Aquest diumenge, 12 de juliol, es va celebrar la festivitat de Sant Cristòfol, el patró dels conductors. Malgrat que molta gent és conductora d'algun tipus de vehicle com camions, trens, bicicletes, etc... moltes vegades queda reduït a l'àmbit dels cotxes. En fi, com que cal veure les coses des d'un punt de vista més global, intentaré explicar alguns fets que sorprendrien a més d'un en aquest món modern. Si la roda és la base del cotxe, no podem deixar de veure totes les cadenes que hi van lligades al seu moviment. I em centraré més en aspectes econòmics, per intentar veure què passa al voltant dels vehicles, i com precisament la crisi econòmica és una crisi del vehicle com a tal, i què és una ruïna per als seus propietaris.
Començaria parlant de les famoses subvencions a l'automoció concedides a l'Estat Espanyol pel Govern Central i el de la Generalitat, sense anar més lluny. Tant pel que fa als cotxes, com a les motos. La idea de subvencionar la compra d'aquestos vehicles per afavorir el nivell de consum no seria una idea tan dolenta, si no fós per tota una sèrie de realitats. Una d'elles seria que el parc automobilístic està en prou bon estat i encara no s'ha esgotat la vida útil de la majoria de vehicles comprats en els darrers anys de bonança econòmica. Per tant, es tracta d'un mercat madur, i que només necessita reposar les existències. Ja no està en expansió, i la capacitat productiva de les fàbriques és excedentària, i les marques acumulen estocs de més. L'altre tema seria que el sostre del preu del vehicle fins a uns 49000€ afavoreix clarament a rendes mitjanes altes, tot i que el percentatge relatiu sigui més favorable a les classes populars. Si parlem de la fiscalitat de l'automòbil, l'Informe Mensual de "la Caixa" del mes de març del 2006 exposa que el creixement impositiu per als vehicles és més baix que el d'altres impostos. Tenint en compte que la sèrie comença a l'any 1995, i que en tots aquestos anys de prosperitat i bombolla econòmica s'ha seguit aquesta tendència a la baixa en el percentatge de recaptació, encara és més flagrant la contradicció en aquest període de crisi. D'aquesta manera es demostra el favoritisme econòmic cap a aquest sector, i com les polítiques actuals no han trencat aquest fet.
El cas paradoxal seria que la percepció dels propietaris de vehicles és clarament inversa, i es pensen que estan exposats a un increment de la pressió fiscal en aquest cas. És clar que no tenen en compte tota la despesa que es genera per poder circular: siguin autopistes, autovies, carreteres, carrers, etc... i tot lo que hi va lligat. Per exemple, el manteniment, la senyalització, la policia, etc ...
No es diu pas que el dèficit econòmic de l'estat avui dia prové de les grans inversions en infraestructures viàries, incloent les autonomies i els ajuntaments. La fallida de l'administració pública rau en que la recaptació per impostos, tant directes com indirectes, per peatges, per benzina, etc... no arriba a cobrir tota la despesa necessària posada a disposició dels vehicles de motor. Aleshores, una de les vies per aconseguir més diners prové de l'increment d'impostos, però la que l'estat explota amb molt èxit és la recaptació per multes i infraccions de trànsit. Tot i la millora en les lleis de seguretat viària, i en el tema dels accidents i de la violència en la carretera, encara ha millorat molt més el sistema de recaptació i pagament de multes. D'aquesta manera, les subvencions que es donen generosament amb una mà es recapten amb avidesa mitjançant el sistema molt rigorós de les multes, palesant que de vegades compta més l'increment d'ingressos que la protecció de les víctimes dels accidents.
L'exemple més clar d'aquesta paradoxa rau en la Fira de l'Automòbil celebrada el 2009 a Barcelona. L'administració pública va pagar tota la despesa per assistir a les marques de l'automòbil davant l'amenaça de vaga general del sector. No crec que els empresaris paguin res als treballadors en vaga, com acostuma a passar sempre. De fet, ja fa temps que les regles del lliure mercat s'han trencat, i ja no existeixen línies ni ratlles contínues. El món de l'automòbil avui dia ha deixat de ser una font de progrés, i s'ha convertit en una màquina que avança per inèrcia, i per ironies de la vida, sembla un tren que no pot sortir de la via que el porta a un xoc frontal.
El cas paradoxal seria que la percepció dels propietaris de vehicles és clarament inversa, i es pensen que estan exposats a un increment de la pressió fiscal en aquest cas. És clar que no tenen en compte tota la despesa que es genera per poder circular: siguin autopistes, autovies, carreteres, carrers, etc... i tot lo que hi va lligat. Per exemple, el manteniment, la senyalització, la policia, etc ...
No es diu pas que el dèficit econòmic de l'estat avui dia prové de les grans inversions en infraestructures viàries, incloent les autonomies i els ajuntaments. La fallida de l'administració pública rau en que la recaptació per impostos, tant directes com indirectes, per peatges, per benzina, etc... no arriba a cobrir tota la despesa necessària posada a disposició dels vehicles de motor. Aleshores, una de les vies per aconseguir més diners prové de l'increment d'impostos, però la que l'estat explota amb molt èxit és la recaptació per multes i infraccions de trànsit. Tot i la millora en les lleis de seguretat viària, i en el tema dels accidents i de la violència en la carretera, encara ha millorat molt més el sistema de recaptació i pagament de multes. D'aquesta manera, les subvencions que es donen generosament amb una mà es recapten amb avidesa mitjançant el sistema molt rigorós de les multes, palesant que de vegades compta més l'increment d'ingressos que la protecció de les víctimes dels accidents.
L'exemple més clar d'aquesta paradoxa rau en la Fira de l'Automòbil celebrada el 2009 a Barcelona. L'administració pública va pagar tota la despesa per assistir a les marques de l'automòbil davant l'amenaça de vaga general del sector. No crec que els empresaris paguin res als treballadors en vaga, com acostuma a passar sempre. De fet, ja fa temps que les regles del lliure mercat s'han trencat, i ja no existeixen línies ni ratlles contínues. El món de l'automòbil avui dia ha deixat de ser una font de progrés, i s'ha convertit en una màquina que avança per inèrcia, i per ironies de la vida, sembla un tren que no pot sortir de la via que el porta a un xoc frontal.
