ILERS, IBERS, IWERS EVERYONE ON THE WEST

Looking at internet, I have found a map of Wales, Cymru, where it was showing the name of MôrIwerDdon. That’s the profound sea at the west of the country. In English is translated as Irish Sea. As far as I understand it’s a toponym about “Iwer” related to the west. Then I was shocked with the phonetic similarity with “iler”, and especially with “iber”. If our name “iler” distinguishes the “ilergetes” people from the “indigetes”, how is it wonder that “iwer” is so similar to the names of the people who have been living at the Mediterranean coast of the Peninsula? In my view Indigetes, with indi- root, are placed at East. It is believed that they are in the East, by far the most important thing it just depends on the point of view of the observer. For Greeks and Romans, the Iberian Peninsula is completely set on the West of their world or belly center.

When we are talking about “Ibers”, it’s said that the name of this people comes from the name of the river Ebre. This name it’s written with an initial h, “hiberus”, in Latin. Nevertheless, you could see the phonetic linking with “iler”, and also with “iwer”, like in Welsh language it’s related to the West.

The real question is about which West we are talking of? Firstly, if it is West of the Mediterranean Sea, we would refer to all of Occidental Europe. What’s more, nearer to the meaning of the Ebre river, I suggest that the river goes upwards to the West, with a little leaning towards North. The key issue here is if the Ebre is leading us to the West, so it is taking its name from this cardinal point.

So to sum up, this evidence let’s understand that the Iber population are also Celtic or Gaelic people, extended at the Mediterranean West, or if you wish, at the Peninsular East. The vast majority of the scholars want to distinguish them from the Celtic population of the inner areas, because they were less prosperous and developed than the people of the Mediterranean coast.

So let me get straight, the geography of the country gives the real name for a place. So meaning is linked to the landscape, overthrowing the different interpretations. People belong to their land. There are no big holes between the Iberian Peninsula and the rest of West Europe. All of these lands were inhabited by Celtic or Gaul people. So there is a common background, which can push into language evolution later on. The Celtic language had become part of the Romance languages in West Europe.

ILERS, IBERS, IWERS TOTS A L'OEST

Mirant per internet vaig trobar-me amb un mapa de Gal.les, on apareixia el nom del Môr Iwer Donn, que és el mar profund a l'oest del país. En anglès el tradueixen per l'Irish Sea, el mar d'Irlanda. D'aquest topònim podem deduir que "Iwer" es refereix a l'oest. I la semblança fonètica amb les denominacions d'"iler-", i sobretot, amb la d'"iber" em va sobtar. Si el nostre "iler" separa els pobles ilergetes dels indigetes, com és que s'assembla "iwer" amb el nom dels pobles de la costa mediterrània de la península? Així els indigetes, amb l'arrel indi-, es situen cap a l'est. Podem pensar que estan a l'est de la península, però això només depèn del punt de vista de l'observador. Des del punt de vista del Mediterrani, tant pel que fa als grecs com als romans, la península es troba situada completament a l'oest del seu centre del món.

Quan es parla dels "ibers", es diu que el nom d'aquestos pobles prové del nom del riu, és a dir, el riu Ebre, al qual, per marcar l'accent escriuen amb una h inicial, "hiberus", en llatí. Tanmateix, com podeu veure per la semblança en la pronúncia fonètica, tant "iler", com "iwer" en gal.lès encara més, es refereix tot a l'oest. 

Pensem de quin oest parlem. Una opció seria l'oest del Mediterrani, i aleshores ens hauríem de referir a tota l'Europa Occidental?. La segona opció, més acostada a la significació del riu Ebre, seria la de tenir en compte que el riu segueix un curs ascendent cap a l'oest, amb una inclinació envers el nord. Un riu que ens porta cap a l'oest, i d'aquest punt cardinal agafaria el nom. 

Així podem entendre que els pobles ibers també són pobles celtes o gals, estesos a l'oest del Mediterrani, si voleu a l'est de la península. La denominació ha volgut diferenciar-los dels pobles celtes de l'interior, els quals presentaven un nivell de prosperitat i desenvolupament més baix que els de la costa mediterrània. 

Malgrat les diferents interpretacions dels noms geogràfics, s'imposa la realitat física per atorgar a la toponímia un significat lligat al paisatge. Un paisatge, enmig del qual, es desenvolupa la vida dels homes i dels pobles als quals pertanyen. No hi ha gaires llacunes o forats poblacionals, ni grans buits, entre la península ibèrica ni Pirineus enllà. Existeix un continu de pobles estesos per tot Europa Occidental. Tot és celta o gal.... I per això, existeix una base comuna per a una evolució lingüística que portarà a les llengües que esdevindran romàniques.

CIVILITZACIÓ I LLENGÜES ROMÀNIQUES

L'any 2003 es va publicar per la Shaker Verlag el llibre de Tilbert Stegmann, Esteve Clua, Horst Klein i Pilar Estelrich, adés traspassada amb un gran reconeixement per la seva trajectòria en l'àmbit de la germanística. És el volum 12 titulat "EuroComRom-Els set sedassos: Aprendre a llegir les llengües romàniques simultàniament". La seva intenció és fer veure la interconnexió de les llengües romàniques. Fixeu-vos que la denominació no parla de llengües llatines, sinó romàniques. I si us adoneu també, els autors són més aviat germanistes. És una paradoxa, que s'entén amb la perspectiva de lluny, la qual ens permet contemplar tot un sistema en el seu conjunt. 

Què entenem per llengües romances o romàniques? Són aquelles que neixen de la interacció amb el llatí, i molts estudiosos diuen que són una evolució del llatí vulgar posterior. I sobre aquest llatí caldria afegir les aportacions posteriors germàniques o àrabs, per exemple. Tanmateix aquesta teoria presenta algunes contradiccions amb l'evolució de les llengües romàniques. Recordem que el llatí és la llengua oficial de Roma, i que s'expandeix per tot l'Imperi Romà. Però dintre de l'Imperi es parla a més del grec, altres llengües diferents, en funció dels pobles que el conformen. Si establim un punt cronològic d'inici a partir de les conquestes de l'exèrcit romà a cada territori, veurem que existeixen altres factors o variables a més del temps d'exposició de la gent al llatí. 

Perquè hauríem d'analitzar el substrat sobre el qual s'implanta el llatí. I aquest substrat no és massa diferent de punta a punta de les llengües romàniques. Sinó, l'evolució del llatí hauria estat molt més accelerada, i molt més diversificada de lo que ens hi trobem. Després de tants segles, cada branca estaria massa allunyada una de l'altra per ser intercomprensibles. En realitat, després d'un temps relativament curt, és fàcil per a un català aprendre les llengües romàniques que l'envolten. I això només és possible si el substrat és força homogeni. L'hummus del qual parlem és comú a la majoria d'aquesta família. I quin origen té aquesta base sobre la qual s'assenta el llatí? Una base d'extensió enorme, des de l'est fins a l'oest d'Europa. 

La resposta ens la dóna el mateix Juli Cèsar a la Guerra de les Gàl.lies. Allà parla de la conquesta dels pobles celtes per sobre dels Pirineus. I també de les interrelacions entre gals, llatins i germànics. Per tant, podem deduir que el substrat lingüístic sobre el qual s'arrela el llatí és d'origen celta o gal. Podem seguir aquesta traça per les paraules mantingudes, les manllevades, com a senyals que ens marquen aquesta permanència. Per sort, encara podem gaudir de les llengües celtes a les Illes Britàniques, i de la variant continental a la Bretanya. Així doncs, les llengües romàniques són una confluència del substrat gal, de l'evolució del llatí, i del superestrat germànic. Aquesta fusió no només afecta a la llengua, sinó també a la cosmovisió de cada bloc, els quals es fusionen per fer néixer la civilització romànica enmig de l'Edat Mitjana europea.

ENLLAÇOS ENTRE LÍRIQUES ROMANCES

 

En el marc de les Jornades, celebrades a Barcelona, sobre l'Espai Trobadoresc i les Dones es van presentar unes quantes ponències sobre la lírica trobadoresca occitano-catalana i la galaico-portuguesa. Entre el 5 i el 7 de març es van exposar a les seus de l'Institut d'Estudis Catalans i a la Universitat de Barcelona. Moltes tractaven de les trobadores occitanes, la majoria de llurs ponents eren d'origen català, i la resta eren italians. Fins i tot, alguna nord-americana. Es van presentar les darreres recerques en aquest àmbit, i el desenvolupament del projectes finançats pel govern de l'estat: tant pel que fa a "Women and Medieval Song" i el "Corpus dels Trobadors".

L'altre gran punt d'interès de les Jornades estava posat en la lírica galaico-portuguesa. La major part dels ponents provenien de la Universitat de Sant Jaume de Galiça, als quals s'afegiren professores de Portugal i Brasil, tots ells lligats pels evidents vincles lingüístics. Com que era un col.loqui internacional van fer servir la seva llengua d'origen. En aquest cas, els gallecs s'expressaven de manera força natural. Entre les diverses exposicions es va recordar la presència de les "soldadeiras", les quals vivien del seu jornal fent danses i cants, segons el seu art, com els altres joglars. També es va parlar d'aquelles poesies de les cantigues compostes per dones. I de les professions femenines esmentades en les poesies, com per exemple el tema de les pastores, o el paper de les dones enmig de les lluites polítiques d'aquella època. El panorama era força ampli, tal com correspon a la societat d'aleshores, la qual era més equitativa en el repartiment dels rols que la del món clàssic. 

Escoltant aquest col.loqui em vaig plantejar algunes preguntes. Sobretot pels lligams existents entre les líriques galaiques i les occitanes. Tenim clar que es transmetien mitjançant les muntanyes dels Pirineus. Recordem que el primer camí de Sant Jaume sortia d'Arles, a la desembocadura del Rose, entre la Provença i la Narbonesa. A més a més, cal tenir en compte que existia tot un continu de llengües romanç que conformaven un bloc, és a dir, una cultura i una cosmovisió compartida. La meva pregunta és: per què no existia una lírica castellana en aquells segles? La resposta evident és que el castellà d'aleshores no tenia gaire valor, era un dialecte romanç lligat a l'aragonès i el català occidental. Allò de les glosses emilianenques, com alguns estudiosos ja han refermat, era romanç aragonès, i els poemes èpics posteriors són traduccions tardanes, a partir del segle XIV, quan es comença a desenvolupar el castellà com a llengua de cort. Fins aleshores, només era romanç catalano-aragonès o bé galaico-portuguès.