Benvingut sigui el Decàleg de l'Esglèsia

Aquest dimecres, 27 de juny de l'any 2007 del naixement del Nostre Senyor, van morir a les carreteres catalanes, només en un dia, tres persones en accident de trànsit. Un avi, un adult i un jove. Cadascun en circumstàncies diferents, però amb el mateix resultat. La meva pregunta és la següent: si un accident és inevitable, aleshores perquè hem d'agafar un vehicle i conduir-lo fins a morir?. Aquesta seria una actitud fatalista, i crec que no és un plantejament correcte. Com a persones, i no màquines, som en part responsables dels nostres actes. I si aquestos actes esdevenen un mal costum, comporten un risc per a la resta.

La idea del progrés al seu dia va ser beneficiosa, però entendre el progrés de manera determinista, i portar-lo a l'extrem ha comportat grans sacrificis en vides humanes. Avui dia, el progrés ha esdevingut una mite que s'està buidant de significat. I comença a comportar més pèrdues que avantatges a la societat. Quan jo anava a escola, explicaven el cas de les presència de les "vaques sagrades" als carrers de l'Índia, i ens en feiem creus que no les apartessin. Però avui dia, la vida m'ha ensenyat que els carrers de la civilitzada Europa estan plens de "vaques sagrades": els cotxes. El país s'omple d'infraestructures que destrueixen la base alimentària de Catalunya, la seva qualitat de vida. Perquè les "vaques sagrades" funcionin, cal fer guerres en països llunyans malgrat que tots ens declarem pacifistes. I aquest tribut que paguem pel "progrés" s'incrementa amb els morts en accidents de trànsit, i en contaminació atmosfèrica i acústica de ben aprop. Allò que va ser símbol del progrés fa uns anys, com el 600, ha esdevingut el càncer de la nostra societat. I com tota malaltia necessita uns medicaments i una teràpia determinada, que ja existeix, i que cal aplicar abans que no s'extengui més pel cos social, i mati una persona més. Per això, i malgrat els prejudicis dels "progres" , he rebut amb interès i atenció la declaració que ha fet l'Esglèsia Catòlica sobre la conducció. No dubto que hi ha hagut altres institucions religioses i laiques de diferents creences i pensament que han fet recomanacions sobre els perills del trànsit i del cotxe en el nostre segle XXI. Perquè fa dos mil anys no tenien aquest problema, però sí que el tenim avui dia.

I no quedarà pedra sobre pedra

Mentre la Rambla de Sant Boi presentava un espai renovat i polit, moltes cases antigues del Barri Centre s'estaven enderrocant per edificar. Certament, hi ha llocs que estan en molt mal estat, i que cal aterrar. Tanmateix, la manera de fer les coses assenyala el respecte per a la gent i per a la seva història. I a la nostra ciutat, aquest respecte no es nota gaire.
L'estat de degradació "permès" per les autoritats municipals durant els anys de "democràcia" al barri centre han passat factura. El cicle econòmic fonamentat en l'urbanisme afavoreix zones determinades en detriment d'altres, i quan una zona està enfonsada, compren a baix preu allò que després revendran a un més alt. L'arqueologia al casc antic de Sant Boi és un element que destorba les aspiracions pecuniàries. Certament queden pocs vestigis anteriors, ja que cada època ha destruït les restes antigues, i sobre aquestes ha fet els edificis nous. Però aquestes pedres expliquen una part de la nostra història, i mereixen un respecte.
Com comenta un blocaire santboià, l'edifici al capdamunt del carrer Alou ha estat enderrocat i excavat. La qüestió és saber perquè les excavacions s'han fet tan depressa, i perquè s'han aterrat les restes trobades: paviment, clavegueres, una sitja excavada a la roca, etc... Potser no gran cosa, però ningú ha donat encara cap informació oficial sobre això. Mentre es feien els Ludi Rubricati, i el sopar romà aquest mes, les restes que encara queden d'aleshores s'esborren ràpidament. El nou urbanisme al barri centre no està per romanços. Ja veurem que passarà amb l'Ateneu Santboià?. En tot cas, recordar que l'imperi romà també va caure a mans dels bàrbars, i que d'allò que ara aixequem amb tanta pompa no quedarà pedra sobre pedra.

Imago Cataloniae, els Canvis al Baix Llobregat

Amb l'excel.lent treball de recopilació dels Atles del llibre "Imago Cataloniae" podem passar a observar la zona de l'actual comarca del Baix Llobregat. Per a aquells que volen que tot continui igual, només cal ensenyar-los els mapes i fer servir la lupa. Els mapes també recullen els canvis vitals d'un territori, tant per l'espai físic i les comunicacions, com per la gent que hi viu. I el Baix Llobregat no és una excepció.
Com que els mapes que tenim només arriben al final de l'Edat Mitjana, no podem afirmar ni negar amb aquestos quina era l'organització de la nostra comarca. Sí podem esbrinar-ho per altres fonts. Potser direu que el país no ha canviat des de fa cinc cents anys, i amb els mapes podreu veure que no ha estat així. Hi ha canvis, alguns més lents, altres no tant, més traumàtics.
Podem viatjar a finals de l'Edat Mitjana, i principis del Renaixement, i observar amb lupa. Podreu veure que aleshores la comarca del Baix Llobregat pertanyia a la vegueria de Barcelona, la qual incloia l'àrea metropolitana i la zona de Moià. Però si baixeu al detall dels noms dels llocs us quedareu força sorpresos. Alguns s'esmenten i altres no, això volia dir que alguns eren importants i altres no gaire. Alguns apareixen col.locats en llocs que avui dia no porten el mateix nom, a més a més. Algú pot dir que qui va fer el mapa s'equivocava, o que no sabia que es feia. Però amb quina autoritat pot dir que aquelles persones s'equivocaven?
Com a exemple destacat a simple vista, els mapes antics al 1714 situen Gavà al costat de Sant Boi, i Viladecans al lloc actual de Gavà!!! I més coses, s'esmenta Salvador a sobre de Castelldefels, que és un dels nuclis antics de la població, però també es col.loca el nom de Gramanet sobre l'actual Santa Coloma de Cervelló!!! També he observat que de Barcelona sortien dos camins per creuar el riu Llobregat: un per l'Hospitalet, i per tant Sant Boi, quan el riu tenia poca aigua, i l'altre cap a Molins de Rei, quan el riu en portava molta. Podeu mirar-ho tot als atles, no crec que enganyin. Som nosaltres els que estem enganyats, més aviat. Perquè com diu la dita: "la Història l'escriu qui guanya". Per això Joan Fuster parlava de quan "el nom fa la cosa".