CANTIGUES OCCITANES DEL MANUSCRIT ROTHSCHILD

Continuem amb l'observació de les il.lustracions dels manuscrits miniats, que es troben penjats a internet. Afortunadament a l'abast de tothom gràcies a la seva digitalització per part d'Universitats, Museus i altres Institucions. En aquest cas ens vam fixar en el volum anomenat les Cantigues Rothschild, que es troba a la Universitat de Yale. 

Es tracta d'un manuscrit molt interessant, només cal mirar la seva àmplia descripció. I és prou extensa perquè sembla que siguin tres llibres originals, amb les pàgines compilades en un de sol. Si us hi fixeu, veureu que aquestes parts presenten unes característiques força diferenciades. 

Des dels fulls més senzills en principi; passant per un grup més elaborat i ric en l'imaginari metafòric medieval; fins arribar a l'esclat de color i esplendor dels fulls de més nivell artístic i simbòlic. Aquestos darrers són els que pertanyen al cicle de la Trinitat. 

Diuen que aquestes Cantigues provenen dels països de Flandes o del Rhin, datades al voltant del segle XIII. Potser per l'últim propietari conegut, o per l'estil d'una part de les pàgines. Però jo em centraria en aquest cicle de la Santíssima Trinitat. Presenten unes làmines molt ben dissenyades, que segueixen un patró molt clar. La imatge està emmarcada i presenta unes fulles d'heura, que són el símbol de la fidelitat. I a cada punta del requadre es troba el mateix escut repetidament. És la Creu de Tolosa, el símbol occità per excel.lència, que representa la Ciutat de Déu amb les dotze portes. A més a més, apareixen sovint com a parella, el sol i la lluna. 

Potser diguin que és una coincidència, però més aviat és una evidència! Els estudiosos reconeixen que aquest cicle trinitari segueixi el corrent teològic dels agustins. Estirant aquest fil ens adonem de què a Tolosa de Llenguadoc es va establir un monestir de l'orde dels agustins a partir del segle XIII. Primer a les afores de la ciutat, i més tard, com a convent dintre de les muralles, fins que van arribar a un acord jurídic amb la Catedral de Sant Serni, o Sadurní. 

Lligant tot lo que hem dit abans, podem deduir l'origen occità d'aquestos fulls que conformarien un altre llibre pel seu compte. Un manuscrit que volia remarcar la importància de la Trinitat, davant de l'antiga heretgia arriana, i sobretot davant de la predicació càtara. No debades, a més dels dominics i franciscans, els agustins havien de fer ensenyament i predicació, per acostar-se als fidels. Calia ser un exemple vivent, per fer front a l'esperit de pobresa i el dualisme que el catarisme propugnava davant el poder terrenal de les institucions eclesials catòliques. 

Com tot poder terrenal, fins i tot el monestir dels agustins va patir força els darrers segles. Sobretot a partir de l'any 1542, quan hom parla de l'espoli de la seva enorme biblioteca. Segurament aleshores es van anar escampant els manuscrits. Ens ha pervingut aquest volum que aplega els fulls relacionats amb la Santíssima Trinitat que han perdurat fins al segle XXI. Gràcies a l'estima per l'art, i al mecenatge dels Rothschild, avui podem tenir el goig de contemplar aquest tresor occità. 

ESCLARINT NOMS ENTRE PALLARS I RIBAGORÇA

En articles anteriors hem proposat unes etimologies per a alguns noms de lloc que es troben a la Vall Fosca, al Pallars Jussà. Ara bé, no voldria deixar de banda aquelles terres més a l'oest anant cap a la Ribagorça. 

Cal dir que els estudis del Joan Corominas són tan impressionants com la seva obra, l'Onomasticon Cataloniae. Tanmateix, crec que encara podem oferir noves interpretacions des del punt de vista celta o germànic, avantpassats dels romans i posteriors a ells respectivament. 

Encetem aquesta relació amb Manyanet. Tant el riu com la vall està entremig, tal com explica Coromines. Jo afegiria que en gothic, "mana", en germànic, tenim "Mähne" que és la part superior del coll del cavall. Del Mesüll, amagat, però no massa clar. D'Erdo estem més segurs, en germànic tenim Erde i Olt, terra alta o altiplà, com tants n'hi ha arreu. Més interessant és la proposta per a Xerallo, on ens trobem amb el verb germànic"scheren" que vol dir tallar, una esquerda o tall a la muntanya. Pel que fa al riu Bòsia, que com diu l'estudiós hom deia Bosía, ens pot derivar de "bogen", que assenyala l'arc o el traçat corbat del riu, com a Boí. Més agosarat seria pensar en el topònim Avellanos, del qual podem trobar Vellànega, i que en alemany trobem "welle" i "wellan" que fa onades, ondulacions. Com sempre, cal anar al lloc per confirmar quin és el seu paisatge. 

Pel que fa a Malpàs, no és lo que sembla. "Mal" és la fita en alemany, i aquest significat s'escampa per tota la nostra toponímia. Per això tenim la fita o terme del passatge. Una altra referència al camí és Perves, que apunta a la idea de masies travessades per un camí. Amb una idea semblant trobem el germànic "Per", de "pech" o pic, i "bes" de "wegs" en germànic camí. Viu de Llevata, on Lavata que és molt clar. Pel cas de Viu ens parla de "vi" com a ou o bressol, acotxat i envoltat per les muntanyes. Aquí ens trobem amb "Wiege", bressol en femení, germànic, també en algun text antic trobem la transcripció de "Bigo".  

Com veieu, la majoria dels topònims tenen relació amb la llengua dels goths, els germànics que van governar i aixecar el nostre país. Des dels temps de l'Imperi Romà van acabar de conformar la personalitat de la nostra gent. Cada poble que ha viscut en aquestes terres ha deixat la seva empremta en un paisatge. El qual ha estat cultivat per l'home, i que mostra els seus senyals en el noms que ens han pervingut. Malgrat la seva evolució formal els noms estan arrelats al seu significat original. 

LES DERROTES DEL DRET CIVIL

El fracàs del dret civil en les relacions entre els pobles, sí, tal com en deien els romans de l'"ius gentium", el dret de gents, que era la base del dret internacional ha portat a l'època fonamentalista que estem vivint al món. Ja ho va dir l'aleshores president nord-americà, Bill Clinton, faldiller però intel.ligent: el futur serà català o talibà. I ja hem vist que aquest segle serà talibà en molts llocs. 

El dret civil permet una sortida individual i també una sortida col.lectiva, perquè forma part essencial d'un poble: com la sang, el territori, la cultura, la llengua. Com deien els grecs: l'aigua, la terra, l'aire i el foc. I això permetia interaccions més permeables entre els diferents pobles. Els conceptes de frontera eren més flexibles, i les alternances i convivències més diverses. Fins i tot dintre d'un mateix imperi, el qual permetia un conglomerat sempre que no es posés en qüestió el cap de l'imperi.

Ara mana la llei del més fort. La ideologia de l'estat-nació amb la seva frontera rígida, un sol dret, un sol estat, un sol territori, un sol poble, etc... s'ha escampat per tot lo món. Hi ha llocs on aquesta ideologia està en regressió, però en d'altres llocs, el virus escampat per les antigues potències colonials europees serà més letal que les plagues epidèmiques. I quan dos pobles lluiten pel mateix espai, és a vida o mort. L'exemple més clar és la guerra entre Israel i Palestina. El mateix concepte a una banda i l'altra no troba altra sortida que la seva victòria o la desfeta. A més a més, al voltant de cadascun es troben els diferents imperis en lluita en aquest camp de batalla, amb interessos no gaire evidents. L'imperialisme àrab ha substituït el turc, i l'americà el britànnic. 

Catalunya commemorarà el 2027, d'aquí a dos anys, l'aniversari de la Pau i Treva de Déu. Adès a Toluges fa gairebé mil anys. Què podem dir de les misèries i grandeses del poble català? Quedem-nos amb lo bo, amb la fidelitat a la nostra manera de ser, i l'esperança que el futur de la humanitat sigui més català! 

ESCLARINT ELS NOMS DE LA VALL FOSCA - II

Anem Flamisell amunt, cap a la capçalera de la vall. I per la banda de Mont-ros, ens trobem Pobellà i Paüls, la gent anomena aquest costat com el lloc de la Coma, nom estès per totes les comarques per assenyalar una depressió del terreny o una petita plana on es pot pasturar, tal com s'explica al Diccionari de l'Alcover-Moll. És força clar el nom de Mont-ros. No tant els del nostre Pobellar, i Padules o Pahules. Més que xops, potser trobem pots. I de Paüls potser el germànic "Pfad" que vol dir camí, corriol. 

A davant Oveix, Aguiró, Astell. Potser Obeix porta el be, com "gwere" bretó, de pastor, potser "beg", que és el nostre bec, o pic. D'Aguiró recordar que el nom antic era Guiró, i d'Astell no en puc assegurar gairebé res. Més amunt ja ens trobem amb Capdella o Cabdella, certament el cap de la vall. Voldria esmentar que el turó on està fa una corba enlairada, com una roda. Un cercle o "kar" que permet contemplar el paisatge. A la banda esquerra ens trobem el Montsent, que vol dir lo mateix que Montseny a l'altra banda del país, el cim capdavanter, el més destacat, que fa de senyal. 

Què podem dir de Sallente? El nostre Sallent o caient, de "Pfal", en germànic.  Si ens anem a Gento, trobaríem el gen corresponent al celta "lenn" que vol dir llac, i el to de "tok o tog" que vol dir barret o capell, com el "top" de l'anglès. Per tant, seria el llac o estany de dalt. 

Com podeu observar són aproximacions al significat del paisatge des del punt de vista d'altres llengües com les celtes o germàniques. Potser relliscaria en algunes propostes, però precisament el port de Rus vindria de ros, des del marró fins al vermell. Què us sembla la paraula "russ" en germànic vol dir sutge? I el verb "rutschen" que vol dir precisament relliscar o patinar.  

El cas és que l'etimologia de les paraules no és un dogma. Es poden trobar noves perspectives, i anar més enllà de la gran autoritat del Joan Corominas. Ell va posar una grans fonaments, però la casa encara està lluny d'acabar-se. Fins i tot, en la nostra gran Vall Fosca podem trobar molta llum en el camp de la filologia i de la nostra llengua.