Pas de Problemes

Passejant per la platja d'Argelers tot està tranquil aquest mes d'abril. L'aire i l'aigua encara estan força freds, i no conviden a restar-hi massa estona. Però et donen una idea de com devien estar els refugiats després de la Guerra Civil espanyola als camps de concentració de França. Un monolit i una dedicatòria en pedra, a més d'algun plafó informatiu que es pot trobar a la pineda donen una resumida explicació.
Tot allò que va passar va ser com un somni per a la nostra generació. Per a aquella gent, els relats, les fotografies i les històries personals estenen el llençol de les seves misèries. Encara sort que els francesos els van salvar la vida, per deixar la resta enrera. La vida i res més. En aquestos temes, els francesos prenen bona nota, però les coses lletges les acostumen a amagar. Saben disfressar d'ajut desinteressat haver deixat enfonsar la República espanyola, més enllà de les lluites de les ideologies del segle XX.
Encara avui dia, mantenen l'esperit de superioritat cap al sud dels Pirineus, on tenen molts problemes, com per exemple els bascos, els gallecs o els catalans. A França ja els han solucionat eliminant-los, parlant el mateix idioma imperial, etc... A França, no tenen mai cap problema.

L'estat de la seva república acostuma a negar els problemes, a tapar-los o eliminar-los. S'ha de reconèixer l'art que tenen en els circumloquis que embelleixen la realitat, els perfums que camuflen les olors, i les culpes o les xacres que sempre corresponen als altres. En això, els espanyols són uns amateurs, que en diríem.
A la vora de la taula del sopar, dues parelles parlen animadament en francès. Es veu d'una hora lluny, per les faccions brunes i més rabassudes, que són catalans, per contrast amb el més esbelt de tipus franc. En una conversa amical, es presenten i nosaltres a ells, i es reconeixen com "sem catalans". Són simpàtics, però ells es consideren francesos i a nosaltres, ens consideren espanyols. Estan per sobre nostre, a nivell estatal, geogràfic i cultural, diríem que som uns catalans de segona. Es veu que l'adjectiu és més important que el substantiu.
I pensant sobre això, em vaig adonar que si és ells es consideren superiors per l'adjectiu estatal, nosaltres teníem molta sort. Encara som catalans de cap i de cor, doncs sentim i raonem com a catalans en la nostra llengua. Ells, i malgrat ells, només "sem catalans" de cor. D'aquí el folklorisme que impregna la reivindicació dels pobles a l'estat francès. El sentimentalisme es deixa per als seus pobles oprimits, mentre el racional i poderós estat francès impera per tot lo món. Els pobles poden posar moltes banderes "regionals", però només poden tenir un accent especial quan parlin la llengua "francesa".
Tanmateix, sabem que cal viure amb el cap i amb el cor, cal saber estimar i per això, ens n'alegrem de l'èxit de la potonejada que es va fer a Perpinyà aquest mes d'abril. Els catalans tenim molts problemes, i això vol dir que estem vius. Tenim molts dracs per combatre, i sense ells, no existirien totes els Jordis i Jordines que tenim. Em sembla molt bé i me n'alegro pels francesos que ells no tinguin mai "cap problema", ni tampoc els espanyols, és clar!