Primavera d'Hivern, Primavera d'Estiu

Aquesta setmana s'ha celebrat el Dia Mundial de la Poesia a casa nostra amb un magnífic poema del Narcís Comadira, Quatre Mots, editat també en diferents idiomes del món. Malgrat la fi de la sequera, esperem encara més aigua per apaivagar la nostra set i la de la nostra terra. També la poesia ens porta aliment al nostre esperit tant atabalat per fets i notícies interessades. Ens cal centrar-nos, i mirar horitzó enllà cercant les nuvolades d'aquest cel esventat. Potser la poesia no ens salvarà l'ànima sencera, potser n'hi haurà prou per obrir el nostre cor i el nostre pensament encerclats i closos, i deixar que ens amarem a poc a poc. Sinó encendre el llum que no s'apaga en la tenebra.

Veurem que en el temps dels segles sempre els homes hem estat posats a prova, i cal que donem resposta. Podeu rellegir els nostres clàssics de l'edat mitjana, amb moments de gran esplendor i joia, i com reaccionaven davant les adversitats. Com aquella que va passar Bernat Metge quan va morir son senyor Joan I, el Caçador, vistaire de Sant Boi de Llobregat i de la seva Torre de Benviure. Com en "Lo Somni" s'enfronta als seus dubtes religiosos i com encara la vida i el misteri de la seva fi.

Acceptar que la vida sempre serà inacabada, com va escriure en el gran poeta Gabriel Ferrater, amb el seu biogràfic "Poema Inacabat". O arribar a entendre son final, o la mort del poeta Salvador Iborra. És la saviesa de conèixer que el nostre món té les seves limitacions, i la gran meravella que amb Quatre Mots realment gosem atansar-nos al nostre esperit. Contemplar allò que encertadament va dir Guillem d'Efak: "Em va tocar a mi ser jo", i la resta deixar que ho completi nostre Senyor.

Gràcies, Josep !

Aquest ha estat un Sant Josep una mica diferent. No tant per tots aquells a qui ens agradaria felicitar pel seu sant: creients o no, porten el seu nom, doncs és un motiu de record. De fer-nos-hi pensar, més aviat, en aquestes persones! Tot i ser un nom força comú entre nosaltres, sempre n'hi ha que destaquen. Són aquells que ens deixen una empremta, la qual ens queda gravada en la memòria, i encara més fort, en el nostre cor. I aquest senyal no es veu fins que aquesta persona ja no és aprop teu. És com el fuster que va treballant la fusta fins que li ha donat forma, i no ens adonem fins que la feina ha estat feta. Contemplem l'obra feta des de fora, però moltes vegades aquesta obra està feta per dins.

Un d'aquests, per mi, i per a molts santboians, ha estat el Josep Borràs. Cal dir que a la nostra ciutat trobarem una plaça dedicada al José Borràs, però no és ell. Sé que aquesta persona va ser un lluitador sindicalista, molt recordat en els ambients treballadors dels anys setanta i vuitanta. Però jo em refereixo al Josep Borràs Bosch, pagès, un altre gran lluitador santboià!

El Josep ens va deixar al gener. La seva família, i amics, encara noten la seva absència. Sabem que els carrers de Sant Boi guarden memòria de la seva naixença, i de totes aquelles coses que hi va viure, i estimar. De petit, per exemple, fent esment del tresor que una colla d'amics es va trobar al casc antic, i no deixant que es perdès en l'oblit. Defensava aquest poble en tot allò que va fer, fos  més bé o malament, millor o pitjor. I a la seva gent, encara més!

Si de pagès venia, no va canviar la seva manera de treballar quan va fer de transportista, de professor i dinamitzador d'informàtica, al bar de Cal Ninyo, amb la bicicleta o en el tema de la salut. Sempre s'hi va ficar de cap, amb molta empenta, i tirant del carro si calia. Guanyès o no, era valent en el combat, i bon company per animar als qui l'envoltaven. Malgrat que la collita fos minsa o abundant, estava a punt per a tornar a sembrar aquells camps tant grans que se li posaven al davant dels seus ulls. Sempre mirant al cel, sense deixar-se enlluernar per aquells que en aquest món xerren molt, es pengen les medalles de llautó i busquen els honors efímers d'aquest món. Potser ell no tindrà cap placa, cap monument ni cap carrer, però no li fan falta. El Josep Borràs va aconseguir tenir tot això en cada un dels cors dels que han tingut l'honor de créixer amb ell, conèixe'l, i estimar-lo. Patriotes santboians i  catalans com ell han fet gran el nostre país! Moltes gràcies, Josep!

Les Vaques Cegues

Aquesta setmana passada el ple de l'actual Ajuntament de Sant Boi de Llobregat va rebutjar la moció presentada per un partit a favor de l'adhesió a la xarxa dels municipis per la independència. En aquest cas CiU va presentar la moció en nom d'altres partits santboians sense representació com ERC, CUP, SI, i altres entitats com la Coral Renaixença o l'Agrupament Escolta Sant Ramon Nonat. Aquesta vegada en Jaume Pujadas va fer honor al traspassat Agustí Torrent! Per als que es van abstenir, com IC-Verds, també m'abstindré: però quan facin actes contra la violència de gènere, quina credibilitat tindran davant de la violència que patim com a catalans? no van comptar quants independentistes hi eren a la plaça de l'Ajuntament en un acte contra la violència masclista fa uns mesos?

Potser tampoc no van comptar els que com a santboians estimem i creiem que cal defensar els nostre poble, malgrat que això no agradi a molts votants: no havien de fer pedagògia política el PSC, PP i PxC? Van votar en contra, quina vergonya per a alguns i per a molts!, ja se sabia que la batalla estava perduda abans de començar. Em sap greu, aquesta és la realitat, i tanmateix cal lliurar les batalles sabent que caldrà girar amb la cua entre les cames. Ni a la consulta popular organitzada per Sant Boi Decideix es va assolir el 10%, màxim el 8 per cent. És bo lluitar per allò que hom creu, però davant de l'evidència, no hauríem de replantejar-nos les coses, i deixar de picar contra la paret, deixar de plorar entre nosaltres i el mur de les lamentacions?

De fet, els catalans continuem picant de cap contra les soques. Sí, som tant cecs com la vaca cega. Tant nosaltres com ells encara estem jugant en aquest pati, passant la pilota amunt i avall. Quan creixerem, quan ens centrarem i deixarem les paraules buides i ens convertirem per passar a predicar l'evangeli dels drets civils i de les llibertats? No hauríem d'abandonar el sentiment de ser aquesta "vaca cega" que tant encertadament va poetitzar des del fons del cor en Joan Maragall, i que ens fa estremir l'ànima? Certament, la vaca és cega d'un cop de roc, però el tel es pot operar i almenys ens podrem veure d'un ull! Tornarem a guaitar l'ampla prada i el cel tant clar!

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.

D'un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.

Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el posat ferm d'altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.

Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot mentre pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.

Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i abaixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.

Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se'n torna
orfe de llum sota el sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

       Joan Maragall

Obligacions Comestibles

Aquest títol no és invenció meva, sinó el lapsus d'una persona qui va provocar aquesta afortunada troballa. Van ser els nervis i l'emoció de trobar-se enmig del daltabaix que han patit els títols emesos per empreses i bancs aquestos darrers mesos. Tothom té algun conegut o familiar que s'ha trobat amb la depreciació del valor d'aquestos bons, anomenats convertibles. Com que donaven un millor interès que els dipòsits a plaç, molta gent no preguntava gaire.
Així és que per una mica d'avarícia d'uns que volien i d'altres que els oferien, sense tenir en compte unes petites normes de precaució, com per exemple, la diversificació. Aquest cas és semblant al dels menyscaptes ocasionats pel mercat immobiliari, i el globus s'ha desunflat també, tot i que no en la mateixa proporció, cal dir-ho. De fet, s'ha posat a preu de mercat el valor artificial que tenien aquestes empreses a nivell internacional: fossin bans, caixes o industrials, la depreciació del nominal és la seva conseqüència. Com és que no es van fer manifestacions multitudinàries quan els interessos hipotecaris baixaven i el preu dels pisos pujaven, com és que els espanyols no sospitaven res quan algú s'omplia la boca amb "España va bien"? Tots els espanyols tenien part en el repartiment del botí o de la bicoca?

Els símptomes d'aquesta crisi financera es feien evidents fa mesos, i després de la depreciació immobiliària, era normal que més tard o d'hora es veiés en els balanços, no només de les empreses, sinó també dels particulars. Per a molts ha estat una bona patacada, per a uns quants que han tingut nas, un bon ensurt només. Doncs s'han donat casos d'informació privilegiada.

És deplorable també el paper dels mitjans de comunicació en tot aquest afer, tant els generals com els d'informació econòmica especialitzada: l'ordre de la Comisión Nacional del Mercado de Valores es va publicar al mes d'octubre, i fins al desembre no va arribar l'impacte al gran públic. Després encara feia més vergonya veure com es focalitzava l'afer en una sola entitat financera, quan totes les entitats hi estaven implicades. El mal ja estava fet: l'abús ha provocat la pèrdua de confiança, i es buscava un cap de turc, o més aviat, el mur on plorar.

Els taurons ja s'estan preparant per recollir el seu botí: com que aquestos títols es convertiran una part en obligacions, i altra part en accions, molts es freguen les mans. Les obligacions no deixen de ser una bona alternativa, tenint en compte que també passen a cotitzar al mercat lliure. Pitjor ho tindran aquelles persones que veuran tot convertit en accions cotitzades a borsa, hi ha entitats que canvien el cent per cent en accions!. Algun intermediari financer, conegut com a "broker"- en anglès "trencador"?- s'ha dedicat a escriure un article en un diari català recent oferint tota la seva comprensió per als afectats de les participacions. Un famós broker que es dedica a fer d'"iron man" en son temps lliure, però al qual se li veu el llautó: està comptant quantes accions d'aquestes ell farà cotitzar per a cobrar les seves bones comissions! Què lluny queda tot d'aquelles paraules del Josep Moragues, fundador de la Caixa, que repetia sovint en la seva feina: "primer la gent, segon la gent... i després la gent"!