TRAJECTE FINAL PEDROLIÀ

Manuel de Pedrolo va escriure molt, a raig com un braç. Unes quantes de les seves obres es van publicar el 1978 amb el títol de "Trajecte Final", dintre de la col.lecció de butxaca El Cangur de les Edicions 62. L'any 1992 ja anava per la vint-i-novena edició. Es tracta d'un volum que aplega diferents contes en el gènere de la ciència ficció. 

Aquestos relats presenten una marcada ambientació americana, d'acord amb els més destacats escriptors nord-americans d'aquest gènere com Isaac Asimov i d'altres. Una literatura popular que va assolir obres mestres. Cal fer esment dels nostres clàssics catalans com Homes Artificials d'En Pujulà o Retorn al Sòl de J.M Francès. Pedrolo també s'hi posa, ajudat per la seva coneixença de les obres policíaques dels Estats Units. Això es veu clar en els contes d'aquest volum. "Trajecte final" sempre toca el tema de la mort com el final de l'acció de l'obra, i de la vida del protagonista. 

A diferència de Simenon no se centra tant en l'acció psicològica interior dels personatges, ni en les ambientacions europees, que emmarquen l'escenari policíac.  Un exemple clar de l'estil literari de Simenon és la celebrada novel.la "L'home de Londres". No debades, l'acció i el protagonista es mouen al voltant del món ferroviari, com una metàfora del tren que no pot sortir de la seva via. En tot cas, ens podem trobar amb un canvi d'agulles que porta el comboi per un altre camí, moltes vegades a una via morta.

Pedrolo gosa seguir el corrent americà, i en aquestos contes de ciència ficció assoleix un gran nivell. A desgrat de les seves intencions literàries, com va passar amb el "Mecanoscrit del Segon Origen", la cirereta del pastís d'aquest recull és el darrer text: "La Regressió". En ell ens trobem amb l'ambientació catalana d'un món apocalíptic, que s'anticipa a la coneguda "Blade Runner". Un panorama que descriu un malson ecologista. Això dóna més versemblança a un relat que juga amb el temps vital del protagonista. 

La trama gira sobre l'eix imaginari de la gent gran que es van tornant més jove amb el pas dels anys. Un fet anormal considerat una amenaça en una societat superpoblada i amuntegada en les ciutats. Podem comparar aquest conte amb la pel.lícula "El curiós cas de Benjamin Button", basada en una novel.la d'Scott Fitzgerald. 

Manuel de Pedrolo no arriba als cims de la ironia i fantasia d'En Pere Calders, o Tísner, però també s'estima els seus protagonistes. Persones angoixades, en tensió, que lluiten per sobreviure enmig de les adversitats, i sobretot, enfront dels poders totalitaris que governen les societats. Fan les mil i una per sortir-se'n prou bé, viure al màxim, malgrat que tots saben que la mort els trobarà en el "Trajecte Final". La lliçó principal és que cal lluitar per la vida i aprendre a estimar tothom qui la comparteix amb nosaltres. 

PROPOSAL TO A RESEARCH PROGRAM OF THE CELTIC INFLUENCE IN THE ENGLISH LANGUAGE

This proposal is intended to set up a university research program on the Celtic language influence into the English language evolution. The main goal is to evaluate how much is this influence using a new methodology and the new computational tools as Artificial Intelligence in this area.

Historical Background

Normally, it is believed that the English language is mainly based on the Latin language combined with the Saxon and Nordic languages. Beside this apriorism, it is necessary to be aware of the first population in the British Islands, the Celts. They had, and still have, their own languages, therefore we would like to start a new research in this historical background. Combining the Celtic languages with the Roman and Germanic ones resulted in a new different language in the Medieval Centuries, namely as we know today as English. 

New Research Program

Universities could start a research program in Etymology matters. This program should set up a transversal team involving different scholars well versed in these languages, also specialists in new methods and tools like AI. In this way we would be able to track the connections during the early Centuries and a whole approach around the old and the future evolution of the English language.

 
Perspectives

This proposal should focus on bringing back the Celtic languages as a primary milestone in University studies. So we would have a new research area and a general approach of the languages in the Western Europe and their specific combination in each land.

L'ABSÈNCIA D'EVIDÈNCIA

Adès estava mirant els vídeos del You Tube. L'aplicació va ensenyar-me'n un que em va captivar. Aquest documental està fet pel British Museum, i el presenta la curadora Sophia Adams. Tracta de la descoberta d'un escut molt antic, datat en l'Edat del Ferro, descobert a Enderby. En el nostre cas, hom suposaria que l'escut seria de metall, i la meravella que es recupera és un escut fet d'escorça vegetal. S'ha preservat i estudiat en tots els seus detalls, de manera que es pot entendre com estava fet, de quins materials i quin va ser el seu ús. En conjunt, la fabricació d'aquest escut està fet amb molta cura. Calien uns grans coneixements tècnics, uns mestres artesans amb talent. La troballa ha estat molt ben recreada, amb seny.

Durant l'explicació del vídeo m'ha corprès l'esment a la dita dels arqueòlegs: "L'absència d'evidència no és l'evidència de l'absència". És a dir, malgrat que no en tinguem proves, això no vol dir que no n'hi hagi, vol dir que encara no les hem trobat. Això mateix ens va passar amb el nostre Tirant Lo Blanc, del qual només es conservaven edicions traduïdes en llengua no catalana. Fins que es va trobar un exemplar complet de l'edició prínceps impresa el 1490 en la nostra llengua. 

Aquestes troballes són els tresors que obren camins per entendre la història i avançar en el coneixement. De vegades els estudiosos fan prou bona feina, però d'altres aixequen una paret per defensar les teories establertes. No nomès es defensen certs apriorismes, sinó que també idolatren estudiosos que van fer una gran feina. Tot el conjunt es converteix en un tòtem infalible, sense possibilitat d'esmena. Eviten tot allò que pugui fer trontollar els fonaments d'un edifici científic al servei de determinats interessos, i sense crítica la saviesa no progressa. La màxima llatina: "ésser més amic de la veritat que de Plató", no la practiquen gaire vegades. 

Aquestos científics aposentats pregonen les seves veritats, però tampoc fan massa cas de la metodologia. Un exemple concret és de la navalla d'Occam: "davant del dubte sobre una proposta enraonada cal acceptar-ne la més senzilla". De fet, alguns estudiosos aixequen castells a l'aire, de la més gran fantasia, per poder justificar-se. Si algú estira el fil, i fa altres propostes, se li apliquen els principis sofistes: atac a la persona, a la proposta, al mètode deductiu, etc... 

Certament la recerca oficial necessita suport real, perquè cal poder viure d'aquesta feina. Però totes les feines a sou tenen servituds. Si cal adonar-se de les coses bones, també de les seves ombres. Com les que es projecten en una caverna o presó feta pel mateix home. Aleshores nosaltres anem avançant pas a pas. Hem de reconèixer que un dia o altre trobarem l'evidència que estàvem cercant. És un "encara no" que neix de la convicció i de la fe. Recordem l'exemple magnífic que ens va donar l'arqueòleg alemany Enric Schliemann i la seva troballa de Troia. 

ELS EMBROLLES DE SANT BOI: LA BAILET I EN SAGARRA

Adès ha traspassat l'escriptor i articulista Joan de Sagarra. Molt conegut en el món artístic, on malgrat ser el fill del gran Josep Maria de Sagarra, va destacar amb llum pròpia com a crític cultural. Anava per lliure, cosa que ja li podia venir de família com veurem tot seguit. Tant podia estar una temporada a Barcelona, com a París, com a Espot al Pallars, quan arribava l'estiu.  

Estirant el fil dels Sagarra, anirem a Sant Boi de Llobregat un parell de segles enrera. A principis del segle XIX, en plena Guerra del Francès. Farem un cop d'ull als articles publicats a "Vida Samboyana" pel cronista de la vila, Carles Martí Vilà, entre els anys 1958 i 1959. Estan relacionats amb les Memòries del santboià Magí Castells que va viure aquest conflicte de primera mà. Precisament a l'article que en fa deu, X, parla dels guerrillers santboians que van destacar en aquelles lluites. Els deien ambrolles, o embrolles. En castellà ha quedat el verb amb a, i en catala amb e, embrolla, on el significat d'aquesta paraula gira al voltant dels embolics i enganys. En el nostre cas, el nom s'aplicava als guerrillers que anaven per lliure durant la Guerra del Francès. Es coneixen partides a Tarragona, però també aquí al Baix Llobregat, tal com anomenaven aquí el Pla del Llobregat. Aquestos formaven una colla dirigida per un cap triat per ells mateixos, i no pertanyien a cap exèrcit regular. Normalment eren escamots que lluitaven contra els soldats francesos, malgrat que també podien portar problemes a llurs conciutadans. 

Un personatge destacat va ser La Bailet, filla de Sant Vicenç dels Horts, a qui se li ha dedicat un carreró de la casa on va viure. El seu nom real era Maria Esclopé, i com diu l'escrit, els seus hàbits eren més propis d'un minyó que d'una noia, i d'aquí l'origen del sobrenom. Enmig dels combats animava als combatents, mentre carregava les armes, i si feia servir el fusell tenia una bona punteria. Tota la seva vida va conservar els hàbits masculins.

El capità d'aquest grup del Pla s'anomenava En Sagarra. Son nom real era el del santboià Benet Petit i Ugas. Aleshores quan esclata la guerra a partir dels Fets de Maig a Madrid, aquell 1805, el Benet té 17 anys, tants com el nostre famós futbolista del Barça Lamine Yamal. Aquest jove dirigia una partida de set o vuit homes, que actuaven fora de la llei, i podien estar perseguits pels dos bàndols. En aquesta anomenada Guerra de la Independència pels espanyols, es van viure fets molts cruels per totes bandes. La fallida de l'estat borbònic va portar el caos i una guerra de cinc anys a tots els pobles. Després de la batalla del Bruc, el Pla del Llobregat es va encendre com un polvorí. 

Les fetes d'En Sagarra van ser llegendàries, perquè es barrejaven elements reals amb altres no comprovables, de tant excepcionals que eren. Encara era barbamec que la seva agilitat i audàcia el van donar una gran anomenada. Tenia molt odi als francesos, vés a saber què li haurien fet per ser tant cruel i sanguinari? Un informe del General francès Mathieu, que manava des de Barcelona, l'esmenta com a cap d'una colla de set o vuit homes. En una comunicació als comuns de Sant Boi i del Prat amenaçava de prendre represàlies, per cada francès mort, executaria sis persones d'aquestos llocs perquè no l'ajudessin ni el deixessin escapar. 

Un cas va ser la mort d'una parella de soldats francesos que estaven menjant figues a prop de Valldonzella. En Sagarra se'ls hi va acostar, però no sospitaren d'aquest jovencell. Va treure la navalla matant a un de seguida, i a l'altre el va fer baixar de la figuera per lluitar-hi fins que també el va matar. La guàrdia propera no va poder fer-hi res i va escapar. Per l'altre costat, quan el general Manso de l'exèrcit borbònic espanyol el detenia i el volia castigar, aquest el perdonava a canvi de complir una missió. Un d'aquestos encàrrecs va ser que havia matar els quatre sentinelles francesos de la Creu Coberta. Diuen que li va portar els seus caps en un sac a l'endemà. 

També s'esmenta que una vegada el van capturar els francesos i el van portar a la Ciutadella de Barcelona. D'allà es va escapar una nit de pluja, despenjant-se per la paret amb una manta o llençol. Es va deixar caure, però quan va recobrar el coneixement, va enfilar cap al barri de Ribera on el van amagar i ajudar a sortir de la ciutat. Per poder escapar el van disfressar de dona, perquè el seu físic l'acompanyava. 

Encara l'article del Carles Martí parla d'En Carcana, alt i fort, un altre guerriller de l'escamot, però potser es mereix un altre article. Es conserva el nom d'una casa a Torrelles.  El cas d'aquestos herois de guerra és exemplar. Ja veieu que malgrat tenir un físic poc concordant amb el seu sexe. Potser que avui dia que es parla tant dels drets de les persones LGTBI* i ja no saps què més, reconeguem que sempre cal guanyar-se el respecte de la gent, com van fer La Bailet o En Sagarra. A la Història hi ha exemples clars com el d'Aquil.les, perquè allò important és que van fer lo que calia al seu moment.

Quan va acabar la Guerra del Francès, es va encetar un segle XIX ple de conflictes i desgràcies. Els nostres herois santboians ja no havien de demostrar res a ningú. La seva llegenda va perdurar, fos la Bailet, o que el nostre Sagarra santboià fos continuador de la dita "és més dolent que la pell d'En Segarra". La qual es refereix a un Francesc de Segarra del segle XVIII a la Catalunya Nord. A què esperen les associacions santboianes per fer-los un homenatge?. Estic segur que el nostre contemporani Joan de Sagarra deu estar fumant-se un cigar a la salut de tots plegats.