LA CATHARA POVERTÀ DI CATALOGNA

Enceto l'article fent esment de la coneguda cita de Dant a la Comèdia sobre els catalans. El text que ens ha arribat imprès parla de "l'avara povertà di Catalogna". No ens sobta gaire que el gran poeta florentí faci referència als catalans que en aquell segle XIV estenien llur imperi per tota la Mediterrània, ben coneguts arreu. I si n'hi ha cap dubte podem llegir la Crònica de Ramon Muntaner. 

Aquesta frase podria haver estat escrita inicialment com diu el títol del nostre article: "cathara povertà". Segons qui podria alterar el significat de la frase, del vers en aquest cas, i seria versemblant. Com podríem saber quina opció és l'autèntica? Doncs ho podríem saber pel context de la frase. Dant escriu aquest text com a vers d'un poema en el qual explica que amb la conquesta de Sicília, els catalans arramben amb tot el botí dels Anjú que poden, i omplen fins a la borda les seves galeres. 

Per això, qualsevol document, sigui escrit o d'altre format, com contes o llegendes, costums... que ens pervenen durant el temps, i que el poble recull, rememorant-los enmig d'un paisatge, d'un moment històric. El llenguatge històric, tant com el llenguatge humà pot entendre les paraules individualment, però el significat ple només el podrem conèixer pel marc o perspectiva de conjunt. 

I aquest fenomen es manifesta explícitament en el recent llibre de Jordi Bilbeny sobre Sant Francesc d'Assís. Editat per Librooks el 2024, es titula "Sant Francesc, els Càtars i la Llengua Catalana". En ell va exposant el personatge de Sant Francesc enmig de la seva època històrica. Fins ara, la majoria d'aproximacions han estat reduïdes al component religiós. Però si la motivació religiosa de Sant Francesc és el fonament de la seva acció, aquesta es projecta enmig d'una societat determinada al segle XIII que està vivint moments molt cruels amb les croades contra els càtars i els occitans. 

I el context de Sant Francesc no es troba gaire per la Umbria italiana d'Assís. Pas a pas, l'autor va explicant els senyals de la biografia que lliguen el nostre sant amb Catalunya, el Llenguadoc i la Provença. Tant pels orígens com pels fets coneguts de la seva vida, els quals podem posar a Itàlia, però on romanen amb més força i record viu és dins la memòria del nostre poble. Per això, goso dir que és més important la història viva que la història morta, que ens han anat explicant des de les trones durant segles. 

Petjades com el convent de Sant Francesc de Barcelona, les llegendes recollides pel nostre país, la llengua materna i quins pocs textos originals ens han arribat. Un altre senyal és el nom de la mare, que es deia Pica, original de la Provença en deien, i per tant, ja sabem que com a mínim Sant Francesc parlava provençal. Podem trobar pistes també a nivell contemporani gràcies a les noves tecnologies. 

Si feu una consulta a les bases de dades genealògiques, tant de moda avui dia, del cognom Pica, i les seves variacions Picas, Piques, etc... ens emportarem una gran sorpresa. Els resultats de la seva distribució geogràfica ens porten sobretot a les terres de Catalunya i del Llenguadoc. 

Recordem també que Joan Maragall i Mossèn Cinto Verdaguer van voler ser enterrats amb l'hàbit dels franciscans. Què ens volien dir amb el seu gest? Observem tots aquestos símbols que apareixen en el retrat del nostre sant, els quals ens permeten agafar una perspectiva nova i més àmplia del personatge i de la seva societat.

CELTIC ENGLISH

According to the scholars of the English language, it is established there is not a big impact of the Celtic languages on the formation of the language. So is this really true? Do the origins of English rely on the Roman Empire and the conquest of Britannia as a Province? Historians suggest trying to confirm that Latin and Germanic were the main frame.

The Romans arrived first, seconds the Saxons and Angles that were Germanic people. Centuries later came into the British Islands the Vikings and Nordmans with their own speech language. All these people came from the East and they pushed the Celts towards their West. Each of them mixed with the population, the culture and their words, building a new language, a pidgin or creole. Furthermore, as we know today, English has developed through generations with new influences. I’m fairly sure that you will all agree with me when I say there is a missing point. 

Talking of toponymy, the names of the places, we consider the strong relationship between people, culture and landscape. It is like naming a child, because having a proper name is one of the most important things linked to a person. So it is the same with the places where we live. There is a way to connect with nature and ourselves.  Sometimes during our lifetime it is possible to change or adopt a new name, but the previous one belongs to us. 

Then, how was it possible that after the Romans defeated the Celts, there was no influence of the Welsh or Cornish into the British mixing? Did the Celts speak Latin as a mother tongue?  It seems that the English language has no Celtic background at all, but if this statement was right, we wouldn’t think the language as a whole. The Roman Empire was not newly born in England in the 1st Century. A language has different layers during its lifetime, so we have to look for the first layer. In this matter, we can search about the background of Celtic languages in the formation of the English. 

VIDRÀ COM UN BRESSOL

El mes de setembre vam aprofitar el cap de setmana per retornar a Vidrà. Malgrat les aventures amb la Renfe, vam arribar bé a la destinació. Durant el trajecte vam xerrar amb una amiga fins a Vic. Per atzar hi pujava per fer uns tallers a Sentfores.  Nosaltres baixàvem després, a Sant Quirze de Besora, perquè havíem d'agafar un taxi. A mà dreta la carretera s'enfilava pel territori del Bisaura. Vam fer estada a Hostal Serrasolses, pronunciat amb es final i escrit amb as d'acord amb la normativització del català. Un hostal amb molta solera. Aquest segle van complir 100 anys al 2002. Força ben portats, i amb una cuina molt bona. Posats a celebrar aniversaris, també vaig gaudir dels pastissets de cabell d'àngel que fan a la Fleca de Vidrà, enguany complia els 25 anys. 

El pas del temps no es nota a Vidrà, regnen la pau i tranquil·litat, malgrat els avatars històrics que l'han fet protagonista moltes vegades. Anem a caminar i contemplar el paisatge dels turons que abracen la petita vall coberts de roures i fajos, salpebrats de prats i vaques. Un espai bucòlic que amaga secrets i misteris de fa molts segles. Si anem a donar un cop d'ull al mateix nom, fins i tot En Corominas no ho veu massa clar. Fent la nostra recerca etimològica, comencem per mirar la banda celta. "Vi" en bretó vol dir "ou", on "dra o tar" vol dir "pica". O bé "darn" que vol dir tros, o una part. Com vivípar, del grec... no del llatí? ovo.... També tenim els cingles de Beví, que faria Berg-vi o potser Weg-vi. Abans de passar al costat germànic, esmentem el nostre Siuret o Ciuret...perquè tenim en bretó "siul-sioul" que vol dir tranquil o quiet. O bé que té forma de cercle. Seguit amb - ul que vol dir alt. Allà es va celebrar un casament entre un català i una anglesa. Vés per on els lligams antics es retroben avui dia.

Observem on ens porten les influències germàniques. La paraula "Vieh" vol dir bestiar o ramat, en goth. També tenim la paraula "wiege" o "wige" que vol dir bressol. M'inclino més pel significat de bressol que ens mostra el paisatge, que s'acosta al significat celta d'ou. A més s'ajunta amb "Wiese" pastura o prat, i "Wisa" estany. Així potser Vich no sortiria de Vicus, lloc en llatí, sinó de "Wiege"?

Per arrodonir la toponímia ens trobem amb el nostre forat Micó. Aquest congost tant característic de la zona, ens derivaria de Wiedehopf., Witehopfe?  Canal llarga, com un embut. També topem amb la paraula "Mieze" que vol dir cony, com Micció, símbol sexual, més aviat femení que no pas masculí...Però això ho deixarem per als nostres filòlegs especialitzats en els simbolismes sexuals. 

Durant el mateix cap de setmana vam coincidir amb un altre hoste. El Francesc, el qual passejava ben a prop del poble, donant el senyal d'alarma per una planta invasora tòxica que es va trobar per la zona. Es dedica a la fotografia, i ara que ja està retirat empaita les aurores boreals. Així com jo faig viatges en el temps, ell es desplaça pel nostre món, nord enllà amb uns quants amics. Va la recerca d'aquestos fenòmens, els quals vam poder gaudir excepcionalment per les nostres contrades no fa gaires dies.

ENTRE ELS PIRINEUS I LES ILLES, PASSANT PER LA CIUTAT

M'han arribat a les mans dos llibres de petit format, i gran ressò amagat. Per una banda el llibre d'Antoni Mus titulat "Ganes de Viure", editat el 1981 per Edicions 62 dintre de la col.lecció de butxaca El Cangur. El segon és un dels primers llibres de la Raquel Picolo de Voliana Edicions de l'any 2012 anomenat "La nit als armaris".  Entre un i l'altre han passat unes quantes dècades, però tots dos ens parlen d'un tema universal. La lluita per la supervivència, el xoc entre el món rural i la ciutat, i els conflictes personals tant a nivell social com a nivell personal. 

Tots dos formarien part de la literatura menor de la nostra cultura, però no ens enganyem, donen la perspectiva necessària per a les obres de gran volada. Dintre d'aquest segment més humil podem recordar els "Contes de Kaneai" de la mateixa Raquel Picolo, on connecta el món rural amb la ciència ficció i el terror. O bé un altre llibre com "Obaga" de l'Albert Vilaró de l'any 2003. Pertanyen a escriptors que publiquen a finals de la Dictadura i durant aquesta Segona Restauració Borbònica, mal anomenada període de "Transición" perquè no se sap cap a on va. Més aviat a fer tombs a lo mateix de sempre. 

La temàtica de "La nit als armaris" és fantàstica, ens aboca de cap a les experiències interiors, a la recerca dels sons i malsons. La nostra escriptora Picolo enfoca els seus textos des del punt de vista femení, on els personatges masculins no surten gaire ben parats. Què hi ha per sota del comportament humà? Entremig de la vida i de la mort, la violència apareix ben viva. La força imposada als més febles que es manifesta en totes les narracions. Perquè de fet, allò més important no es mostra explícitament. És la por, que rau en el context vital dels personatges, nascuda de la repressió de les llibertats. 

És aquella contra la qual cal lluitar per sobreviure, per tirar endavant, un anar fent que implica un acte de resistència vital, unes ganes de viure com titula l'Antoni Mus, malgrat els peatges i les esgarrinxades que cadascú pateix. Podem trobar aquestes connexions, que com les aigües dels rius, es filtren entre les muntanyes del Pirineu i de les Illes per corrents desconegudes. És un cercle que ens acompanya de dia i nit, com l'ànima que s'expressa mitjançant el cos, i que perdura en les següents generacions.