Les Fronteres Daneses

Aquest estiu es va celebrar a Dinamarca una d'aquestes competicions de la categoria "Ironman", amb cursa a peu, en bicicleta i nedant. Els homes i dones que hi participen se'ls considera "homes de ferro". Tot i no ser el guanyador, entre els destacats hi havia un dels prínceps de la família reial. Van sortir de Copenhague cap al nord de l'illa de Sjaeland, fins a les platges de Hornbaeck, passant per Helsingor. Una ruta que vaig conèixer setmanes abans fent cicloturisme. Precisament un altre príncep famós i popular entre la gent des de fa segles ha estat Hamlet. L'escriptor Shakespeare desenvolupa l'obra de teatre al castell de Kronborg, a Elsinor com s'anomena Helsingor en anglès. Ha esdevingut un clàssic, representada normalment com una tragèdia. I dic normalment perquè un clàssic també admet el revers de la comèdia. La frontera entre el "to be or not to be" és tant prima com la que passa d'una banda a l'altra. Des de dalt de l'escenari no es planteja igual que posant el cap en un forat per a fer la gracieta del turista. O veient la pel.lícula d'Ernst Lubitch. Vist des de fora, dependrà força del context de la trama i del sentit que se li vulgui donar. A més a més, de les persones que hi actuen. Són les dificultats de la comunicació personal, i de com ens veiem i com ens veuen els altres.

Dinamarca és un nom d'orígens obscurs, amb possibles opcions. Jo m'inclino per considerar el significat de Den com a senyor o sobirà, el tractament de Vós, i Mark, com la marca, una zona de comerç i pas. Dels segles antics passarem als més recents, com el XIX. Els referents a Dinamarca aleshores van ser Hans Christian Andersen i Soren Kierkegaard. Un a nivell dels contes populars, com els de la Sireneta o el Soldadet de Plom. I l'altre a nivell filosòfic. Entre ells existia una rivalitat clara per aconseguir el reconeixement i el suport dels seus conciutadans. Cal dir que es dirigien a un públic diferent.

Precisament, Kirkegard ha estat comentat aquesta setmana en un article de diari respecte a la difusió de la fe. S'esmentava la paradoxa del pallasso que vol avisar la gent d'un incendi fora del seu circ, com un dels casos debatuts pel mateix Benet XVI. Kirkegard exposa que la gent no es creu les paraules del pallasso pel seu vestit, i aleshores es massa tard per apagar el foc que consumeix el circ i el poble. Aquest cas es pot plantejar a una persona en moltes ocasions: som conscients que la frontera entre l'éxit i el fracàs és petita. Tant per fer-nos entendre com per assolir un objectiu determinat: la porta del cel és molt estreta. No només de vegades ens caldrà una clau per a girar el pany, sinó també unes frontisses que ens deixin obrir la porta dins del marc. Diferents percepcions, diferents oients, diferents interpretacions i diferents coneixements, la qüestió és com ens comuniquem i si depèn del missatge, o de l'emissor i el receptor.... les diferències en el llenguatge.

A la vida tindrem present aquest fenòmen moltes vegades, i també ens trobarem amb la sensació que no hem encertat prou en la manera d'expressar-nos. Ja des del temps dels grecs, intentem fer un món perfecte, on el fons i la forma s'adiguin clarament. Però la natura i la realitat ens ho impedeixen al cent per cent. Més tocant de peus a terra, cal recordar Carles Muñoz Espinalt i la seva psicoestètica, que volia harmonitzar la vida de l'home. Permetre que l'esperit humà es manifestès amb el seu cos, de manera natural. Els seus escrits volen alliberar la persona de les cadenes que hom mateix o altres acostumen a imposar-li. Començant des de la base, sabent què ens esclavitza per a poder superar-ho, i arribar a ser amos del nostre destí. A ser prínceps i senyors de nosaltres mateixos, de manera que visquem en pau i felicitat com si estiguèssim a Dinamarca.