Verge Bruna i Vi Blanc de Llimós

Les vacances de Setmana Santa per la regió del Rasès, tocant a Carcassona, ens van portar fins a Llimós, Limós en occità. Aquesta ciutat conforma una zona prepirinenca, abans d'enfilar-nos riu Aude amunt, envoltada de turons que s'omplen de vinyes. No té un gran atractiu turístic ni paisatgístic, però trobareu uns quants tresors amagats. Ni els mateixos habitants s'hi fixen, tanta és la seva pobresa: el monocultiu del vi, del cotxe i de la cultura francesa han encegat a la seva gent. La prova és que quan vas a l'oficina de turisme i preguntes per a poder fer passejos i caminades des de la ciutat et fan cara de pensar que estàs boig. Si vols anar a passejar, "gentilment" et donen un mapa de la regió on podràs anar en vehicle particular. Els turistes avesats a aquestos prejudicis "oficials" vam anar a la descoberta mirant el mapa i preguntant a la gent del carrer.

Primer, podeu començar pel casc antic, que agombola el pas del riu a banda i banda, creuat per diferents ponts, incloent un de medieval molt bonic, que fa conjunt amb la magnífica esglèsia de Sant Martí. No us perdeu l'ambient de la plaça de la Republique, amb un terra central que recull la llegenda del sant. I passegeu pels seus carrers tranquils, amb una tranquilitat que s'acaba a les seves rondes, on retruny el pas dels cotxes i camions.

Podeu enfilar-vos als turons que envolten la ciutat. La segona opció va per la banda dreta, pujant pel carrer de la Canal, que segueix un rierol i s'enfila amunt, anireu a parar a unes zones urbanitzades que comparteixen amb les vinyes el terreny argilòs. Seguint la ruta, fem la volta cap a Flassian, per la zona comercial de l'extraradi, i d'allà creuem el pont sobre el riu per anar cap a l'esglèsia de la Mare de Déu de Marceille. En un mirador privilegiat sobre Limós, s'alça aquesta bonica edificació de diferents èpoques que reculen fins al gòtic. Trobareu una esglèsia ben cuidada i restaurada, on en un lateral rau la imatge original de la Verge amb el Nen asseguda. També és una Mare de Déu Trobada: no és negra com la de Montserrat, però els seus cabells són bruns, i tant Ella com el Nen tenen un somriure captivador: un dels versos dedicats en parlen. Des d'aquí, ja vam fer la baixada a la ciutat.

La tercera passejada que us recomanem surt de darrera l'estació de tren, carrer amunt per anar als turons que s'enfilen pel marge esquerra del riu, i que porten als tranquils camps de vinya per retornar al cap d'unes hores a Limós. És un recorregut prou senyalitzat per a fer esport. Des d'aquesta banda, en un dia clar podreu veure uns quants cims dels Pirineus, els quals en aquest mes d'abril presentaven un bon mantell de neu tardana.

Encara us podria recomanar el vi d'aquesta zona, que sobre la base del "chardonnay" fan vi blanc força bo, i sobretot, l'anomenat "blanquette". Aquest vi amb una agulla grossa, però més petita que el xampany català o el francès, és força bo, tot i que hi ha disparitat en la seva qualitat. Se sap promocionar en el mercat estatal acompanyant el carnaval de Limós, que fan a finals d'abril?, i amb les campanyes dels Tocs i Campanars que ressegueixen els diferents cellers i pobles productors. Encara els hi queda camí per a millorar en la seva qualitat, si no volen ser pas una alternativa barata al xampany. També vam recollir tres fulletons sobre l'anuari Òc per l'Occitan de capses al terra de l'oficina de turisme, allò més acostat al català que vam trobar. Com veieu, encara queden tresors per descobrir en aquest món.

Quin Gall Francès ens cantarà?

Aquest diumenge, 22 d'abril, celebren la primera volta de les eleccions presidencials als territoris de l'estat francès, sota el règim de la Republique Française. Aquest 2012 els ciutadans-citoyens triaran quin gall els hi cantarà, i entre els oients involuntaris es troben uns quants catalans no ho oblidem. Cal tenir esment que n'hi ha molts més dels que pensem, tant amunt de la frontera com a sota, tal és l'atracció que encara desperta entre certs catalans "il.lustrats".

Aquesta Setmana Santa vam estar al Llenguadoc-Rosselló, una de les regions més pobres de l'estat. Tant rica com havia estat feia segles, ara fa les feines més denigrades de la Republique: turisme i serveis socials per a la tercera edat. Mon pare ja esmentava la dita que deia que "els francesos peguen, però donen...", tot i que a canvi de la República i la "cul-tura" francesa no crec que hagin sortit guanyant gaire. Carcassona s'ha transformat en "Madame Carcàs", i només falta que posin un fanalet vermell a la porta, tant han buidat tot el país. Els Càtars són un reclam turístic per vendre unes cases que poques s'aguanten dretes, esperant que els anglesos els hi comprin malgrat no es suportin com a veïns! Quan la llegenda del tresor de Rennes le Chateau ja no funciona, s'inventen una altra, com la salvació de la fi del món del 2012 a la muntanya de Bugarach.

Vam estar distrets amb la campanya de les eleccions franceses, tant com la gent del país feia la viu-viu, esperant els resultats. Sabent del cert que desprès de la segona volta, l'economia francesa es treurà el maquillatge, ni els seus perfums no taparan pas la ferum que desprèn aquest estat. També trobareu gent amable, i millor servei i comprensió que en altres llocs d'Hispània. Cal dir al seu favor que tenen una gentilesa i educació envejable, i això sempre dóna esperances en el futur d'aquest país desestructurat: el símbol més evident és la decadència dels centres dels pobles i el domini abassegador del cotxe privat.

Ja ho diu la Bíblia, que no hem de tèmer als enemics que maten el cos però no maten l'esperit, com s'esdevingué amb la Croada contra els albigesos a l'Edat Mitjana, sinó que encara hem de tèmer més a aquells que maten l'esperit i deixen el cos, com va fer la Revolució Francesa amb els seus pobles. Tot i la situació tant dolenta, cal tenir fe en l'Occitània, no la dels Trobadors, tant folcloritzats com la nostra llengua en mans dels jacobins. Es fan passes per recuperar la seva vida, encara en mans de petites minories, realment són els gals d'Astèrix que es defensen de l'estat napoleònic.

Primavera d'Hivern, Primavera d'Estiu

Aquesta setmana s'ha celebrat el Dia Mundial de la Poesia a casa nostra amb un magnífic poema del Narcís Comadira, Quatre Mots, editat també en diferents idiomes del món. Malgrat la fi de la sequera, esperem encara més aigua per apaivagar la nostra set i la de la nostra terra. També la poesia ens porta aliment al nostre esperit tant atabalat per fets i notícies interessades. Ens cal centrar-nos, i mirar horitzó enllà cercant les nuvolades d'aquest cel esventat. Potser la poesia no ens salvarà l'ànima sencera, potser n'hi haurà prou per obrir el nostre cor i el nostre pensament encerclats i closos, i deixar que ens amarem a poc a poc. Sinó encendre el llum que no s'apaga en la tenebra.

Veurem que en el temps dels segles sempre els homes hem estat posats a prova, i cal que donem resposta. Podeu rellegir els nostres clàssics de l'edat mitjana, amb moments de gran esplendor i joia, i com reaccionaven davant les adversitats. Com aquella que va passar Bernat Metge quan va morir son senyor Joan I, el Caçador, vistaire de Sant Boi de Llobregat i de la seva Torre de Benviure. Com en "Lo Somni" s'enfronta als seus dubtes religiosos i com encara la vida i el misteri de la seva fi.

Acceptar que la vida sempre serà inacabada, com va escriure en el gran poeta Gabriel Ferrater, amb el seu biogràfic "Poema Inacabat". O arribar a entendre son final, o la mort del poeta Salvador Iborra. És la saviesa de conèixer que el nostre món té les seves limitacions, i la gran meravella que amb Quatre Mots realment gosem atansar-nos al nostre esperit. Contemplar allò que encertadament va dir Guillem d'Efak: "Em va tocar a mi ser jo", i la resta deixar que ho completi nostre Senyor.

Gràcies, Josep !

Aquest ha estat un Sant Josep una mica diferent. No tant per tots aquells a qui ens agradaria felicitar pel seu sant: creients o no, porten el seu nom, doncs és un motiu de record. De fer-nos-hi pensar, més aviat, en aquestes persones! Tot i ser un nom força comú entre nosaltres, sempre n'hi ha que destaquen. Són aquells que ens deixen una empremta, la qual ens queda gravada en la memòria, i encara més fort, en el nostre cor. I aquest senyal no es veu fins que aquesta persona ja no és aprop teu. És com el fuster que va treballant la fusta fins que li ha donat forma, i no ens adonem fins que la feina ha estat feta. Contemplem l'obra feta des de fora, però moltes vegades aquesta obra està feta per dins.

Un d'aquests, per mi, i per a molts santboians, ha estat el Josep Borràs. Cal dir que a la nostra ciutat trobarem una plaça dedicada al José Borràs, però no és ell. Sé que aquesta persona va ser un lluitador sindicalista, molt recordat en els ambients treballadors dels anys setanta i vuitanta. Però jo em refereixo al Josep Borràs Bosch, pagès, un altre gran lluitador santboià!

El Josep ens va deixar al gener. La seva família, i amics, encara noten la seva absència. Sabem que els carrers de Sant Boi guarden memòria de la seva naixença, i de totes aquelles coses que hi va viure, i estimar. De petit, per exemple, fent esment del tresor que una colla d'amics es va trobar al casc antic, i no deixant que es perdès en l'oblit. Defensava aquest poble en tot allò que va fer, fos  més bé o malament, millor o pitjor. I a la seva gent, encara més!

Si de pagès venia, no va canviar la seva manera de treballar quan va fer de transportista, de professor i dinamitzador d'informàtica, al bar de Cal Ninyo, amb la bicicleta o en el tema de la salut. Sempre s'hi va ficar de cap, amb molta empenta, i tirant del carro si calia. Guanyès o no, era valent en el combat, i bon company per animar als qui l'envoltaven. Malgrat que la collita fos minsa o abundant, estava a punt per a tornar a sembrar aquells camps tant grans que se li posaven al davant dels seus ulls. Sempre mirant al cel, sense deixar-se enlluernar per aquells que en aquest món xerren molt, es pengen les medalles de llautó i busquen els honors efímers d'aquest món. Potser ell no tindrà cap placa, cap monument ni cap carrer, però no li fan falta. El Josep Borràs va aconseguir tenir tot això en cada un dels cors dels que han tingut l'honor de créixer amb ell, conèixe'l, i estimar-lo. Patriotes santboians i  catalans com ell han fet gran el nostre país! Moltes gràcies, Josep!