Les Vaques Cegues

Aquesta setmana passada el ple de l'actual Ajuntament de Sant Boi de Llobregat va rebutjar la moció presentada per un partit a favor de l'adhesió a la xarxa dels municipis per la independència. En aquest cas CiU va presentar la moció en nom d'altres partits santboians sense representació com ERC, CUP, SI, i altres entitats com la Coral Renaixença o l'Agrupament Escolta Sant Ramon Nonat. Aquesta vegada en Jaume Pujadas va fer honor al traspassat Agustí Torrent! Per als que es van abstenir, com IC-Verds, també m'abstindré: però quan facin actes contra la violència de gènere, quina credibilitat tindran davant de la violència que patim com a catalans? no van comptar quants independentistes hi eren a la plaça de l'Ajuntament en un acte contra la violència masclista fa uns mesos?

Potser tampoc no van comptar els que com a santboians estimem i creiem que cal defensar els nostre poble, malgrat que això no agradi a molts votants: no havien de fer pedagògia política el PSC, PP i PxC? Van votar en contra, quina vergonya per a alguns i per a molts!, ja se sabia que la batalla estava perduda abans de començar. Em sap greu, aquesta és la realitat, i tanmateix cal lliurar les batalles sabent que caldrà girar amb la cua entre les cames. Ni a la consulta popular organitzada per Sant Boi Decideix es va assolir el 10%, màxim el 8 per cent. És bo lluitar per allò que hom creu, però davant de l'evidència, no hauríem de replantejar-nos les coses, i deixar de picar contra la paret, deixar de plorar entre nosaltres i el mur de les lamentacions?

De fet, els catalans continuem picant de cap contra les soques. Sí, som tant cecs com la vaca cega. Tant nosaltres com ells encara estem jugant en aquest pati, passant la pilota amunt i avall. Quan creixerem, quan ens centrarem i deixarem les paraules buides i ens convertirem per passar a predicar l'evangeli dels drets civils i de les llibertats? No hauríem d'abandonar el sentiment de ser aquesta "vaca cega" que tant encertadament va poetitzar des del fons del cor en Joan Maragall, i que ens fa estremir l'ànima? Certament, la vaca és cega d'un cop de roc, però el tel es pot operar i almenys ens podrem veure d'un ull! Tornarem a guaitar l'ampla prada i el cel tant clar!

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.

D'un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.

Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el posat ferm d'altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.

Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot mentre pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.

Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i abaixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.

Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se'n torna
orfe de llum sota el sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

       Joan Maragall