Idolatria en la Conferencia Episcopal Española

La defensa d'España com a bé comú per part de la Conferencia Episcopal Española suposa un escàndol per als catòlics catalans. Llegir la nota de premsa sobre la Instrucció Pastoral "Orientacions morales ante la situación actual de España" no ens pot deixar indiferents. Certament, no puc dir que sigui cap sant per parlar amb autoritat, però com a persona, i com a "catòlic" em veig en la necessitat d'expressar allò que em dicta la consciència.

No per ser escrita amb paraules més suaus, deixa de tenir la seva importància i gravetat. El fet és que un document pastoral es posiciona políticament d'una manera determinada: i aleshores no podem parlar d'"orientacions morals". Podem parlar de principis o criteris polítics, però no morals. Aquesta declaració institucional es posiciona en la defensa d'Espanya en el capítol tercer, tal com es diu en el seu resum. En els dos primers es pot parlar del laïcisme excloent i d'altres principis ètics i morals, però el tercer és clarament polític. I clarament contradictori: si el mateix document comença afirmant que hi ha un apartat titulat :"democracia y moral, donde se explica que la democracia y los procedimientos democráticos no son la última referencia moral de los ciudadanos, y se ayuda a descubrir que los fundamentos prepolíticos de la democracia radican en la verdad del ser humano", per després passar a posicionar-se sobre el terrorisme i els nacionalimes des d'un punt de vista espanyol : "En este punto se afirma que es objetivamente ilícita cualquier colaboración con los terroristas, con los que los apoyan, encubren o respaldan, y que una sociedad que quiera ser libre y justa no puede reconocer explícita ni implícitamente a una organización terrorista como representante político legítimo de ningún sector de la población, ni puede tenerla como interlocutor político. Las víctimas del terrorismo ocupan un lugar destacado en este epígrafe. Los Obispos les expresan su afecto, respeto y solidaridad, extensibles a sus familiares, amigos y personas que han sufrido directa o indirectamente el terrorismo; respecto a los nacionalismos y sus exigencias morales, se aporta una palabra sosegada y serena que ayude a orientarse en la valoración moral de los nacionalismos en la situación concreta de España. La Iglesia reconoce la legitimidad de las posiciones nacionalistas, siempre que, como todo proyecto político justo, se justifiquen en referencia al bien común de toda la población directa o indirectamente afectada. La unidad histórica y cultural de España puede ser manifestada y administrada de muy diferentes maneras. En esta cuestión la Iglesia se limita a recomendar a todos que piensen y actúen con la máxima responsabilidad y rectitud, respetando la verdad de los hechos y de la historia, considerando los bienes de la unidad y de la convivencia de siglos y guiándose por criterios de solidaridad y respeto hacia el bien de los demás; el capítulo termina con el apartado dedicado al ejercicio de la caridad que refleja cómo la Iglesia tiene que ser y aparecer, vivir y actuar, como una verdadera comunidad de amor; un amor, vivido y practicado con generosidad y eficacia, especialmente en aquellos casos de urgencia como pueden ser, en la actualidad, el fenómeno de la inmigración, los que no tienen trabajo, los que están solos, o las mujeres víctimas de la violencia doméstica, entre otros."
Com pot ser que la mateixa Conferencia Episcopal parli d'aquesta manera sense condemnar moralment el terrorisme d'estat del General Franco durant més de quaranta anys, sense deslegitimar el cop d'estat que el va portar al poder. Veuen la palla a l'ull i no miren la seva viga? Es pot criticar la memòria històrica des d'un punt de vista sectari? . És més, si com diuen que existeixen altres referents morals més enllà de la democràcia, com poden justificar la defensa d'un "bé comú" material com és l'estat espanyol? Les bones paraules no amaguen el fet escandalós que la Conferencia Episcopal anteposa la realitat d'Espanya com a imperi espanyol més enllà dels fets històrics que es remunten a cinc-cents anys només, deixant la resta en l'oblit interessat. Moralment, posen l'estat espanyol per davant del concepte de "catolicisme" com a principi de "comunitat universal" , i en aquest sentit "idolatren" una construcció política que com totes les coses d'aquest món, un dia no quedarà pedra sobre pedra. No alteren el Credo segons les seves conveniències, allò que critiquen tant com el "relativisme" no ho estan practicant ells mateixos?. I això sí que seria denunciable davant el Tribunal per a la Congregació de la Fe, l'antiga Inquisició, a l'Església de Sant Pere de Roma. Acaben el capítol tercer parlant de l'exercici de la caritat, en aspectes socials molt lloables, però a mi no m'esmenten, només sóc català.

Treient Foc pels Queixals

Després de les eleccions al Parlament de Catalunya, calia prendre's un temps per reflexionar i pair els esdeveniments. En aquestos moments, el silenci és un bé preciós que de vegades no valorem com cal. I és molt necessari per poder escoltar. Sigui a un mateix o als altres amics i companys. Per poder saber d'on bufa el vent, veure'm com dança el pomer, que diu la cançó popular. Però a Sant Boi s'ha produït una turbonada que no deixarà ningú a Catalunya indiferent.

Ahir es van produir unes manifestacions al ple de l'ajuntament com no s'havien vist feia molts anys. Una constructora familiar va declarar una guerra immobiliària al consistori. Potser algú pensarà que és un fet interessant, però intrascendent. Crec que aquest no és el cas. Si Eugeni d'Ors treia punta de les coses, i l'anécdota es convertia en categoria, exposaré perquè crec que és un exemple paradigmàtic a tot Catalunya. Algú dirà que no ho podem comparar amb els escàndols immobiliàris de Marbella. Caldrà analitzar-lo.
Per una banda, malgrat que no es pot demostrar res, tothom dóna per segur que existeixen lligams molt estrets entre els constructors i els ajuntaments. La necessitat de finançament municipal, i dels partits, fa que s'hagi establert un sistema retroalimentat d'ingressos per urbanisme i edificacions en tots els ajuntaments. Ser el responsable d'urbanisme és el càrrec més cobejat de tot el país. Però els temps de les vaques grasses s'estan acabant.
Els marges de beneficis s'estan reduint a tots els sectors econòmics, incloent la construcció. Això representa que qualsevol entrebanc pot portar una empresa petita de mal borràs. I això que ha passat a Sant Boi demostra com les coses funcionen sobre expectatives, o sobre especulacions. S'emparaulen coses que es legalitzen posteriorment. I com que ara s'ha dit que no, quan sempre es diu que sí, es produeix el conflicte. Des de fora es pot veure fredament, però res més lluny de la realitat: sembla ser que sentiments personals poden haver provocat aquesta situació.
Ahir mateix al ple es van contractar moltes persones. Als ajuntaments s'hauria de fer un estudi per saber quantes persones de la mateixa família hi treballen, quanta gent contractada està afiliada al mateix partit o sindicat dels que governen el municipi. Si tot va de cara, no hi ha cap problema. Però què passa quan la gent que treballa en la mateixa empresa es baralla? Doncs que l'empresa es ressentirà per les lluites personals. I aquest foc soterrat s'escampa per les connexions i vincles establerts, afectant als partits, als municipis, als constructors, i en definitiva, als ciutadans. I això es pot extrapolar a molts ajuntaments del nostre país. En aquest cas, caldria prendre aquestes crisis com una oportunitat de fer net, i afrontar el futur amb optimisme. Per al bé de tota la nostra societat.