VIDRÀ COM UN BRESSOL

El mes de setembre vam aprofitar el cap de setmana per retornar a Vidrà. Malgrat les aventures amb la Renfe, vam arribar bé a la destinació. Durant el trajecte vam xerrar amb una amiga fins a Vic. Per atzar hi pujava per fer uns tallers a Sentfores.  Nosaltres baixàvem després, a Sant Quirze de Besora, perquè havíem d'agafar un taxi. A mà dreta la carretera s'enfilava pel territori del Bisaura. Vam fer estada a Hostal Serrasolses, pronunciat amb es final i escrit amb as d'acord amb la normativització del català. Un hostal amb molta solera. Aquest segle van complir 100 anys al 2002. Força ben portats, i amb una cuina molt bona. Posats a celebrar aniversaris, també vaig gaudir dels pastissets de cabell d'àngel que fan a la Fleca de Vidrà, enguany complia els 25 anys. 

El pas del temps no es nota a Vidrà, regnen la pau i tranquil·litat, malgrat els avatars històrics que l'han fet protagonista moltes vegades. Anem a caminar i contemplar el paisatge dels turons que abracen la petita vall coberts de roures i fajos, salpebrats de prats i vaques. Un espai bucòlic que amaga secrets i misteris de fa molts segles. Si anem a donar un cop d'ull al mateix nom, fins i tot En Corominas no ho veu massa clar. Fent la nostra recerca etimològica, comencem per mirar la banda celta. "Vi" en bretó vol dir "ou", on "dra o tar" vol dir "pica". O bé "darn" que vol dir tros, o una part. Com vivípar, del grec... no del llatí? ovo.... També tenim els cingles de Beví, que faria Berg-vi o potser Weg-vi. Abans de passar al costat germànic, esmentem el nostre Siuret o Ciuret...perquè tenim en bretó "siul-sioul" que vol dir tranquil o quiet. O bé que té forma de cercle. Seguit amb - ul que vol dir alt. Allà es va celebrar un casament entre un català i una anglesa. Vés per on els lligams antics es retroben avui dia.

Observem on ens porten les influències germàniques. La paraula "Vieh" vol dir bestiar o ramat, en goth. També tenim la paraula "wiege" o "wige" que vol dir bressol. M'inclino més pel significat de bressol que ens mostra el paisatge, que s'acosta al significat celta d'ou. A més s'ajunta amb "Wiese" pastura o prat, i "Wisa" estany. Així potser Vich no sortiria de Vicus, lloc en llatí, sinó de "Wiege"?

Per arrodonir la toponímia ens trobem amb el nostre forat Micó. Aquest congost tant característic de la zona, ens derivaria de Wiedehopf., Witehopfe?  Canal llarga, com un embut. També topem amb la paraula "Mieze" que vol dir cony, com Micció, símbol sexual, més aviat femení que no pas masculí...Però això ho deixarem per als nostres filòlegs especialitzats en els simbolismes sexuals. 

Durant el mateix cap de setmana vam coincidir amb un altre hoste. El Francesc, el qual passejava ben a prop del poble, donant el senyal d'alarma per una planta invasora tòxica que es va trobar per la zona. Es dedica a la fotografia, i ara que ja està retirat empaita les aurores boreals. Així com jo faig viatges en el temps, ell es desplaça pel nostre món, nord enllà amb uns quants amics. Va la recerca d'aquestos fenòmens, els quals vam poder gaudir excepcionalment per les nostres contrades no fa gaires dies.

ENTRE ELS PIRINEUS I LES ILLES, PASSANT PER LA CIUTAT

M'han arribat a les mans dos llibres de petit format, i gran ressò amagat. Per una banda el llibre d'Antoni Mus titulat "Ganes de Viure", editat el 1981 per Edicions 62 dintre de la col.lecció de butxaca El Cangur. El segon és un dels primers llibres de la Raquel Picolo de Voliana Edicions de l'any 2012 anomenat "La nit als armaris".  Entre un i l'altre han passat unes quantes dècades, però tots dos ens parlen d'un tema universal. La lluita per la supervivència, el xoc entre el món rural i la ciutat, i els conflictes personals tant a nivell social com a nivell personal. 

Tots dos formarien part de la literatura menor de la nostra cultura, però no ens enganyem, donen la perspectiva necessària per a les obres de gran volada. Dintre d'aquest segment més humil podem recordar els "Contes de Kaneai" de la mateixa Raquel Picolo, on connecta el món rural amb la ciència ficció i el terror. O bé un altre llibre com "Obaga" de l'Albert Vilaró de l'any 2003. Pertanyen a escriptors que publiquen a finals de la Dictadura i durant aquesta Segona Restauració Borbònica, mal anomenada període de "Transición" perquè no se sap cap a on va. Més aviat a fer tombs a lo mateix de sempre. 

La temàtica de "La nit als armaris" és fantàstica, ens aboca de cap a les experiències interiors, a la recerca dels sons i malsons. La nostra escriptora Picolo enfoca els seus textos des del punt de vista femení, on els personatges masculins no surten gaire ben parats. Què hi ha per sota del comportament humà? Entremig de la vida i de la mort, la violència apareix ben viva. La força imposada als més febles que es manifesta en totes les narracions. Perquè de fet, allò més important no es mostra explícitament. És la por, que rau en el context vital dels personatges, nascuda de la repressió de les llibertats. 

És aquella contra la qual cal lluitar per sobreviure, per tirar endavant, un anar fent que implica un acte de resistència vital, unes ganes de viure com titula l'Antoni Mus, malgrat els peatges i les esgarrinxades que cadascú pateix. Podem trobar aquestes connexions, que com les aigües dels rius, es filtren entre les muntanyes del Pirineu i de les Illes per corrents desconegudes. És un cercle que ens acompanya de dia i nit, com l'ànima que s'expressa mitjançant el cos, i que perdura en les següents generacions.

ANOTACIONS SOBRE "GIRONA AL SEGLE XVI (1519-1599)"

Després de llegir el volum de la col.lecció Quaderns d'Història de Girona titulat "Girona al Segle XVI (1519-1599) Cavallers i Menestrals" faré un parell d'observacions. Escrit per Xavier Torres i editat el 2017 per l'Ajuntament i la Diputació de Girona fa un recorregut força didàctic i representatiu de la història d'aquells anys des del punt de vista de la ciutat. Cal destacar l'ús acurat de les fonts històriques, bé siguin els escrits antics com els treballs bibliogràfics més recents que tracten aquella època. Com diu l'autor, gràcies a la documentació conservada encara es pot fer molta més feina de recerca. Tot i que aquest text és prou modern, fa set anys només, l'autor se n'adona que encara podem aclarir-ne més coses. 

Una d'elles és el capítol dedicat a l'Estudi General. A la pàgina 82 es parla del privilegi concedit l'any 1446 per tenir aquestos ensenyaments reglats, més enllà dels que ja oferien algun orde religiós, com per exemple els dominics que es mantindran fins al segle XVI, quan competiran amb els jesuïtes o teatins. A partir del 1561 se sap que comença l'edificació de l'Estudi General. Les classes no començaran fins al 1572 sota el rectorat de Bernat Cerdà, després que el gironí Antic Rocha es mantingués en la seva seu de Barcelona. L'historiador Xavier Roca recull textualment la petició que fan els Jurats de Girona a Antic Rocha: "venir a residir en esta ciutat per encaminar lo Estudi que de nou edificam" o bé "recomanar algun mestre tal que pugués donar principi al dit Estudi". Com veiem, l'elecció o potser recomanació final recaurà en Bernat Cerdà. Però també podem observar que aquest Estudi del 1561-1572 no és el primer. El text esmenta que "de nou edificam", això ens diu que hi havia un Estudi anterior, tal com és natural si estava autoritzat a partir del 1446, malgrat les grans maltempsades dels darrers cent anys. 

Evidentment el nou Estudi es farà seguint les directrius de la Contrareforma Catòlica d'aquell segle, i sota la vigilància estricta de la Inquisició. La qual cosa vol dir censura i control de l'ensenyament. També es fa evident que la pertinença a aquesta organització era un signe més de prosperitat social i política. Un dels personatges que esmenta és la família Agullana. En el capítol "Armes i Lletres", a la pàgina 41 destaca en Joan Agullana com a cavaller ric, que al 1589 assoleix el privilegi de noblesa signat per Felip II. El text ens esmenta que la família va participar en les guerres contra França defensant Perpinyà, però també a les guerres dels Països Baixos sota les ordres del Duc d'Alba i els Terços. També hi havia catalans als exèrcits hispànics!. Precisament aquestos dies es commemora el saqueig de la població de Malines, Mechelen, per part dels soldats imperials l'any 1572. Com explica l'article de Marc Pons, Felip II havia posat tots els habitants dels Països Baixos als peus de la Inquisició, sota l'acusació d'heretgia. 

Al final els holandesos van aconseguir la independència per esdevenir una de les potències europees hegemòniques a partir del segle XVII, mentre Girona es va anar esllanguint. Vés per on, adés s'ha celebrat a la ciutat de Girona el partit de futbol de la lliga de Campions contra l'equip del Feyenoord de Rotterdam. Els holandesos han acabat guanyant el partit. Potser una coincidència o no, el cas és que millor tenir aquest espectacle futbolístic que no pas aquelles guerres de la Contrareforma. És un bon recordatori dels esdeveniments sagnants d'aquells segles, i de com els pobles han de lluitar per la seva llibertat.

TAGAMANENT, TOCANT AL CEL

Quan agafem el camí de Vic des del Vallès hem de travessar el Congost. Aquest pas estret entre les muntanyes de les serres del Montseny dóna nom també al seu riu que desemboca en el Besòs. Sigui a peu, amb bicicleta, a cotxe o amb tren, el cap se'ns aixeca per contemplar el seu paisatge majestuós. Els nostres sentiments es barregen d'admiració i temor. 

Entrem des de la Garriga cap al Figaró, i no ens mengem pas cap figa del poble. Més aviat, la seva etimologia ens explica que en llengua germànica, o gothica, vol dir "dit". És un derivat del nom que coneixem en anglès com a "finger". Així quan ens trobem amb algun lloc semblant, sabreu que el pas es farà més estret, tant com un dit de la mà. Fins que no arribem a creuar el Congost, a partir de Centelles, ens acompanyaran als costats els cingles de Bertí. Un escriptor ja va dir que això era la porta de la muntanya, la porta que ens obre el pas cap als Pirineus. Precisament en llengua germànica, tenim les paraules "Berg" i "Tur" que volen dir la porta de la muntanya. Amb el pas del temps ens donen el nom de Bertí, que no és ben bé el nom de cap persona. 

Enmig d'aquest conjunt trobem la muntanya més destacada de la zona, el Tagamanent. Una piràmide que sobresurt destacant-se al mig del cel. És una avantsala del nostre Montseny, el mont senyera, l'anomenat Mons Jovis que apareix a la vista dels navegants des de l'antigor. Al costat del Montseny s'aixequen les Agudes, que serien les esmentades "escales d'Aníbal". Però el Tagamanent se'ls hi avança com un herald. Potser el nom antic de Taga ens pot fer recular fins als temps dels celtes, quan en llengua bretona trobem la paraula "tad", que vol dir pare. Potser tindria el significat del pare més gran d'aquest costat de la serra.

Amb una idea semblant, perdura el seu significat a l'Edat Mitjana. Si per tot el país s'han mantingut els noms d'etimologia gothica, crec que des d'aquesta banda ens acostem més al seu significat geogràfic. I més si a dalt del Tagamanent ens trobem un castell que el corona, perquè els cavallers cathalans eren de nissaga germànica. Per això cercarem les paraules "tal" "ward" "magnent", que volen anomenar el gran guardià de la vall. En la llengua catalana s'ha simplificat per donar Tagamanent. Potser només recordem son nom, perquè hem perdut el significat real. Per sort, sempre podem sortir a cercar el tresor gràcies als senyals que s'amaguen entre les boscúries i els fondals d'aquesta contrada. Hem de mirar al terra, però sempre cal mirar també cap al cel.