Llegendes Gòtiques del Ripollès

Entre les llegendes catalanes esdevingudes mites podem destacar la del comte Arnau. Podem trobar-lo entre el reculls populars i entre els de més alta volada com el "Llegendes de Catalunya" del Xavier Bengueral. Tant a la música com a la poesia, a les d'En Joan Maragall o les rimes excelses de Josep Maria de Sagarra. El nostre país va nèixer de la lluita dels comtes, i de les seves proeses. També tenien les seves ombres, i girant la cara podíem veure el seu revers, que es va personificar en el comte Arnau. Amb la decadència del feudalisme, la monarquia i la pagesia van lluitar contra els mals usos de moltes maneres, a finals del segle XV. Condensades en aquest comte pertanyent a una nissaga encetada tres segles abans. Uns personatges importants com els Mataplana, que foren també comtes del Pallars.

Aquesta llegenda podem dir que admet plenament l'adjectiu de "gòtica" per la seva trama i ambientació d'acord amb els paràmetres moderns. Més enllà d'aquesta accepció moderna existeix la realitat de la presència germànica en la fundació de Catalunya, representats per la noblesa goda. Els Arnau n'en formaven part, i la toponímia del Ripollès també ho recull.

Les muntanyes del Ripollès guarden les seves valls, plenes de neus, aigua i pastures. També guarden els seus secrets, com el carbó, i el ferro, que es transformen a les fargues en diamants i espases. Secrets que brillen al sol quan es netegen com cal. Amb les paraules passa igual pels efectes del temps i de l'oblit de les persones. Si comencem pel castell dels Mataplana, trobarem que "mata" estaria vinculada a la paraula "matte" germànica que vol dir "pastura". Els Mataplana que tenien pastures i ramats s'ajuntaren amb els comtes de Pallars que tenien accés als drets de la sal, necessària per als animals. Altres paraules significatives les trobarem ben a prop. Al santuari de Montgrony, que pot ser "mont" per a "Mond" que vol dir lluna en masculí, o relatiu a "Moench" que es refereix als monjos. I "grony" per "grund" que vol dir terra. També trobarem Gombreny, amb "gom" que lligaria amb l'arrel de "goennen" que vol dir benefactor, protector, i amb "breny" relatiu a l'adjectiu "encès, ardent".

La llegenda neix de fets viscuts que es metamorfosen per a ser recordats per la gent. S'esdevé amb l'aigua que s'escola muntanya avall per ressorgir en altres dolls. Com passa a la vora del castell dels Mataplana amb el conegut com a Cova de l'Ou, per on es diu que s'enfonsava Arnau arrossegat pels seus sentiments. Potser ara podem treure'l altre cop a la llum, i recordar que "Loch" en alemany vol dir "forat". Una redundància gens sospitosa com passa amb la Vall d'Aran, vall de valls, o Castelldefels, castell de la roca, per exemple. Polint la llengua també polim la nostra història, i fem brillar les nostres llegendes i mites com si fos l'aram.

Lletres Apassionades a l'Hora de l'Alba

Precisament el juny del 1979, el periodista Josep Maria Puigjaner va publicar un llibre titulat: "Lletres apassionades a l'hora de l'alba" dintre de la col.lecció Biblioteca Serra d'Or. Quan estàvem pujant l'esglaó de la Transición va fer un aplec de cartes. Aquestes epístoles s'adreçaven a diferents grups de la població que vivien a Catalunya. No eren només per als catalans, sinó també per als que no ho eren pas. Si volem copsar aquesta passió a l'hora d'escriure-les, calia tenir en compte el marc d'aquells anys de negociació i oblit. Una passió que anava més enllà dels memorial de greuges per ser una lletra de batalla. Era la crida al diàleg des del cara a cara, d'afrontar les pors i preparar-se per al duel.

S'adreçava als que van morir durant la dictadura franquista, als catalans franquistes, a l'esglèsia de la mateixa mena, als que parlen al seus fills en llengua estranya, als "altres" catalans, als intel.lectuals castellans que ens donen suport, als professionals polítics, als poetes, als joves i als catalans de fora el Principat, i al poble en general. Aquesta proposta de diàleg no va arribar a tothom, i els resultats els estem veient trenta-quatre anys després. Això s'ha esdevingut perquè moltes de les qüestions plantejades no han estat superades. I ara les tornem a encarar.

Les cartes estan ben escrites, amb una llengua elegant i depurada, que permet expressar amb claredat les seves idees, tot i sent molt contundents. D'entre totes destacaria la lletra als professionals de la política i, sobretot, la lletra a tots els joves d'aquesta terra nostra. La carta als polítics toca temes que avui són ben actuals: el final d'un règim, la seva decadència ètica i moral que es manifesta en la corrupció política i econòmica. I per altra banda, la crida a la següent generació per recollir el testimoni com a portadors de vida i esperança per al nostre poble. En certa manera, l'escriptor fa una mena de testament per a deixar una herència per a la nostra gent. Un llegat que podem escoltar avui dia pel mateix escriptor Puigjaner en el seu projecte de Memòries. Ara tenim noves tècniques per a comunicar-nos, però els missatges de fons no han canviat pas. Ara podríem veure publicades perfectament aquestes lletres en un bloc com aquest, a més a més d'una reedició. Encara continuaríem parlant doncs de drets, de justícia i de banderes.

Salvador al Laberint de Santa Coloma

Enguany celebrem el centenari del naixement del poeta català Salvador Espriu a Santa Coloma de Farners. No acabaria els seus dies en aquesta vila, sinó que després de Barcelona, finiria a Arenys de Mar, on hi va ser enterrat. Tot i que la seva vida semblés assossegada, no ho va ser la seva trajectòria. A la seva biografia es destaca la mort del pare, i el trencament amb un currículum professional exitós. L'atzar va influir també en el seu curs, tenint a més en compte que després del 1913 viu el final de la Mancomunitat, la Dictadura de Primo de Rivera i la de Franco, amb el parèntesi de la República espanyola. Diríem que després de les tempestes va venir la calma, però jo diria que era el reflux de la mar de fons que s'emportava totes les flors. L'abandonament de l'èxit professional en ple franquisme, de perdre el món per a salvar l'ànima.

Vicens Vives ho va intentar, però també va sortir derrotat en el combat. El seu final tràgic l'honora abans de servir de coartada al règim dictatorial i genocida. Espriu va deixar l'heretat terrenal, potser tenint en compte En Joan Vinyoli, potser tenint molt present l'Antic Testament. Cantant potser l'Avinu Malkeinu: "Escolteu la nostra Pregària". 

Aquestos dies se celebra el Festival de Poesia a Barcelona, on es va centrar l'activitat professional d'un senzill passant de notaria. Una feina rutinària que li permetia guanyar-se el pa, i després compondre els seus versos i la seva prosa. Seguint la tradició del "trobar clos". Tot els llibres relligant el món clàssic pagà i el judeu-cristià, un fil que sortia de Santa Coloma de Farners, i acabava a Arenys, o Sinera. A Santa Coloma no calia capgirar son nom, ja és un temple, encerclat de muntanyes que la bressolen i de boscos laberíntics. Salvador ja sentia les cançons d'Ariadna, i l'aigua de la font de Sant Salvador d'Horta. Va entrar per a sortir, va desfer el laberint que havia teixit amb el seu fil, i el Minotaure no l'aconseguiria mai.

Al costat de l'esglèsia reposa l'estàtua que li va fer Rafael Subirachs, a qui el poeta també va ofrenar la seva poesia. També trobareu un temple budista a Santa Coloma, fins i tot els sikhs hi han fet son niu. Després de visitar Santa Coloma aquest mes de maig, enmig dels camps verds amb peperepets vermells, em va sorprendre sentir d'una de les parelles que m'acompanyàven una història. Era la celebració a la qual van ser convidats a Tarragona l'any 2010, rememorant l'expulsió dels jueus de la ciutat, i com es van buscar aquelles famílies que portaven el seu cognom. L'emoció personal d'aquest gest era molt viva, més que l'alegre paisatge primaveral. Malgrat les penes i dolors, ells també esperaven la vinguda del Messies, l'arribada a la Jerusalem d'Or, com Espriu ens profetitzava sobre l'Evangeli del Salvador que va venir i que vindrà.

Pas de Problemes

Passejant per la platja d'Argelers tot està tranquil aquest mes d'abril. L'aire i l'aigua encara estan força freds, i no conviden a restar-hi massa estona. Però et donen una idea de com devien estar els refugiats després de la Guerra Civil espanyola als camps de concentració de França. Un monolit i una dedicatòria en pedra, a més d'algun plafó informatiu que es pot trobar a la pineda donen una resumida explicació.
Tot allò que va passar va ser com un somni per a la nostra generació. Per a aquella gent, els relats, les fotografies i les històries personals estenen el llençol de les seves misèries. Encara sort que els francesos els van salvar la vida, per deixar la resta enrera. La vida i res més. En aquestos temes, els francesos prenen bona nota, però les coses lletges les acostumen a amagar. Saben disfressar d'ajut desinteressat haver deixat enfonsar la República espanyola, més enllà de les lluites de les ideologies del segle XX.
Encara avui dia, mantenen l'esperit de superioritat cap al sud dels Pirineus, on tenen molts problemes, com per exemple els bascos, els gallecs o els catalans. A França ja els han solucionat eliminant-los, parlant el mateix idioma imperial, etc... A França, no tenen mai cap problema.

L'estat de la seva república acostuma a negar els problemes, a tapar-los o eliminar-los. S'ha de reconèixer l'art que tenen en els circumloquis que embelleixen la realitat, els perfums que camuflen les olors, i les culpes o les xacres que sempre corresponen als altres. En això, els espanyols són uns amateurs, que en diríem.
A la vora de la taula del sopar, dues parelles parlen animadament en francès. Es veu d'una hora lluny, per les faccions brunes i més rabassudes, que són catalans, per contrast amb el més esbelt de tipus franc. En una conversa amical, es presenten i nosaltres a ells, i es reconeixen com "sem catalans". Són simpàtics, però ells es consideren francesos i a nosaltres, ens consideren espanyols. Estan per sobre nostre, a nivell estatal, geogràfic i cultural, diríem que som uns catalans de segona. Es veu que l'adjectiu és més important que el substantiu.
I pensant sobre això, em vaig adonar que si és ells es consideren superiors per l'adjectiu estatal, nosaltres teníem molta sort. Encara som catalans de cap i de cor, doncs sentim i raonem com a catalans en la nostra llengua. Ells, i malgrat ells, només "sem catalans" de cor. D'aquí el folklorisme que impregna la reivindicació dels pobles a l'estat francès. El sentimentalisme es deixa per als seus pobles oprimits, mentre el racional i poderós estat francès impera per tot lo món. Els pobles poden posar moltes banderes "regionals", però només poden tenir un accent especial quan parlin la llengua "francesa".
Tanmateix, sabem que cal viure amb el cap i amb el cor, cal saber estimar i per això, ens n'alegrem de l'èxit de la potonejada que es va fer a Perpinyà aquest mes d'abril. Els catalans tenim molts problemes, i això vol dir que estem vius. Tenim molts dracs per combatre, i sense ells, no existirien totes els Jordis i Jordines que tenim. Em sembla molt bé i me n'alegro pels francesos que ells no tinguin mai "cap problema", ni tampoc els espanyols, és clar!