EL MABINOGION I L'EMPERADOR ARTIR

Adès hem llegit el llibre "The Mabinogion" traduït a l'anglès per Jeffrey Gantz i editat el 1976 per Penguin Books, dintre de la seva col.lecció dels Clàssics. Amb un bon estudi introductori, i les notes escaients, ens endinsem en l'univers d'aquestos poemes en llengua gal.lesa. Aleshores van passar del vers cap a la prosa. L'ordre cronològic dels contes abastaria el període històric de Gal.les, el qual aniria des de la metamorfosi de l'Imperi Romà fins a l'apogeu del model feudal, al cim de l'Edat Mitjana. Alguns en diuen contes per als nens, però més aviat parlaríem de mitologia celta. El traductor ja ens avisa per endavant. 

És una mitologia perquè la barreja de simbologia i realitat ens porta al mite. I d'aquí a les llegendes explicades oralment i després transcrites per no perdre'n la tradició. Perquè l'original és en llengua celta, i després es traduiria, com és el nostre cas, a l'anglès. L'espai geogràfic ens apropa a Gal.les, però no és un lloc tancat. No debades, s'esmenten molts personatges de diferents països que pertanyien a l'Imperi. Unes relacions internacionals on, fins i tot, s'esmenta Constantinoble. El títol atorgat al rei Artur, no és pas el de rex, o governador, sinó el d'Emperador Artir, que és el nom original, i per tant, ens exposa que té un rang encara més alt que el rei, vés per on! 

És aquest món que va anar evolucionant des de la província romana fins al model feudal, el dels tres ordes. Com a exemple, al final del llibre ens trobem a Gereint i Enid assistint a corts per poder ser acceptat com a príncep del seu país. En aquest cas Cornualla, Kernow. El missatge del Mabinogion, tal com veiem en les novel.les de cavalleria, és una explicació simbòlica de la noblesa i de la recerca del sentit de la vida. Com ho és el calze o grasal que cadascun haurà de beure o cercar per ser enmig d'aquest món.

Un món que té el centre de les Illes Britàniques a la mateixa Gal.les. Unes contrades on es van barrejar en diferents proporcions els celtes, els romans i els germànics. Adès els romans van dominar els gals, i quan l'Imperi es va transformant, els mateixos romans criden els germànics com a aliats, sobretot els saxons. Temps després, els immigrants germànics passen a ser els nous amos d'Anglaterra. I la darrera conquesta normanda, o vikinga, que va arribar per l'est no estaria afavorida també per la pressió dels celtes a l'oest?

Tornant al nostre Mabinogion, cal que fem una reflexió sobre les versions dels textos artúrics. Si els relats ens aboquen a l'Alta Edat Mitjana, serien més primerencs que no pas les versions franceses, com les de Crestien de Troies, al segle XII. L'expansió del mite artúric prové del món en llengua celta, tal com s'explicita en els Lais de Maria de França, els quals també són una traducció del bretó?. Com sempre, hem de mirar les coses des de diferents perspectives. Així ens adonem que allò establert com a cert avui dia, realment no és gaire versemblant. 

HISTÒRIES DE REFORMA I CONTRAREFORMA

Aquest diumenge 23 de març es farà la presentació del darrer llibre d'En Jordi Bilbeny a Montblanc. L'acte es farà al Museu Comarcal a les dotze del migdia. No gaire lluny de l'antic convent de Sant Francesc d'aquesta ciutat. Es titula "Sant Francesc, els Càtars i la llengua catalana". Un llibre molt recomanable per poder fer llum en les relacions socials d'aquest sant. Llegint-lo veiem com fins a quin punt estava Sant Francesc lligat a la història de Catalunya i Occitània. A principis del segle XIII el Papat decreta la Croada contra els Càtars. La lluita d'una fe contra una altra, una guerra civil cristiana, va ser cruel i amb moltes víctimes, sobre la consciència d'Innocenci III. Per altra banda porta, la Croada mostra la conquesta d'Occitània, amb l'inici de la colonització per part de l'Imperi Francès. El botí capturat és enorme.

En aquest sentit, el llibre assenyala el propòsit de Sant Francesc: salvar tanta gent com pogués de les matances gràcies a la fundació de l'Orde Franciscà, demanant empara als seus enemics, el Papat. Malgrat la cobertura religiosa, l'Orde va ser sotmès a un control ferri. I tota la documentació inicial va ser recollida per l'Església Catòlica. El propòsit d'aquest article és adonar-se del fet que no podem atorgar carta blanca en qualsevol document fet de part, és a dir, elaborat pels poders interessats en dominar el discurs històric. Clar i català, els historiadors oficials treballen sobre maresmes poc clares, que només fan que embolicar la troca per amagar la veritat. De vegades la història oral transmesa per la tradició és més veritable que la història documental. La última també hauria de passar pel sedàs de la crítica imparcial. 

Per sort, els comtats catalans van sobreviure a la següent Croada contra els catalans, amb la victòria de Pere el Gran. Les Cròniques ens parlen de viva veu, i capgiren els relats del Vaticà. Cal contrastar les informacions diuen els periodistes, i què no haurien de fer els historiadors? Anant segles més endavant, es torna a manipular la història amb la Inquisició dintre de l'Imperi Espanyol. L'any 1498 es va morir Torquemada, però és el principi de segles d'intolerància i repressió ideològica. Al segle XVI la Contrareforma catòlica lluitarà contra els nous càtars, els protestants. Felip II anirà més enllà del Papat, fins i tot, amb la censura de llibres de tota mena i de la impremta. Tot això va demostrar el fracàs de la Reforma religiosa i cultural encetada per Erasme. Era una reforma ben intencionada, que va ser arraconada pels interessos imperials. Per això, molts pensadors van haver de marxar i exiliar-se del seu país. Calia buscar refugi en altres llocs per salvar la vida. Què més podem dir dels historiadors que fan cas de tots els documents oficials d'aquell segle XVI sense tenir en compte el context?

Ara tornarem a fer un altre salt, cap al segle XX, on els totalitarismes s'estenen per tot el món. En George Orwell és molt important pel crit d'alerta que fa amb els seus escrits. Allà parla del present i també del futur. Ens explica com es manipula el passat per controlar el present i el futur. Del paper dels historiadors oficials que segueixen fil per randa els marcs mentals que els han inculcat, els apriorismes culturals assumits sense cap reserva. Podem llegir la faula de la Granja dels Animals,  i comparar-la amb el Llibre de les Bèsties d'En Ramon Llull. Però per a qui no va acabar d'entendre la faula, N'Orwell va escriure 1984. 

Aquesta novel.la explica la societat totalitària, i fins i tot, com va més enllà de l'esmentada Inquisició Catòlica. Tal com diu l'autor, no només es vol perseguir els dissidents, sinó també convertir-los a la causa del poder. En l'escrit ens explica el procés detallat de com es va alterant el discurs històric, i la realitat, per adaptar-la a les necessitats de les classes dominants. Com allò que va ser és manipulat per fer creure una cosa diferent. 

És una casualitat que Orwell tries l'any 1984 com un futur, que canviant els números de lloc, assenyalés l'any 1498 com a data clau en el perfeccionament de les tècniques de control social? Recordem que va ser l'any de la mort del més famós Inquisidor. I ara mateix existeixen aquestos inquisidors en tots els racons de la nostra societat, de dreta i d'esquerra. Són el símptoma d'una societat en crisi, on el totalitarisme i el fonamentalisme van guanyant la batalla d'aquest segle XXI, amb tots els mals que cauran damunt lo nostre món.

BODON, LLENGUA SAGRADA I PROFANA

Allà al Roc de l'Espinassòla escoltem els contes dels Balssàs. La llengua occitana ressona enmig de les pedres sagrades. La cultura se'ns manifesta envoltada de la natura, que l'omple del seu significat. Com un temple aixecat per l'home, com una catedral aixecada en lloança a Déu, però com va dir Ell al rei David, qui està per tot arreu. La vanitat de l'home fa que li aixequi una casa, de manera semblant a la que tenim per viure-hi. Podem pensar que és tant sagrada l'Espinassòla com la catedral de Rodés? Recordem com els homes han volgut aixecar palaus a nostre Senyor, els millors temples s'han tornat foscos per a l'esperit. Per això, el secret de Gaudí i de la Sagrada Família és que va portar endins la llum i la natura perquè fes resplendir l'esperit dintre de les seves columnes i parets.

En Jaume Figueras ens llegeix el Llibre de Catòia, en el tros que el pare porta al fill a fer la seva confirmació, i només treure el cap per la porta, li diu que ja n'hi ha prou, que està prou confirmat. I quan estem a la capella del Sant Enterrament, ens llegeix l'altre conte de "La Catedrala" dels Contes dels Balssàs, on la nostra Joana de Caste prega pel retorn del seu fill. Allà el conte i la novel.la ens parlen de la frontera que els homes posem entre el sagrat i el profà, entre la natura i la cultura. A la catedral de Rodés, enfilada dalt de la muntanya que és una roda, com la nostra del Ter o de Sant Pere, les parets de l'església fan murada. I potser de vegades, més aviat fan muralla de la religió, del lligam amb Déu.  Bodon ens despullarà d'hipocresies humanes, amb l'exemple de la Pregària del Porc. És una provocació cap als homes que realment estan més pendents del materialisme que de l'esperit que rau en cadascun de nosaltres? 

Després fer un volt pel centre de Rodès, anem cap a l'avinguda de Victor Hugo. Potser seria millor batejar-la amb el nom de Balssàs, per Honorat de Balzac, qui sap. Allà anem a dinar al restaurant El Colibrí. Encarat al sol, ple a vessar, però amb prou lloc per acollir-nos. Un servei excel.lent, una cambrera atenta i simpàtica ens pregunta si som portuguesos, però ja li fem avinent que som catalans. 

Aquesta noia sent el parlar romanç, que s'estén de punta a punta de tots els Pirineus, des dels Alps fins a Galiça. A cada territori trobarem diferents noms que ens parlen del mateix amor a la nostra llengua, sigui occitana, catalana, romanx, galega, etc... La nostra llengua que neix del celta, del llatí i del germànic, barrejat de diferent manera segons cada lloc i cada gent. La font primigènia celta ens parla de Roda, del Rodergat, que es menja la d. Com se la menja el Viaur, ple de llegendes que amaguen el seu significat. El riu ens parla, perquè tenim adur, adour, i la síl.laba vi que vol dir bressol o vall tancada, com ens trobem amb Vidrà. Per això passem de Viadur, a Viaur. No trobeu també que l'Aveiron s'assembla a Aveiro, i al celta Aber, que vol dir desembocadura de riu?.

Com sempre, els rius fan de frontera, com el Viaur entre el país del Tarn i del Roergue. També fan aixecar ponts com el de Ciron per creuar-los, i fer via entre uns i altres. Què us diré? Que el nostre autocar petit no podia girar, i una veïna molt amable ens va dir que per fer mitja volta calia travessar el pont a l'altra banda. Prenguem exemple, hem de ser capaços de construir i travessar ponts per poder anar més enllà de les fronteres. Aquelles que els homes posem entre les nostres llengües, entre nosaltres i amb el nostre esperit.

ELS TEMPS DELS CONTES I DELS MITES

A l'article anterior sobre Joan Bodon parlàvem del retorn del llop al país. Però en l'imaginari de la gent, no n'havia marxat pas. La prova és el conte de Balssanon que ens va llegir En Jaume Figueras quan estàvem al Roc de l'Espinassòla. És la relació entre el petit Balssanon i "lo lopgaron", l'homellop, qui ajuda el nen per agrair-li d'haver-lo salvat d'un parany. En el fons trobem el lligam que els animals mantenen amb l'home, un lligam de por i d'admiració, d'allò que veu la raó i del sentiment que s'intueix en el fons del cor. Aquest és un dels contes dels Balssàs.  Una relació immemorial entre l'home i la natura. 

Com és la meravella de paisatge que es contempla des de les roques d'Espinassòla. En aquest punt s'obre la vista a les valls i a la serralada dels Pirineus. Aquest mes de febrer coberts pel capell de neu, llurs cims destacaven com l'espinada d'un gegant. Si de dia és un espectacle magnífic, com deu ser de nit contemplar la celístia en una nit clara. Quants segles han vist passar, quants mil.lenis, que l'home no s'hagi quedat a la Roca per poder seguir el calendari de la natura, la cursa del sol per les estacions de l'any, als equinoccis, a l'hivern o a l'estiu. Unes dates assenyalades per les sortides i les postes dels astres, que van bellugant-se sobre les esquenes dels gegants. Com si l'Espinassòla fos el nostre rellotge, la talaia on la llum s'escola pels forats de les pedres fent de mira.

En aquest lloc el temps ho és tot, i per a l'home, no és res, sinó l'estel que en un instant creuarà el cel fosc de la nit. I per això, entremig es troba aquest temps imaginat per l'home des del començament dels temps. Els avantpassats celtes ja van adonar-se d'aquest fenomen. Comptem el temps per nosaltres sabent que nosaltres pertanyem al temps. Tal com som diversos els homes, també ho són els temps que vivim. I per explicar la vida ens cal posar-la en un temps irreal, utòpic, és a dir, sense lloc i sense temps. D'aquesta manera els homes van inventar la tradició, la cultura que es transmet de generació en generació per aprendre a viure i que cadascú aprengui a coneixe's. Mitjançant la llengua, que és l'eina humana més humil i, alhora, la més formidable que l'esperit ens ha donat. Corpresos fem ressonar les paraules que brollen del silenci.