2013 Any Sant a Sant Pere de Roda

Vam pujar el cap de setmana a Llançà per fer l'excursió que tenia pendent a Sant Pere de Roda. La meva dona ja hi havia estat feia anys, abans de la restauració, i també tenia curiositat en aquest sentit per veure-ho. Des de Llançà es pot arribar en tren, i tombant cap a la dreta vam anar a buscar el sender marcat. Volia pujar directe pel coll del Perer, però em vaig equivocar i vam agafar el sender que puja pel coll de Miralles. Com que també feia cap al monestir, vam perseverar en aquest camí. Fent volta per darrera, sense tanta pujada de cop, anava serpentejant per l'oest de la serra d'Estela. És fa una caminada monòtona per l'espai pedregós, de bancals vinyaters, salpebrat d'arbres com pins o alzines, i alguna obaga ombrejada. Arriba un moment que la carena s'enlaira vertiginosament, i comences a encarar la costa deixant la vall i contemplant la plana de l'Empordà i els cims propers del Pirineu, en aquest setembre ja sense neu, però de bon temps assolellat i ventilat per la marinada, sense la tramuntana abassegadora que ens haguès fet recular.

La serra i la vall profunda ens recorden altres paisatges volcànics, d'una sequedat i duresa extrema, que porten al silenci com l'aire porta les olors de les plantes remeieres, com romaní o farigola. Poca gent pel camí, excursionistes i alguna marxaire que puja com una daina. Nosaltres anem seguint, mirant amunt cap al cim, i cap avall per contemplar la mar i la muntanya al voltant.

Després d'unes hores, hem arribat a dalt del coll, i podem enganxar-nos al GR11 que va cap a Sant Pere de Roda, cap al Mas Ventós. El camí agafa l'entrada de Santa Helena. Tant el monestir com el castell de Sant Salvador que contemplàvem de lluny es veuen a tocar. Cal aturar-se a Santa Helena, les recents excavacions i troballes fan que tinguem una millor perspectiva de la seva importància. La petita esglèsia s'aixeca alterosa, abocada a contemplar la mar des del seu pedestal. Una excel.lant porta d'entrada, que potser allotjava alguna comunitat femenina, com passa a Montserrat amb Santa Cecília.

El camí segueix fins a Sant Pere de Roda, i la voluntat de la meva dona supera el cansament per enfilar-nos fins al castell que es retalla sobre les crestes rocoses. El coster és fort, però quan entrem al recinte fortificat, la vista recompensa tot l'esforç. Com en el centre del compàs podem veure la mar des del Rosselló i les platges d'Argelers fins a més avall de la badia de Roses i el Baix Empordà. El cap de Creus i el Port de la Selva es fan petits als nostre peus, que s'aferren al terra com les murades que resten del castell. Continuant el passeig, es dibuixa al fons el massís del Montseny, coronat de núvols. I d'allà les nombroses muntanyes del Pirineu pujant de sud a nord, fins a la fita del grissenc Canigó. Al costat de Sant Salvador, les puntes dels miradors mostren els penons estel.lats.

Davallant de Sant Salvador contents, podem fer la visita al monestir. Una entrada ben endreçada, amb una ben equipada llibreria i botiga de "souvenirs". Lloaré els turistes francesos que van acompanyar-nos en el recorregut, eren els més nombrosos, fins i tot més que els catalans. El seu interès és digne d'esmentar, i més si els propis catalans no han valorat prou Sant Pere de Roda ni li han retornat una mica de dignitat fins fa pocs anys. Sant Pere és tant important per a la nostra història com poden ser Cuixà, Montserrat, Poblet i tants d'altres monestirs. Així com els altres s'arrelen a les muntanyes terra endins, Sant Pere s'arrela a la costa i la mar, semblant al monestir de Montealegre, per exemple. No és un monestir gran, però la restauració ha tingut la virtud de deixar a la vista el seu valor com a repàs de la nostra història.

Malgrat que ja no s'hi fan celebracions litúrgiques, la religiositat de l'espai s'encomana. I més quan ens adonem que enguany seria Any Sant: el 3 de maig, el dia de la Santa Creu, s'escau en diumenge. El mateix dia per cert en què va morir Rafael Casanova. Sense saber-ho, com passa a molts fets de la nostra vida, l'excursió s'havia convertit en romiatge. Per tenir-ho present, vam comprar la pellofa de record amb l'escut del monestir, dues claus encreuades. També vam aprofitar per carregar el recent volum que recull el Capbreu del monestir, el recull de les seves possessions en els temps de glòria, que el devien condemnar al tancament sobtat per les seves riqueses. S'hi esmenta Armenrodes, la paraula en germànic "armen" ja ens parla de pobresa i caritat, no pas d'un lloc llegendari ple de tresors. No només els monetaris, com el que es va trobar fa poc en recents excavacions, sinó per la seva influència en el món social, polític i religiós. El monestir projectava la seva llum com un far mar endins, i fins i tot, des de dalt hom té la impressió d'escoltar els versos de les Tombes Flamejants. Certament, anar a Sant Pere de Roda, i tot lo que en ell encara es pot retrobar, és obligat un cop a la vida.

Mongetes Faccioses Socials

Aquesta setmana he pogut comprar a la botiga unes mongetes faccioses. Són una varietat de mongeta tendra que presenta unes franges vermelles característiques, i que aniran molt bé per fer verdura. Típiques del mes de setembre, i que criden l'atenció pel color i gust distintiu, així com pel seu nom. De seguida et vé al cap la idea que sigui una verdura de tipus polític, per allò de facció, que dintre del seu camp, no terrenal sinó semàntic, ens acosta al fascio i el feixisme.

Aprofitant l'avinentesa, tot i que agafada per la tavella, faré esment de les notícies que parlen de la presentació de la plataforma Unitat contra el Feixisme i el Racisme a Sant Boi de Llobregat. Va ser un acte que va aplegar força gent, de diferents partits polítics, i sensibilitats d'esquerres. D'entrada sempre és positiu que la gent s'aplegui per defensar uns determinats interessos, fins i tot de signe oposat. Però no vull deixar d'exposar unes reflexions que se m'han acudit.

El plantejament polític parteix de la constatació de l'avenç de les idees d'ultradreta entre la població. I per això, es vol lluitar contra elles amb aquesta plataforma. Tenint en compte que és una organització de tipus reactiu, que anirà a remolc de les accions de l'altre extrem. Caldria pensar per què la nostra societat està anant cap als extrems, que es sobreposa al conflicte popular envers l'estat espanyol?

Em sap greu dir que la idea d'una Unitat contra el Feixisme ens retorna a temps passats, i recula a situacions pretèrites, amb el lema de "No pasaran!" que es van demostrar ineficaces davant les lluites partidistes internes. La recuperació de la memòria històrica precisament hauria de servir precisament per no repetir els errors del passat. El fet d'assenyalar la lluna és bona per posar atenció en ella, i no en la punta del dit acusador. O parlem també de la diferència entre la causa i la conseqüència, de la qual podem deduir el remei necessari per a la malaltia que acompanya aquest final agònic de la Transición Española. Cal tenir ben clar que l'increment del feixisme és el símptoma d'aquesta malaltia, com la febre que assenyala un problema, i del qual hem de buscar la seva causa física i mental.

Les causes rauen precisament en la manca de democràcia real, en un despotisme il.lustrat que ha governat durant molt anys, vivint de rendes. Doncs precisament ha aviciat als seus ciutadans i votants amb promeses demagògiques, donant-los la raó que els mateixos ciutadans han volgut sentir: fossin afalacs, o riqueses materials, tant li fa. El mal que ha fet el sistema de partits polítics, especialment del control per part dels aparells polítics o menjadores, que han escampat el caciquisme per tot el poble d'acord amb el carnet d'afiliat. Tot allò contra lo que es va lluitar a principis del segle XX, i que al XXI encara no s'ha superat. Una lluita que s'ha volgut estalviar sense estendre l'alfabetització en català, en els principis de la democràcia, el respecte cívic, ... Fet i fet, la gent retorna a la lluita ideològica davant del fracàs del benestar econòmic; però jo crec que és el cant del cigne. Han triomfat els gestors, i la resta d'actors socials quedaran marginalitzats. Per això, caldrà tornar a refer tot de baix a dalt, més aviat. Cal lluitar contra els totalitarismes de qualsevol signe, i més mal que els partits polítics feixistes ho han fet els feixistes o les seves actituds dintre dels mateixos partits polítics democràtics.

No en va, un veí es queixava que havia gent que portava gairebé tants anys amb càrrec polític que l'antic dictador espanyol. Jo de moment, aprofitaré per menjar-me aquests mongetes faccioses, doncs amb les coses de menjar no s'hi juga, i cal tenir ben clar quins són els problemes reals que s'han de solucionar.

Les Fronteres Daneses

Aquest estiu es va celebrar a Dinamarca una d'aquestes competicions de la categoria "Ironman", amb cursa a peu, en bicicleta i nedant. Els homes i dones que hi participen se'ls considera "homes de ferro". Tot i no ser el guanyador, entre els destacats hi havia un dels prínceps de la família reial. Van sortir de Copenhague cap al nord de l'illa de Sjaeland, fins a les platges de Hornbaeck, passant per Helsingor. Una ruta que vaig conèixer setmanes abans fent cicloturisme. Precisament un altre príncep famós i popular entre la gent des de fa segles ha estat Hamlet. L'escriptor Shakespeare desenvolupa l'obra de teatre al castell de Kronborg, a Elsinor com s'anomena Helsingor en anglès. Ha esdevingut un clàssic, representada normalment com una tragèdia. I dic normalment perquè un clàssic també admet el revers de la comèdia. La frontera entre el "to be or not to be" és tant prima com la que passa d'una banda a l'altra. Des de dalt de l'escenari no es planteja igual que posant el cap en un forat per a fer la gracieta del turista. O veient la pel.lícula d'Ernst Lubitch. Vist des de fora, dependrà força del context de la trama i del sentit que se li vulgui donar. A més a més, de les persones que hi actuen. Són les dificultats de la comunicació personal, i de com ens veiem i com ens veuen els altres.

Dinamarca és un nom d'orígens obscurs, amb possibles opcions. Jo m'inclino per considerar el significat de Den com a senyor o sobirà, el tractament de Vós, i Mark, com la marca, una zona de comerç i pas. Dels segles antics passarem als més recents, com el XIX. Els referents a Dinamarca aleshores van ser Hans Christian Andersen i Soren Kierkegaard. Un a nivell dels contes populars, com els de la Sireneta o el Soldadet de Plom. I l'altre a nivell filosòfic. Entre ells existia una rivalitat clara per aconseguir el reconeixement i el suport dels seus conciutadans. Cal dir que es dirigien a un públic diferent.

Precisament, Kirkegard ha estat comentat aquesta setmana en un article de diari respecte a la difusió de la fe. S'esmentava la paradoxa del pallasso que vol avisar la gent d'un incendi fora del seu circ, com un dels casos debatuts pel mateix Benet XVI. Kirkegard exposa que la gent no es creu les paraules del pallasso pel seu vestit, i aleshores es massa tard per apagar el foc que consumeix el circ i el poble. Aquest cas es pot plantejar a una persona en moltes ocasions: som conscients que la frontera entre l'éxit i el fracàs és petita. Tant per fer-nos entendre com per assolir un objectiu determinat: la porta del cel és molt estreta. No només de vegades ens caldrà una clau per a girar el pany, sinó també unes frontisses que ens deixin obrir la porta dins del marc. Diferents percepcions, diferents oients, diferents interpretacions i diferents coneixements, la qüestió és com ens comuniquem i si depèn del missatge, o de l'emissor i el receptor.... les diferències en el llenguatge.

A la vida tindrem present aquest fenòmen moltes vegades, i també ens trobarem amb la sensació que no hem encertat prou en la manera d'expressar-nos. Ja des del temps dels grecs, intentem fer un món perfecte, on el fons i la forma s'adiguin clarament. Però la natura i la realitat ens ho impedeixen al cent per cent. Més tocant de peus a terra, cal recordar Carles Muñoz Espinalt i la seva psicoestètica, que volia harmonitzar la vida de l'home. Permetre que l'esperit humà es manifestès amb el seu cos, de manera natural. Els seus escrits volen alliberar la persona de les cadenes que hom mateix o altres acostumen a imposar-li. Començant des de la base, sabent què ens esclavitza per a poder superar-ho, i arribar a ser amos del nostre destí. A ser prínceps i senyors de nosaltres mateixos, de manera que visquem en pau i felicitat com si estiguèssim a Dinamarca.

Les Muralles Mòbils

Normalment tenim la idea que un mur és un element permanent, consolidat, preparat per romandre aixecat. Però igual que l'aigua fendeix la roca de la costa, el temps també afecta a les muralles que aixeca l'home. I aquestes parets construïdes per la societat, en un moment determinat poden ser desmuntades i traslladades cap a un altre lloc, anys o segles més tard. No només el totxo o la pedra, com a element físic, pateixen aquest procés, sinó que també afecta als elements espirituals o immaterials, parlant de la seva societat. Perquè les muralles socials també s'aixequen i s'abaixen en funció dels interessos personals. Des d'una perspectiva global, podem entendre que l'energia no es crea ni es destrueix, només es transforma, com expressa la fòrmula atòmica. I per tant, el conjunt sumaria zero, però l'ordre de factors sí que afectaria al producte.
Els elements materials acostumen a ser els més abundants en el paisatge: les muralles de Babilònia s'aixecaven amb tàpia, de fang i palla, igual que les seves cases. A Catalunya, la majoria de cases es van aixecar amb pedra i fusta. I els castells de l'Edat Mitjana mostraven les torres i els murs ben parats. L'element central i bàsic era la torre, la qual oferia protecció i acolliment. Les escales de fusta connectaven les diferents estances. Al cap dels segles, es van anar desfents aquestes torres, que van passar a formar part dels masos i cases de pobles i ciutats. Tot això succeïa paral.lelament als canvis que es feien a nivell social, immaterial, i que es reflectien sobretot en el dret. I més en el nostre dret català. 

Les torres eren el punt de referència de la societat d'aquella època, la seva icona constructiva més representativa: ja fos la torre del castell o la del campanar, a veure quina s'aixecava més alta. A més a més, els camins connectaven cadascuna d'aquestes edificacions, per més que fossin en un emplaçament difícil, havien de tenir un camí d'accés i formaven part d'una xarxa, no eren un element aïllat. Els camins podien ser de camí ral, particular, de peatge o no. Això també es pot veure en el dret català, construït sobre els usatges, i desenvolupat amb drets i constitucions, pedra sobre pedra, per conformar una societat determinada.
La nostra societat contemporània ha canviat les torres pels gratacels. I els camins s'han eixamplat per transformar-se en carreteres i autovies. També públiques i privades, gratuïtes i de peatge. Malgrat que veiem que els blocs de pisos i oficines com l'element més important actualment, jo diria que això és relatiu. Precisament la dedicació de la nostra societat cap a la mobilitat motoritzada i les carreteres és, fins i tot, molt més important per l'afectació als recursos naturals, i el seu impacte en el territori. El nostre tòtem ja no és el cavall o el ruc dels segles anteriors, sinó el cotxe com a objecte privat que circula sobre una via pública.
Una perspectiva superficial des del segle XVI diria que un cop enderrocades les muralles medievals, la societat ha progressat i és més "oberta". Però una visió profunda, ens revela que s'han aixecat unes muralles encara més altes i amenaçadores. Les carreteres modernes són aquestes enormes parets aixecades sobre elements físics com el ciment i el petroli. Aquestes rutes, traçades amb tiralínies des d'un despatx que trenquen rius i muntanyes, posades al servei dels interessos dominants. I que moltes vegades, marginen i trenquen també les relacions de paisatge humà i social, deixant totes aquestes subordinades en mans dels posseïdors d'un carnet de conduir.
En la majoria de països europeus avançats aquesta xarxa de camins ha intentat evitar aquestos efectes perniciosos oferint uns traçats més pensats per a tots els usuaris de la via pública: al costat de camins i autovies, trobareu camins per anar a peu i en bicicleta. A Espanya, i a Catalunya, encara es demostra l'endarreriment material i social quan ni tant sols existeixen vorals en condicions, i prou segurs per a no jugar-se la vida. Us asseguro que el progrés avui dia posa en qüestió el cotxe privat, i tota aquesta despesa en xarxa viària insostenible. Els beneficis que reporta aquestes carreteres i autovies són clarament inferiors al perjudici d'una societat abocada a compensar el dèficit econòmic que provoca la seva construcció i, sobretot, el seu manteniment. Això ho podem veure en la ruïna de les administracions públiques: siguin ajuntaments, o governs autonòmics o estatals. Els ingressos de la mobilitat: multes, peatges i impost de circulació, no compensen les seves despeses: manteniment, policia, construcció finançada per privats o públics, amb hipoteques com els peatges a l'ombra. Quan veurem retallades en aquest camp econòmic, i es deixaran de subvencionar sectors deficitaris com el de l'automòbil, tal com ha passat amb les reconversions navals o siderúrgiques? Pot ser un procés ràpid o lent, però hem de tenir clar que cal plantejar alternatives que desfacin aquestes muralles modernes, abans que ens caiguin a sobre.