquest món.

Quin Gall Francès ens cantarà?

Aquest diumenge, 22 d'abril, celebren la primera volta de les eleccions presidencials als territoris de l'estat francès, sota el règim de la Republique Française. Aquest 2012 els ciutadans-citoyens triaran quin gall els hi cantarà, i entre els oients involuntaris es troben uns quants catalans no ho oblidem. Cal tenir esment que n'hi ha molts més dels que pensem, tant amunt de la frontera com a sota, tal és l'atracció que encara desperta entre certs catalans "il.lustrats".

Aquesta Setmana Santa vam estar al Llenguadoc-Rosselló, una de les regions més pobres de l'estat. Tant rica com havia estat feia segles, ara fa les feines més denigrades de la Republique: turisme i serveis socials per a la tercera edat. Mon pare ja esmentava la dita que deia que "els francesos peguen, però donen...", tot i que a canvi de la República i la "cul-tura" francesa no crec que hagin sortit guanyant gaire. Carcassona s'ha transformat en "Madame Carcàs", i només falta que posin un fanalet vermell a la porta, tant han buidat tot el país. Els Càtars són un reclam turístic per vendre unes cases que poques s'aguanten dretes, esperant que els anglesos els hi comprin malgrat no es suportin com a veïns! Quan la llegenda del tresor de Rennes le Chateau ja no funciona, s'inventen una altra, com la salvació de la fi del món del 2012 a la muntanya de Bugarach.

Vam estar distrets amb la campanya de les eleccions franceses, tant com la gent del país feia la viu-viu, esperant els resultats. Sabent del cert que desprès de la segona volta, l'economia francesa es treurà el maquillatge, ni els seus perfums no taparan pas la ferum que desprèn aquest estat. També trobareu gent amable, i millor servei i comprensió que en altres llocs d'Hispània. Cal dir al seu favor que tenen una gentilesa i educació envejable, i això sempre dóna esperances en el futur d'aquest país desestructurat: el símbol més evident és la decadència dels centres dels pobles i el domini abassegador del cotxe privat.

Ja ho diu la Bíblia, que no hem de tèmer als enemics que maten el cos però no maten l'esperit, com s'esdevingué amb la Croada contra els albigesos a l'Edat Mitjana, sinó que encara hem de tèmer més a aquells que maten l'esperit i deixen el cos, com va fer la Revolució Francesa amb els seus pobles. Tot i la situació tant dolenta, cal tenir fe en l'Occitània, no la dels Trobadors, tant folcloritzats com la nostra llengua en mans dels jacobins. Es fan passes per recuperar la seva vida, encara en mans de petites minories, realment són els gals d'Astèrix que es defensen de l'estat napoleònic.