Gràcies, Josep !

Aquest ha estat un Sant Josep una mica diferent. No tant per tots aquells a qui ens agradaria felicitar pel seu sant: creients o no, porten el seu nom, doncs és un motiu de record. De fer-nos-hi pensar, més aviat, en aquestes persones! Tot i ser un nom força comú entre nosaltres, sempre n'hi ha que destaquen. Són aquells que ens deixen una empremta, la qual ens queda gravada en la memòria, i encara més fort, en el nostre cor. I aquest senyal no es veu fins que aquesta persona ja no és aprop teu. És com el fuster que va treballant la fusta fins que li ha donat forma, i no ens adonem fins que la feina ha estat feta. Contemplem l'obra feta des de fora, però moltes vegades aquesta obra està feta per dins.

Un d'aquests, per mi, i per a molts santboians, ha estat el Josep Borràs. Cal dir que a la nostra ciutat trobarem una plaça dedicada al José Borràs, però no és ell. Sé que aquesta persona va ser un lluitador sindicalista, molt recordat en els ambients treballadors dels anys setanta i vuitanta. Però jo em refereixo al Josep Borràs Bosch, pagès, un altre gran lluitador santboià!

El Josep ens va deixar al gener. La seva família, i amics, encara noten la seva absència. Sabem que els carrers de Sant Boi guarden memòria de la seva naixença, i de totes aquelles coses que hi va viure, i estimar. De petit, per exemple, fent esment del tresor que una colla d'amics es va trobar al casc antic, i no deixant que es perdès en l'oblit. Defensava aquest poble en tot allò que va fer, fos  més bé o malament, millor o pitjor. I a la seva gent, encara més!

Si de pagès venia, no va canviar la seva manera de treballar quan va fer de transportista, de professor i dinamitzador d'informàtica, al bar de Cal Ninyo, amb la bicicleta o en el tema de la salut. Sempre s'hi va ficar de cap, amb molta empenta, i tirant del carro si calia. Guanyès o no, era valent en el combat, i bon company per animar als qui l'envoltaven. Malgrat que la collita fos minsa o abundant, estava a punt per a tornar a sembrar aquells camps tant grans que se li posaven al davant dels seus ulls. Sempre mirant al cel, sense deixar-se enlluernar per aquells que en aquest món xerren molt, es pengen les medalles de llautó i busquen els honors efímers d'aquest món. Potser ell no tindrà cap placa, cap monument ni cap carrer, però no li fan falta. El Josep Borràs va aconseguir tenir tot això en cada un dels cors dels que han tingut l'honor de créixer amb ell, conèixe'l, i estimar-lo. Patriotes santboians i  catalans com ell han fet gran el nostre país! Moltes gràcies, Josep!